El poder públic ho presenta com un triomf de la llibertat. Els mitjans afins ho embolcallen amb el llenguatge habitual dels drets. Les institucions ho commemoren amb naturalitat administrativa. Però la realitat, observada des de la vida concreta, és molt menys abstracta.
A Catalunya, el 2024 es van practicar 21.761 avortaments, una xifra equivalent al 40,4% dels naixements. Això significa que per cada deu infants que van arribar a néixer, quatre no ho van fer.
A Espanya, la proporció també és elevada: 106.172 avortaments sobre 318.005 naixements, un 33,4%.
Aquestes xifres no viuen als butlletins. Viuen als barris, a les escoles i a les famílies.
Es fan visibles en aules que es buiden, en pobles on ja no hi ha prou criatures per mantenir serveis, en escoles —concertades o públiques— que tanquen línies, en barris on la continuïtat cultural es debilita i en un mercat laboral que només es manté per l’entrada constant de nova immigració.
Aquest és el país real. La resta és retòrica.
Havel insistia que la mentida del poder no consisteix només a falsejar dades, sinó a imposar un llenguatge que impedeixi veure la realitat moral dels fets. I aquí la realitat és visible: Catalunya ja té més defuncions que naixements, i la seva estructura demogràfica depèn cada vegada més d’un reemplaçament exterior que no complementa, sinó que substitueix.
A Espanya passa el mateix, encara que amb menys intensitat.
Quan més del 50% dels joves adults a Catalunya han nascut a l’estranger, la qüestió no és identitària en un sentit estricte, sinó de continuïtat social concreta: qui manté la llengua al carrer? Qui sosté les xarxes familiars? Qui transmet la memòria local? Qui manté viu un estil de vida i una manera d’entendre la comunitat?
Aquestes coses no es decreten. Es transmeten, i es fan sobretot a través dels fills. Per això, el problema no és només el nombre d’avortaments, sinó que es produeixen dins d’una societat que ja no creu prou en si mateixa.
Cada criatura que no arriba a néixer en una comunitat amb fecunditat insuficient no és una dada més: és una aula menys d’aquí a tres anys, una família menys d’aquí a vint, una veu menys per sostenir la llengua, una cotització menys per pagar pensions, una llar menys per mantenir la densitat moral del país. Aquest és el cost real. No és una abstracció teòrica.
És el tancament d’una línia d’I3. És una escola rural que perd sentit. És un poble envellit. És una parròquia sense batejos. És una festa major sense relleu generacional. És una empresa que només troba mà d’obra en la immigració perquè la base autòctona s’ha fet insuficient. Aquesta és la textura concreta del fenomen.
El més inquietant és que, malgrat aquest context, els poders públics i mediàtics no només no en fan problema, sinó que sovint ho presenten com una expressió superior de modernitat.
Aquí és on el diagnòstic havelià esdevé precís. La societat és convidada a repetir el llenguatge oficial del progrés mentre, en la vida real, veu escoles buides, menys famílies estables i una dependència demogràfica creixent de factors externs.
És la vida en la mentida. No perquè es neguin les decisions personals, sinó perquè es nega el significat col·lectiu acumulat d’aquestes decisions quan esdevenen massives.
Catalunya pateix aquesta contradicció amb més intensitat que Espanya perquè la seva continuïtat cultural és més fràgil: la llengua necessita densitat familiar, l’arrelament necessita transmissió i el país necessita més que PIB; necessita fills.
Un país sense fills no és una societat lliure. És una societat que es va buidant mentre aprèn a anomenar aquest buit amb paraules amables.
I aquesta és la forma més sofisticada del desert.
Havel insistia que la mentida del poder no consisteix només a falsejar dades, sinó a imposar un llenguatge que impedeixi veure la realitat moral dels fets. Share on X
