El 2 de febrer no és un accident. És una data més en una cronologia del fracàs. El col·lapse de Rodalies no cau del cel ni és fruit d’un hivern rigorós: és la conseqüència lògica de set anys i vuit mesos de govern de Pedro Sánchez, amb competències plenes sobre Renfe i Adif.
No hi ha excusa possible. No és “herència rebuda”. No és mala sort. És responsabilitat directa. Ell és l’antecedent; no pot ser que ara sigui quan descobreixin desenes i desenes de punts crítics a la xarxa fins a l’extrem de suprimir el servei. Cap on mirava el Ministeri, Renfe i Adif els 92 mesos anteriors?, a què es dedicaven?
Després de vuit anys, el govern encara revisa, torna a revisar i continua revisant, com la tela de Penèlope: com més inspeccions anuncien, més deficiències apareixen. I el pitjor no és el diagnòstic tardà, sinó el silenci sobre els terminis. Ningú no diu quan el servei tornarà a funcionar amb normalitat. L’única certesa és el caos.
Aquest dilluns, onze grans trams ferroviaris han estat substituïts per carretera. La Generalitat ha hagut de mobilitzar 230 autobusos per tapar el forat del tren. El ferrocarril —el mitjà més resilient, més eficient i més net— ha estat desplaçat pel fum del dièsel. Una paradoxa ambiental convertida en rutina.
L’únic tram plenament operatiu recuperat és Figueres–Portbou; poca cosa. La resta, pedaços. I encara es presenta com un èxit haver fet 400 inspeccions. La pregunta és inevitable: què es feia abans? I quina supervisió real exercia la Generalitat, suposada autoritat del servei?
El traspàs de Rodalies ha resultat ser una ficció administrativa. Una autoritat sense poder efectiu, sense mitjans, sense tecnologia. Algunes de les inspeccions són visuals, incompletes, primitives. No és modernització: és regressió.
El símbol d’aquesta decadència és gairebé grotesc: Renfe ja no disposa de màquines llevaneus a Catalunya. Les últimes van ser desballestades. Als anys seixanta n’hi havia. Avui, una nevada moderada a les línies prepirinenques pot paralitzar-ho tot. Ningú —ni Generalitat ni Renfe— ha donat explicacions d’aquesta absència elemental.
La xarxa ferroviària funciona, a més, sota una teranyina de limitacions de velocitat: 179 punts crítics, divendres eren menys de 160. Com més anem, menys valem. Més restriccions, menys servei. Més dies de col·lapse, menys reacció política.
I l’impacte va molt més enllà dels viatgers. El col·lapse al túnel de Rubí al Vallès (corredor clau) afecta la connexió del port de Barcelona amb Europa i el trànsit de mercaderies. És un problema logístic, econòmic i industrial de primer ordre.
Quan fins i tot l’IF admet que el servei dependrà del vent o de la pluja, del temps, el missatge és devastador: si fa mal temps, el país s’atura. El ferrocarril, que als països normals és sinònim de resiliència, aquí és fragilitat.
Tot això no s’entén sense una dada clau: la priorització obsessiva de l’AVE.
Entre 1988 i 2028, l’alta velocitat ha rebut 56.000 milions d’euros per a 3.000 km de via. És la xarxa més extensa d’Europa i la segona del món. Mentrestant, tota la xarxa de Rodalies d’Espanya ha rebut 3.600 milions.
El resultat és pervers:
— 660 milions d’usuaris anuals a Rodalies.
— 30 milions a l’AVE.
I, així i tot, l’AVE continua absorbint recursos mentre la infraestructura convencional s’esfondra.
A més, la inversió pressupostada per Rodalies gairebé mai s’executa.
Del 2013 al 2024, la mitjana d’execució és del 35%.
Entre 2021 i 2023, cau per sota del 20%.
El 2024 millora, però el balanç del període Sánchez és clar: pressupostos inflats, execució mínima. Un de cada cinc euros arriba al terreny.
El govern espanyol no n’ha après del caos de Rodalies del 2009 sota governs socialistes a Madrid i Barcelona, amb Montilla i Zapatero, que va actuar com a detonant polític i social de la foguera independentista posterior. La història no es repeteix però inspira.
Avui es repeteix l’error amb un traspàs de competències trampós: responsabilitat formal, control real de RENFE. I, en aquest buit, emergeix un fet insòlit: els maquinistes convertits en grup de pressió determinant, capaços de paralitzar el país amb una vaga salvatge sense conseqüències per la seva irresponsabilitat. És un precedent gravíssim més d’un govern de la Generalitat que no governa.
Sense un traspàs real, amb infraestructura, operació i personal propi, un nou cos de maquinistes —com es va fer amb Mossos, o amb la Guarderia Rural—, Rodalies continuarà sent misèria gestionada.
El pla actual arriba fins al 2030, però desplaça actuacions clau fins al 2040. És demanar a un país industrial que esperi vint anys per funcionar. Cap economia avançada pot sobreviure així.
Això no és només un problema de trens. És una fallida d’Estat aplicada a Catalunya i una fallida del seu govern. Massa tot plegat per no fer evident una fallida profunda.
56.000 M€ per l’AVE. 3.600 M€ per Rodalies. 660 M d’usuaris abandonats. Les xifres no menteixen. #Rodalies #AVE Share on X
Loading ...
