Espanya es disposa a protagonitzar una de les regularitzacions més importants d’immigrants en la seva història democràtica. El Govern ha aprovat el febrer del 2026 un programa temporal que preveu legalitzar, en una primera estimació, unes 500.000 persones en situació irregular que acreditin almenys cinc mesos de residència abans del 31 de desembre del 2025 i no tinguin antecedents greus. El permís inicial serà d’un any, renovable fins a quatre més. L’objectiu declarat és respondre a l’escassetat de mà d’obra i ordenar una realitat que ja existeix.
Però el problema no comença en la intenció, sinó en la magnitud.
Les estimacions més recents situen el nombre d’immigrants irregulars a Espanya entre 500.000 i 900.000 persones. Funcas calcula que a inicis del 2025 la xifra rondava els 840.000, fet que suposa un increment del 700% respecte als 107.000 registrats el 2017. En només vuit anys, el percentatge de no comunitaris en situació irregular hauria passat del 4,2% al 17,2%. El fenomen no és marginal ni conjuntural. És estructural.
La reforma de l’arrelament aprovada el maig del 2025 aspirava a regularitzar fins a 900.000 persones entre el 2025 i el 2027. Tanmateix, les projeccions indiquen que, si les arribades continuen, el volum es podria estabilitzar al voltant de les 850.000 persones. El creixement ha estat marcat especialment per l’arribada dels llatinoamericans, que representen al voltant del 91% del total irregular.
Espanya no és aliena a les regularitzacions massives.
Entre el 1986 i el 2005 es van dur a terme sis processos extraordinaris que van legalitzar més d’1,2 milions de persones sota governs del PSOE i del PP. La més gran fins ara va ser la del 2005, sota l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero, que va beneficiar 576.506 immigrants sobre 691.655 sol·licituds, amb un requisit central: contracte de treball i tres anys de residència prèvia. Les regularitzacions impulsades per José María Aznar el 2000 i el 2001 van sumar 503.327 concessions, centrades en criteris d’arrelament.
La diferència substancial del pla actual no és només l’escala —que podria superar la del 2005—, sinó el context.
Si es compleixen les previsions, els governs socialistes de Zapatero i Sánchez hauran incorporat com a mínim 1,2 milions de nous residents d’origen il·legal en poc més de dues dècades, alterant de manera significativa l’estructura demogràfica i laboral del país. Plantejar que això no vol dir crear un focus d’atracció és negar l’evidència, per la mateixa lògica que una seqüència reiterada d’amnisties fiscals o de regularitzacions inciten al frau. Més aviat que tard arribarà la propera.
Però la dimensió nacional només és una part del problema.
Europa ha pres un rumb diferent. El Parlament Europeu va aprovar el 10 de febrer un acord per accelerar les deportacions d’immigrants irregulars, incloent-hi el trasllat a països considerats segurs. La Comissió Europea ha assumit l’anomenada doctrina Meloni: externalització de centres d’internament fora del territori comunitari, com ja passa a Albània per a Itàlia.
Mentre Espanya regularitza, la Unió Europea endureix
El portaveu de la Comissió ha advertit al Govern espanyol que, si bé les regularitzacions són competència estatal, els seus efectes repercuteixen en el conjunt de la Unió. En un espai sense fronteres interiors, una vegada regularitzades, aquestes persones es podran desplaçar lliurement cap a altres estats membres. França i Alemanya observen amb inquietud aquesta política divergent. Els dos països han endurit les legislacions davant la pressió migratòria i l’auge de partits antiimmigració.
Itàlia fixa quotes anuals estrictes per a entrades legals —164.850 el 2026— excloent els que ja es troben irregularment al seu territori. França permet regularitzacions individuals per escassetat laboral, però amb taxes d’aprovació baixes. Alemanya utilitza figures com “l’estada tolerada” en casos puntuals, sense recórrer a amnisties massives. Grècia i Bèlgica han endurit criteris després d’experiències prèvies.
L’enduriment europeu respon a tres factors:
L’ascens electoral de l’extrema dreta, la pressió sostinguda a les fronteres mediterrànies i l’aplicació del Pacte de Migració i Asil del 2024, que prioritza control i retorns sobre acolliment. S’imposen llistes de països segurs per accelerar deportacions i es reforça l’externalització.
En aquest escenari, Espanya es converteix en una porta singular.
No és desgavellat plantejar escenaris de tensió. Si els desplaçaments cap al nord augmenten, es podria intensificar el debat sobre la suspensió parcial de Schengen respecte a Espanya. No seria immediat, però tampoc impossible en un clima polític volàtil.
Internament, les incògnites no són menors
Hi ha dubtes jurídics sobre el procediment quan els països d’origen no remeten els certificats d’antecedents penals. En aquests casos, es preveu que n’hi hagi prou amb una declaració jurada de la persona interessada. Això no obstant, aquesta mesura no constitueix una garantia mínimament suficient. A més, el problema rau en el fet que s’atendria bàsicament els antecedents penals, però no els policials, tant dels països d’origen com, en bona part —i per raons de pressa i limitació de recursos—, als que obren a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.
D’altra banda, les forces i cossos de seguretat adverteixen de la manca de recursos humans per gestionar la previsible allau de tràmits administratius entre l’abril i el juny. Associacions de la Guàrdia Civil exigeixen garanties que es disposaran dels antecedents penals abans de concedir els permisos.
També hi ha la qüestió econòmica.
La regularització té evidents avantatges: aflora economia submergida, augmenta la cotització a la Seguretat Social i redueix l’explotació laboral. Però el debat no es pot esgotar aquí. Si els ingressos anuals d’aquests nous treballadors se situen per sota de 25.000 euros, el saldo generacional tendirà a ser negatiu, i a més, en el marc actual del sistema de pensions, les cotitzacions seran inferiors a les prestacions que percebrà, com passa actualment i és una de les causes principals del dèficit estructural.
No és un argument moral, és aritmètica demogràfica.
L’error no és a la compassió, sinó a la unilateralitat. Convertir una decisió humanitària en un instrument ideològic, sense calibrar-ne les conseqüències internes i externes, suposa traslladar el debat des de l’ètica a la imprudència estratègica.
La immigració no és un mannà automàtic ni una amenaça inevitable. És un fenomen complex que exigeix planificació, coordinació europea i transparència fiscal. Presentar-la com a solució màgica o com a catàstrofe imminent impedeix abordar-la amb rigor.
Espanya afronta un moment delicat a la seva vida política i social. La regularització pot ser una oportunitat o una font de fractura. Tot dependrà de si es governa amb responsabilitat compartida o amb càlcul partidista.
En política migratòria, cal que l’humanitarisme sigui necessari. Però no ho justifica tot, sobretot quan allò que se sacrifica és el bé comú; immigrants regulars inclosos.
Regularitzar aflora economia submergida, però quin serà el saldo fiscal a llarg termini? #immigració Share on X
Loading ...
