La dona amenaçada? El relat insostenible del feminisme de gènere

Aquest passat diumenge s’ha celebrat amb diverses manifestacions el Dia Internacional de la Dona, convertit en una mena d’ofrena ritual a l’altar del feminisme de gènere. Un dels eslògans recurrents de cada 8 de març és el d’«Ens volem vives», formulat com si fos l’expressió d’una realitat evident: que les dones són assassinades pels homes —així, en bloc— pel simple fet de ser dones. El missatge implícit és que elles són perseguides i mortes a causa de la seva condició femenina.

Aquest feminisme, que té poc a veure amb la reivindicació legítima de la igualtat, estableix així una fractura insalvable dins la condició humana segons si s’ha nascut home o dona.

Però, com passa amb moltes afirmacions del feminisme contemporani, quan s’observen els fets les seves proclames sovint es tradueixen en exageracions, manipulacions o directament falsedats.

Les dades no indiquen en absolut que existeixi una inseguretat mortal específica per a la dona a Espanya. Ben al contrari: és un dels països amb una de les taxes d’homicidi total i d’homicidi de parella més baixes del món, i aquestes xifres han anat disminuint al llarg del que portem de segle fins a situar-se en una prevalença marginal dins el conjunt de víctimes.

Segons les darreres dades disponibles, a Espanya es van registrar 348 homicidis, dels quals 115 víctimes van ser dones, és a dir, el 30% del total, tot i que representen aproximadament el 51% de la població. D’aquestes 115 dones, 48 van morir a mans de la seva parella o exparella, en un país amb aproximadament 25 milions de dones.

Això significa una prevalença d’1,92 víctimes per milió de dones.

Tota mort és, sens dubte, una tragèdia personal. Però, des d’un punt de vista col·lectiu, la seva incidència ha de ser valorada segons la seva magnitud real si es vol determinar quines han de ser les prioritats de les polítiques públiques.

I aquí apareix una distorsió notable. A Espanya hi ha una hiperinflació de recursos i atenció política dedicats al feminicidi de parella en relació amb la seva incidència real, mentre que altres morts també tràgiques reben una atenció molt inferior.

Un exemple el trobem en el suïcidi. L’any 2024 es van registrar 3.953 suïcidis, dels quals 1.051 van ser dones i 2.902 homes. És a dir, gairebé vint-i-dues vegades més dones mortes que els feminicidis de parella.

La pregunta és inevitable: com pot existir una hiperatenció en un cas i un silenci gairebé total en l’altre?

La resposta és concreta i escandalosa: el feminicidi és amplificat perquè encaixa amb la doctrina del feminisme de gènere, mentre que el suïcidi —fins i tot quan afecta les dones en una proporció molt superior— no resulta útil per a aquest relat. En realitat, no importa tant el nombre de morts com la utilitat política que es pugui obtenir d’ells.

El context europeu

En el context europeu hi ha països amb taxes d’homicidi de parella més elevades que Espanya. Per exemple:

• Letònia: entre 10 i 11 morts per milió.
• Lituània: entre 6 i 7 per milió.
• Àustria: aproximadament 3–3,2 per milió.

Entre els països amb taxes més baixes trobem:

• Grècia: aproximadament 1,15 per milió.
• Espanya: 1,9 per milió.
• Itàlia: 2,03 per milió.

Cal tenir en compte una observació metodològica important: molts països no separen estrictament en les seves estadístiques els homicidis de parella dels homicidis dins l’àmbit familiar. Eurostat, per exemple, sovint els combina, cosa que obliga a fer estimacions quan es volen establir comparacions internacionals.

La gran diferència amb Amèrica Llatina

Hi ha, a més, una distinció fonamental que rarament s’introdueix en el debat públic.

Els feminicidis de parella o exparella —principalment comesos per homes— mostren una diferència dràstica entre Europa i Amèrica Llatina.

Espanya i Europa tenen les taxes més baixes del món, amb una tendència descendent. En canvi, Amèrica Llatina registra les més altes, juntament amb diverses regions africanes.

Segons dades de CEPAL i ONU Mujeres (2024):

• Amèrica Llatina i el Carib: aproximadament 1,5 per cada 100.000 dones, és a dir, 15 homicidis per milió.
• Europa (inclosa Espanya): aproximadament 0,5 per cada 100.000 dones, la taxa més baixa del món.

La diferència és clara: Amèrica Llatina presenta taxes entre set i deu vegades superiors a les europees.

Altres regions: Marroc i Pakistan

Els informes conjunts d’UNODC i ONU Mujeres (2025) indiquen que:

• El Marroc presenta una estimació d’uns 5 homicidis per milió de dones.
• Pakistan, en el context del sud d’Àsia i amb presència d’honour killings, registra taxes estimades entre 7 i 10 per milió.

Són xifres molt superiors a les espanyoles.

El que rarament s’explica

Hi ha diversos fets que gairebé mai apareixen en el relat dominant.

Primer: hi ha més homicidis d’homes que de dones.

Segon: hi ha més dones assassinades fora de la relació de parella que dins d’ella.

Tercer: Espanya és, juntament amb Itàlia i Grècia, un país model en termes de seguretat dins la parella. En altres paraules: les dones d’aquest país gaudeixen d’una seguretat en la seva vida de parella superior a la de moltes altres dones europees.

I encara hi ha una altra realitat que rarament es menciona: els agressors i també les víctimes nascudes a l’estranger estan sobrerepresentats en aquestes estadístiques. Si la immigració fos molt menor o provingués majoritàriament de països amb taxes més baixes de feminicidi de parella, els resultats probablement serien encara millors.

La pregunta inevitable

Per què el feminisme institucional i el govern no utilitzen aquestes dades, que podrien mostrar Espanya com una referència internacional?

Per què no es presenten com un èxit social i institucional?

La resposta és evident: perquè aquestes dades desmuntarien el relat de persecució sistemàtica i de violència estructural que sustenta les campanyes polítiques.

Sense aquest relat, eslògans com «ens volem vives» —que suggereixen que la societat vol el contrari— perdrien sentit.

Només ocultant o tergiversant la realitat pot continuar una narrativa que alimenta una percepció d’amenaça constant entre moltes joves. Mentrestant, altres riscos molt més freqüents i reals —com el suïcidi— continuen sent ignorats o insuficientment abordats per les polítiques públiques.