El president Donald Trump és histriònic, desacomplexadament orgullós i aliè al codi de les formes polítiques convencionals. Les seves maneres incomoden, sovint disgusten profundament, i algunes de les conseqüències de les seves polítiques —especialment en immigració— poden semblar injustes o excessives. Però reduir Trump al gest, al tuit o a l’exabrupte és un error d’anàlisi de primer ordre. Perquè, rere el personatge, hi ha un programa. I aquest programa no comença ni acaba amb ell.
Els mitjans de comunicació dominants han jugat —i juguen— un paper central en aquesta confusió. Demonitzen sistemàticament qualsevol actor que qüestioni l’hegemonia liberal-socialdemòcrata de matriu woke, mentre santifiquen els seus referents. Ja va passar amb Ronald Reagan, caricaturitzat com un perill reaccionari, i amb Barack Obama, elevat a president prototípic d’una “Gran Aliança” liberal que, amb el temps, ha revelat els seus límits. Aquell va ser, en molts sentits, el cant del cigne d’una ideologia que ha conduït Occident a la desorientació cultural, a la fragmentació social i, per a una part creixent de la població, a la marginalitat o la pobresa.
Trump, amb totes les seves giravoltes, no actua a la babalà. Segueix —amb estil propi— un diagnòstic compartit per un corrent intel·lectual robust del conservadorisme nord-americà contemporani: el nou conservadorisme postliberal. Un corrent que té en la Heritage Foundation el seu gran laboratori d’idees, i en Kevin D. Roberts un dels seus divulgadors més influents. El document que ho sintetitza és conegut com a Project 2025.
El diagnòstic és contundent: l’ordre liberal-progressista sorgit després de la Guerra Freda està esgotat. Incapaç de sostenir societats cohesionades, lliures i pròsperes, ha degenerat en un procedimentalisme buit de valors, capturat per burocràcies no electes i per una cultura que erosiona els fonaments morals comuns. La proposta no és una reforma administrativa menor, sinó una revolució institucional orientada a inaugurar un “Temps Nou”: sobirania nacional, comunitats vives, família forta i un Estat orientat al bé comú, no a una neutralitat ideològica fictícia.
El primer eix és el desmantellament de l’Estat profund. Roberts sosté que la burocràcia federal s’ha convertit en un quart poder que bloqueja la voluntat popular. D’aquí la proposta de reclassificar milers de funcionaris perquè responguin directament a l’Executiu i de reduir o eliminar agències com el Departament d’Educació, retornant competències als estats i als pares.
El segon eix és la defensa de la vida i de la família com a nucli moral de la nació. Sense família estable no hi ha comunitat ni futur. Això es tradueix en polítiques provida, incentius fiscals al matrimoni i la natalitat, i una protecció clara de la infància: fora ideologies de gènere de les escoles i límits nítids en l’esport femení.
El tercer eix és la sobirania nacional. Rebuig del globalisme que dilueix la responsabilitat democràtica, control efectiu de fronteres, polítiques d’immigració estrictes i aposta per la independència energètica, inclosa l’explotació de combustibles fòssils davant agendes climàtiques imposades des de fora.
El quart eix és l’educació i la llibertat d’elecció. Els diners públics han de seguir l’estudiant, no la institució: vales educatius, suport a escoles privades i religioses, i un currículum patriòtic centrat en la història occidental, sense enginyeria ideològica com la Teoria Crítica de la Raça.
Tot plegat configura una política orientada al bé comú, que rebutja el liberalisme procedimental; una reconstrucció de la família amb polítiques fiscals, educatives i laborals favorables a la criança; una batalla cultural sense complexos per recuperar educació, universitats, mitjans i cultura popular; una reforma profunda de l’Estat per limitar l’activisme judicial i les burocràcies no electes; i una aliança entre conservadorisme i classe treballadora, superant el vell conservadorisme purament empresarial.
Aquest moviment és postliberal, no vol tornar al liberalisme clàssic sinó superar-lo; és comunitarista, perquè la persona floreix en comunitats fortes; és cultural abans que econòmic; i té una inspiració cristiana formulada en clau cívica.
Pensar que tot això depèn exclusivament de Trump és equivocar-se. Hi ha matisos rellevants —no és el mateix J.D. Vance que Marco Rubio—, però el denominador comú per construir aquest “Temps Nou” romandrà. El Partit Demòcrata ho sap. Una altra qüestió és si els successors tindran el carisma electoral de Trump. Però això ja és, certament, una altra història.
Pensar que tot acaba amb Trump és no haver entès res. #NouConservadorisme Share on X
