Hi ha dies de l’any que tenen una litúrgia gairebé religiosa. El Dia Internacional de la Dona n’és un. Arriba el 8 de març, els discursos s’escriuen amb una certa solemnitat, els edificis públics s’il·luminen de lila i la societat entra en una mena de ritual que combina proclames, consignes i una bona dosi d’autocomplaença. Tot plegat té un aire que recorda aquelles celebracions oficials de temps passats: molta retòrica, una veritat única i una certa incomoditat davant de qualsevol matís.
El comunisme també proclamava la igualtat universal. El feminisme contemporani fa servir un llenguatge semblant. Tots dos moviments comparteixen, si més no, una curiosa coincidència: a mesura que guanyen poder institucional, la tolerància envers les opinions discrepants tendeix a disminuir. Les consignes, la cancel·lació i la censura són instruments útils quan el debat pot resultar incòmode.
El feminisme històric —el que reclamava igualtat jurídica i drets civils— tenia una base clara i comprensible. I, de fet, els seus objectius principals s’han assolit en bona part de les societats occidentals. Homes i dones tenen avui els mateixos drets formals i, sobretot, poden exercir-los de manera efectiva en gairebé tots els àmbits: educació, treball, participació política o vida pública.
El problema és que aquell feminisme clàssic fa temps que ha estat substituït per una altra cosa. Allò que avui domina el discurs públic és el que s’anomena feminisme de gènere, una doctrina que ja no es limita a reclamar igualtat, sinó que aspira a explicar el conjunt de la realitat social. En aquest sentit, s’assembla més a una ideologia totalitzadora —amb una certa aroma marxista— que no pas a un moviment reivindicatiu concret.
El seu punt de partida és conegut: la societat occidental estaria estructurada per un sistema opressiu —el famós heteropatriarcat— que sotmet la dona de manera sistemàtica. Segons aquesta teoria, tots els homes formen part d’aquesta estructura, uns per acció i altres per omissió. És una mena de responsabilitat col·lectiva que converteix l’home en sospitós permanent.
A partir d’aquí es construeix una arquitectura jurídica i cultural que justifica tractaments diferenciats. La llei espanyola contra la violència de gènere és l’exemple més citat: en determinades circumstàncies, un mateix acte pot tenir conseqüències penals diferents segons el sexe de qui el comet. La justificació jurídica apel·la precisament a l’existència d’aquesta estructura opressiva masculina.
Amb el temps, el concepte s’ha anat refinant. Ja no es parla tant d’“homes” en general, perquè això generava alguns problemes conceptuals evidents. La responsabilitat es concentra ara en l’heteropatriarcat, cosa que permet eximir determinats col·lectius —per exemple els homes homosexuals— de la culpa estructural. És una evolució semàntica interessant que mostra fins a quin punt el llenguatge pot adaptar-se a les necessitats de la teoria.
Mentrestant, aquesta ideologia ha anat ocupant espais institucionals amb una eficàcia notable. Universitats, administracions públiques, ONG, empreses i organismes internacionals han incorporat estructures dedicades a la perspectiva de gènere. Tot això requereix pressupostos importants, programes específics i una considerable infraestructura burocràtica.
Curiosament, gairebé mai no s’ofereix una xifra clara del volum de recursos públics destinats a aquest conjunt de polítiques. I convé recordar que aquests diners provenen d’un sistema fiscal que exigeix als ciutadans treballar més de mig any —sis o set mesos— al servei de l’Estat abans de disposar plenament dels seus ingressos.
Una de les conseqüències d’aquesta institucionalització és l’aparició d’un sistema de quotes i mecanismes de promoció preferent. En alguns àmbits —política, administració o grans empreses— una dona pot tenir més probabilitats de promoció que un home simplement perquè les normes de representació així ho estableixen. Les llistes electorals “cremallera” en són l’exemple més visible.
Aquest mecanisme té un efecte paradoxal: mentre intenta corregir discriminacions històriques, pot acabar estigmatitzant una generació sencera de joves homes que, pel simple fet de ser-ho, parteixen d’una posició culturalment sospitosa.
El discurs feminista també ha contribuït a crear una sensació de risc generalitzat que sovint no coincideix amb la realitat estadística. Les dades del Ministeri de l’Interior mostren que els delictes d’abús sexual tenen una incidència especialment alta en el cas de menors d’edat, sobretot noies adolescents. Tanmateix, el focus polític i mediàtic se centra principalment en la dona adulta. El feminisme actual ha generat unes psicosis de por en moltes dones, convertint-les a totes elles en objectes del desig violent dels homes que les envolten. El feminisme ha inventat els “micromasclismes” per continuar transformant molins de vent en ogres malèfics, senzillament perquè un dels seus negocis és el de la por. Inspirar por a les dones.
Els casos d’assassinats de dones a mans de les seves parelles —uns quaranta o cinquanta a l’any a Espanya— són, sens dubte, tragèdies reals i terribles. Però estadísticament constitueixen un fenomen marginal en una població de 25 milions de dones. El tractament mediàtic, però, sovint els presenta com si fossin la manifestació d’una guerra estructural entre sexes.
Aquesta percepció té conseqüències psicològiques. Alguns analistes han assenyalat que el discurs dominant tendeix a presentar aquests crims no com a fets excepcionals sinó com a possibilitats quotidianes, cosa que alimenta una sensació de vulnerabilitat permanent.
I, tanmateix, quan s’observa la societat real apareixen alguns contrastos curiosos. Les enquestes mostren que la majoria de dones i homes consideren que la igualtat bàsica ja s’ha assolit en àmbits com el treball, la política o la vida familiar. Però al mateix temps existeix una forta pressió cultural per afirmar que la discriminació continua sent estructural.
El resultat és paradoxal. Espanya és un dels països europeus on més persones creuen que la igualtat pot implicar una mena de “greuge masculí”. No perquè la igualtat sigui problemàtica en si mateixa, sinó perquè determinats excessos del feminisme de gènere generen una percepció de desequilibri. Si en lloc de preguntar per la “igualtat” es preguntés pel que és més lògic, pel “feminisme”, les respostes afirmant el greuge es multiplicarien.
Aquest fenomen ajuda a explicar un altre fet interessant: els joves menors de trenta anys són avui el grup més crític amb aquesta ideologia. Davant d’això, alguns sectors del feminisme parlen de manipulació a través de les xarxes socials. En realitat és una reacció òbvia davant d’un discurs que perceben com a acusatori i discriminatori.
La realitat social, de vegades, és menys revolucionària del que suggereixen els manifestos. Segons l’última enquesta del CIS sobre percepcions de l’amor i les relacions, la majoria de joves continuen valorant positivament el matrimoni, la monogàmia i la relació estable entre home i dona. L’amor, la família i el compromís continuen sent aspiracions àmpliament compartides.
Tot això dibuixa un panorama força diferent del relat dominant del feminisme. Lluny d’una guerra entre sexes, el que emergeix és la voluntat de construir relacions de cooperació, afecte i família.
Potser aquesta és la millor manera de celebrar el Dia Internacional de la Dona: reconèixer els avenços assolits, preservar la igualtat real i evitar que una ideologia cada vegada més sectària i conflictiva acabi convertint la convivència entre homes i dones en una disputa permanent.
Perquè, al capdavall, la realitat acostuma a ser més senzilla —i més humana— que les teories que pretenen explicar-ho tot.
Les dades diuen una cosa, el relat polític en diu una altra. La distància entre ambdues explica moltes reaccions dels joves. #8M2026 Share on X
