El caos, la desintegració d’un sistema, no és mai un fet breu ni es resol en pocs dies. És un procés. I aquest procés és exactament el que viu Catalunya avui: les conseqüències acumulades d’una situació caòtica que s’ha allargat en el temps i que ara esclata amb tota la seva cruesa.
En la mobilitat quotidiana, els efectes són immediats i visibles. Molts trajectes de Rodalies i mitjana distància han duplicat el seu temps. El que abans durava quaranta minuts ara s’allarga fins a una hora i mitja. L’alta velocitat entre Barcelona i Madrid, una línia rectilínia que havia estat una bona solució per als desplaçaments entre les dues ciutats, ha quedat pràcticament desfeta i exigeix ara fins a cinc hores de viatge. Hem retrocedit en un autèntic túnel del temps.
Tot això és dramàtic per a la vida quotidiana de la gent. Però l’impacte econòmic més greu no és el que es percep al carrer. El cop real, el que pot tenir conseqüències estructurals durant dècades, és molt menys visible: el col·lapse logístic del port de Barcelona.
El port ha quedat pràcticament aïllat del transport ferroviari de mercaderies amb la resta d’Europa. Hi ha un bloqueig a l’entrada i a la sortida de trens. Tot i que les obres que s’hi fan siguin qualificades de màxima prioritat, el resultat és devastador: cadenes de producció a Bèlgica i Alemanya que depenen de subministraments que arriben pel port de Barcelona es troben en greus dificultats. Els combois estan carregats, però no poden circular.
Des de fora, la imatge és colpidora. Països industrials observen amb perplexitat com Espanya només disposa d’una sortida ferroviària cap a Europa, i com aquesta és deficient, fràgil i mal gestionada. Les pèrdues econòmiques immediates seran molt importants, però encara ho serà més el dany a la imatge de marca del port. Un port que no ofereix certesa ni seguretat deixa de ser fiable, i quan la confiança es perd, sovint no es recupera.
Aquest no és un problema puntual ni una suma d’incidències. És la manifestació d’un sistema que fa temps que funciona al límit i que ara entra en fase de descomposició visible. Quan una infraestructura essencial deixa de garantir regularitat, temps i fiabilitat, deixa de ser una infraestructura i es converteix en un factor de risc. L’AP-7 i el seu col·lapse habitual al qual ara sí s’afegeix un tall de setmanes de durada és un indicador de la incapacitat dels gestors públics, del Govern de la Generalitat i de l’Estat.
La mobilitat diària de desenes de milers de persones s’ha convertit en una loteria. Sortir abans no garanteix arribar a temps. Planificar no serveix de res. L’única certesa és la incertesa. Aquest deteriorament erosiona la vida laboral, familiar i personal, però sobretot genera un efecte encara més perillós: la normalització del desastre. La gent s’acostuma a perdre hores, a arribar tard, a renunciar. Quan això passa, el col·lapse deixa d’indignar i passa a formar part del paisatge.
I mentre tot això falla, hi ha una sola cosa que funciona amb una eficàcia implacable i amb benefici directe per a l’Estat: Hisenda i la recaptació d’impostos. Cada cop actua de manera més autoritària, deixant els ciutadans en una situació pràcticament d’indefensió. Un exemple il·lustratiu: per un deute de 0,11 euros —sí, onze cèntims—a la Tresoreria General de la Seguretat Social va tenir com a conseqüència precintar i requisar un vehicle. Un cop resolta la incidència, la tramitació per poder recuperar-lo es va allargar durant setmanes. Aquesta és la lògica d’una administració molt diligent per exigir i recaptar, però extraordinàriament negligent a l’hora de prestar els serveis que té l’obligació de garantir.
Totes les costures del país estan saltant. I això és el que passa quan una societat acumula tres anys sense pressupostos, amb un govern irresponsable que insisteix que no passa res. Ara, als problemes acumulats s’hi afegeixen de nous.
Els enginyers de preses alerten sobre la manca d’inversió i manteniment, denuncien sobrecàrrega de feina, estrès laboral i manca de personal. Fan falta entre 250 i 500 milions d’euros anuals, més els recursos necessaris per absorbir dèficits acumulats. I no parlem d’una qüestió menor: una presa que falli és una catàstrofe assegurada.
La malaltia no s’atura a les infraestructures. També s’estén a la sanitat. Espanya ha deixat de ser un estat lliure de xarampió segons declaració de l’OMS, un fet que evidencia un retrocés gravíssim. La sanitat pública ha fallat d’una manera escandalosa. I no val excusar-se dient que la gent no es vacuna: la responsabilitat de l’administració és alertar, incentivar i fomentar aquestes pràctiques essencials.
En el cas concret del desastre ferroviari a Catalunya, els punts de risc detectats a Rodalies, s’eleven a una trentena. Això no s’ha produït d’un dia per l’altre, ni a causa de les últimes pluges. En la major part del territori, les precipitacions han estat habituals. El que aflora és una acumulació insòlita de deixadesa sistemàtica per part d’Adif, la manca d’alerta de Renfe i, en darrer terme, la incapacitat del Govern de la Generalitat —titular formal del servei— de supervisar amb eficàcia la situació.
Els governs d’ERC primer i de l’actual executiu després han demostrat que saben reclamar, però no saben assumir competències. Com a mínim haurien pogut exercir una exigència quotidiana, no només sobre el funcionament dels trens, sinó també sobre l’estat de la infraestructura, fent públics els defectes que ara han esclatat de cop. Hi ha una greu responsabilitat política en tot plegat, que desqualifica qualsevol pretensió de bona gestió.
Aquest és el veritable col·lapse: no només de trens, ports o hospitals, sinó d’un Estat que deixa de complir les seves funcions bàsiques mentre exigeix cada cop més als seus ciutadans. I quan això passa, el problema ja no és tècnic ni conjuntural: és polític i estructural.
Si estàs interessat a construir respostes viables, participa en la I Conferència Cívica per a la Regeneració Política que organitza Converses a Catalunya juntament amb la Fundació pel Desenvolupament Humà i Social i que tindrà lloc a Barcelona, el dissabte 14 de febrer al matí.
Si vols participar o rebre més informació sobre la I Conferència Cívica per a la Regeneració Política, pots adreçar-te al correu de contacte: info@fundsocial.org
El pitjor del desastre no és el retard quotidià, sinó la pèrdua de confiança econòmica i reputacional davant d’Europa. #PortBarcelona #Logística #Economia Share on X
Loading ...
