La política espanyola és capaç de dividir gairebé qualsevol cosa. Divideix la història, divideix la memòria, divideix la manera d’entendre l’Estat i fins i tot divideix la manera de veure la realitat. El que potser sorprèn una mica més és que també divideixi l’amor.
El CIS —institució que de vegades sembla dedicada a estudiar allò que ningú no havia pensat mai de mesurar— ha preguntat als ciutadans què pensen sobre l’amor: què significa, com el defineixen i quins mites romàntics continuen vius. El resultat és un mapa que, vist amb una mica de calma, diu moltes coses sobre el país.
Per començar, hi ha una primera línia de separació clara: la idea d’obertura relacional, és a dir, fins a quin punt els votants accepten que les relacions obertes o el poliamor siguin formes legítimes d’estimar.
Aquí el contrast és notable. Entre els votants de Sumar, el 63,3% considera que el poliamor és simplement una altra manera d’estimar. Els del BNG també hi mostren una notable simpatia (56%). En canvi, entre els votants de VOX només el 17,9% hi està d’acord, i entre els del PP, el 20,5%.
Entre aquests dos mons hi ha tota una gradació: PSOE (37%), Junts (40,2%), EH Bildu (48,1%), ERC (52,7%), mentre que els votants en blanc (39,4%) i els abstencionistes (32,3%) se situen en una posició intermèdia.
El lector atent observarà que aquesta divisió no és exactament nova: recorda molt el vell eix entre progressisme cultural i tradicionalisme social, que en realitat travessa tota la política contemporània.
Hi ha, però, una segona dimensió que resulta encara més interessant: els mites romàntics clàssics.
Per exemple, la idea que “l’amor veritable dura tota la vida” continua sent molt popular entre alguns electorats. El 70,4% dels votants del PP hi està d’acord, així com el 68,6% dels de VOX. Sorprenentment, el PNB presenta una xifra encara més alta (77,6%).
En canvi, entre els votants de Sumar l’acord baixa al 39,7%, entre els del BNG al 30,6%, i entre els d’EH Bildu al 34,3%.
Dit d’una altra manera: mentre alguns electorats encara creuen en una versió de l’amor que dura tota la vida, altres el conceben com una experiència més provisional, menys sòlida.
Si Josep Pla hagués llegit aquestes dades, potser hauria observat que els espanyols continuen estimant amb molta ideologia.
Hi ha també una part del qüestionari que demana als participants quines paraules associen amb l’amor. Aquí apareix una sorpresa relativa: la paraula “igualtat” és gairebé universal. Més del 92% dels votants de gairebé tots els partits hi veuen una relació clara.
Això suggereix que, almenys en el terreny declaratiu, hi ha un consens cultural ampli.
Però el consens s’esvaeix quan apareixen conceptes més incòmodes, com els gelosos o la dependència.
Els gelosos, per exemple, són relativament més associats amb l’amor entre votants de Junts (29,7%), mentre que gairebé desapareixen entre els del BNG (4,6%) i Coalición Canaria (3,6%).
La dependència emocional, en canvi, apareix més vinculada a l’amor entre votants d’EH Bildu (48,8%) i VOX (44,3%), mentre que és molt menys present entre els del BNG (18,9%) o ERC (22,3%).
Un altre apartat de l’estudi examina les opinions sobre les aplicacions de cites. Aquí l’escepticisme és generalitzat, cosa que probablement tranquil·litzarà aquells que pensaven que la societat havia perdut completament el sentit crític.
El 85,2% dels votants de Junts creu que aquestes aplicacions generen relacions més superficials. Entre els del BNG, el 86,4% pensa que la gent hi menteix més.
En general, la percepció és que aquestes plataformes banalitzen les relacions i fomenten una certa mercantilització de l’afecte.
Potser la conclusió més curiosa de l’estudi apareix quan es comparen els perfils globals dels electorats.
Quan s’analitzen conjuntament vint indicadors diferents, emergeixen alguns blocs relativament coherents.
Un primer bloc agrupa Sumar, ERC, BNG i EH Bildu, caracteritzat per una acceptació més gran de noves formes de relació i una menor adhesió a l’amor en versió clàssica.
Un segon bloc, molt més ampli, inclou PP, PSOE, VOX, Junts, vot en blanc i abstenció, amb posicions més moderades o més clàssiques.
Finalment, hi ha alguns casos singulars. El PNB apareix com un perfil particular —ni clarament tradicional ni clarament desmitificador—, mentre que Coalición Canaria emergeix com un petit outlier estadístic, probablement per la mida reduïda de la mostra.
La conclusió és que el mapa sentimental del país reflecteix bastant bé el seu mapa polític.
L’amor, que durant segles havia estat considerat una qüestió íntima i personal, sembla haver-se convertit també en una variable sociològica amb orientació ideològica.
Potser no és tan sorprenent. Al capdavall, la política moderna té la curiosa tendència a convertir qualsevol aspecte de la vida humana en un camp de batalla simbòlic. És allò de la doctrina queer “el personal és polític”. Fins i tot l’amor.
Ara la pregunta del milió és qui prefereixes com a parella, un clàssic o un fervent partidari del poliamor. Doncs ja saps en quins grups polítics trobar-lo.
Potser la conclusió més sorprenent: fins i tot la manera d’estimar té orientació política.#Cultura #CIS #Espanya Share on X
