En l’espai de pocs mesos han mort dos dels grans filòsofs del segle XX, amb una influència que s’estén ben entrat el segle XXI. Primer fou Alasdair MacIntyre i ara ha mort una altra referència central, si bé situada en el pol oposat: Jürgen Habermas.
Nascut el 1929 a Düsseldorf, va morir als 96 anys, el 14 de març, a Starnberg. Des de la infància va patir una fissura palatina que li causava dificultats d’elocució, circumstància que el va portar a reflexionar profundament sobre la comunicació i la dependència humana. Fill d’un directiu industrial simpatitzant del nazisme, va créixer durant la Segona Guerra Mundial a Gummersbach, prop de Colònia, on es va graduar al gimnàs local. Posteriorment, estudià filosofia, història i sociologia a Göttingen, Zuric i Bonn, universitat on es doctorà el 1954.
Membre destacat de la segona generació de l’Escola de Frankfurt, treballà a l’Institut de Recerca Social entre 1955 i 1959, ensenyà a Heidelberg i Frankfurt i dirigí l’Institut Max Planck de Starnberg entre 1971 i 1983. Es jubilà el 1994 com a catedràtic de filosofia i sociologia a Frankfurt, tot i que continuà actiu com a professor visitant a la Northwestern University i a The New School.
La seva obra magna, Teoria de l’acció comunicativa (1981), reconstrueix la teoria social mitjançant la distinció entre el «món de la vida» —àmbit de la reproducció simbòlica— i el «sistema», dominat pel poder i els diners. En aquesta obra critica la «colonització del món de la vida» pel capitalisme. Influït per Kant, Marx, Weber i la tradició frankfurtiana, la seva trajectòria intel·lectual mostra una evolució notable en la darrera etapa.
Durant els primers trenta anys de carrera, Habermas es mostrà molt crític amb la religió, en la línia clàssica de la Il·lustració. A Teoria de l’acció comunicativa, la definia com una forma de consciència mitològica, pròpia d’una etapa superada en l’evolució de la raó. La religió era concebuda com una forma d’alienació que dificultava una comunicació lliure de coaccions. El projecte de la modernitat consistia, en aquest sentit, a superar la religió i substituir-la per la raó comunicativa.
A inicis dels anys noranta, però, Habermas inicià una revisió progressiva d’aquesta posició per dues raons principals. D’una banda, constatà que la secularització no era un procés lineal ni irreversible: la religió no desapareixia, sinó que reapareixia amb força en nombroses societats. De l’altra, advertí que la raó comunicativa, per si sola, no generava motivacions suficients per a la justícia i la solidaritat, mentre que les conviccions religioses sí que podien fer-ho.
A La inclusió de l’altre (1996) afirmà per primera vegada que la religió no era un enemic de la democràcia, sinó un dels seus possibles aliats. En els darrers vint-i-cinc anys desenvolupà la teoria de la societat postsecular, que constitueix la seva posició definitiva. És essencial subratllar que Habermas continuà sent ateu: la seva defensa del paper públic de la religió no fou una conversió, sinó una conclusió filosòfica sobre les condicions de possibilitat de la democràcia liberal.
Les seves tesis centrals poden resumir-se així:
Vivim en una època postsecular en què la religió és un actor permanent i legítim; l’Estat liberal ha de garantir un tracte paritari entre cosmovisions religioses i seculars; aquesta paritat exigeix la neutralitat estricta de l’Estat, la separació entre església i poder polític i la disposició de totes les parts a justificar les seves posicions en un llenguatge accessible a tothom. Habermas afegeix, a més, una exigència sovint ignorada: la raó secular també ha d’assumir una càrrega de prova i no pot limitar-se a desqualificar els arguments religiosos com a irracionals.
La gran paradoxa del seu pensament és que el filòsof més influent de la tradició crítica i secular del segle XX esdevingué un dels principals defensors del paper públic de la religió al segle XXI. La gran ironia del debat de 2004 amb Joseph Ratzinger és que ambdós es trobaven molt més propers del que es va percebre. La diferència fonamental es podia sintetitzar en una pregunta: ha d’adaptar-se la religió a la modernitat o és la modernitat la que ha d’adaptar-se a la religió?
Ara, amb la seva mort, els partits d’esquerra i la socialdemocràcia exalten la seva obra, però s’hi aturen abans d’arribar a la seva darrera evolució. Ignoren bona part del que Habermas ha escrit en els últims trenta anys sobre els fonaments necessaris per al manteniment de la democràcia, que el portaren a valorar i equiparar les posicions seculars i religioses. Aquesta equiparació és sovint desatesa, i les polítiques impulsades per aquests sectors tendeixen a considerar la religió un fenomen estrictament privat, absent de l’espai públic. El gran error que Habermas va voler combatre.
