La Unió Europea travessa un d’aquells moments històrics en què la suma de crisis ja no és conjuntural sinó estructural. A finals de gener de 2026, el projecte europeu es troba sotmès a un triple setge: extern, intern i institucional. Ucraïna, Mercosur, Groenlàndia, Davos i Trump no són episodis aïllats, sinó símptomes d’un mateix problema: la pèrdua de capacitat d’autoritat i d’acció coherent de la UE com a actor global.
El ritme de la història s’ha accelerat fins a límits difícils de gestionar. Mentre a Catalunya i a bona part d’Espanya es fa visible el col·lapse d’infraestructures bàsiques, Europa afronta un escenari geopolític hostil sense les eines polítiques necessàries per respondre-hi. El que es presenta com a solució —l’acord amb el Mercosur— acaba esdevenint, paradoxalment, un amplificador de la crisi.
El front ucraïnès: la guerra que Europa pot perdre sense combatre
La guerra d’Ucraïna és el primer gran front, cronològicament i estratègicament. Però també és el que ha perdut centralitat política. A Davos, el conflicte ha quedat eclipsat per l’activisme de Donald Trump i per les noves tensions comercials globals. El risc principal no és una derrota militar, sinó una pau imposada.
Kíiv tem —no sense motius— que Washington i Moscou acordin un alto el foc per sobre del seu cap, deixant a la UE la factura de la reconstrucció sense cap veu real sobre la seguretat futura. En aquest escenari, Europa apareix com el pagador final d’un conflicte que no controla políticament.
Trump, Groenlàndia i el xantatge de la seguretat
El retorn de Trump a l’escena internacional ha sacsejat tots els equilibris. La crisi de Groenlàndia n’és l’exemple més cru. Després de la tempesta inicial, Trump ha utilitzat el conflicte com a palanca de pressió: encarrilant-lo dins l’OTAN, ha reafirmat el control nord-americà sobre l’Àrtic i ha obligat els aliats europeus a augmentar la despesa militar sota amenaça de desmantellar l’aliança.
És una sobirania europea condicionada, gairebé tutelada. Les amenaces d’aranzels del 10% al 25% contra països europeus completen el quadre d’una relació transatlàntica basada ja no en valors compartits, sinó en pura realpolitik.
Davos 2026: Europa predica, el món actua
El Fòrum Econòmic Mundial de Davos ha estat el gran escenari simbòlic d’aquesta fractura. Mentre els líders europeus insisteixen en el llenguatge del multilateralisme i les regles comunes, la resta del món —EUA, Xina, Índia— opera obertament en clau d’interessos nacionals. La UE sembla parlar un idioma que ja no és hegemònic.
Aquest desajust entre discurs i realitat erosiona la credibilitat europea en cada negociació internacional.
Mercosur: l’acord que revela la descomposició interna
El cas Mercosur és el terratrèmol institucional que fa visible la crisi. El 20 de gener de 2026, el Parlament Europeu va votar, per un marge ajustadíssim, enviar l’acord comercial amb el Mercosur al Tribunal de Justícia de la UE. El resultat —334 vots a favor, 324 en contra— congela la ratificació d’un acord signat pocs dies abans.
Formalment, es tracta d’examinar la compatibilitat jurídica del mecanisme de resolució de disputes i de les clàusules mediambientals. Políticament, és una desautorització en tota regla de la Comissió Europea i, personalment, d’Ursula von der Leyen.
El missatge cap a l’exterior és devastador: per què negociar amb la UE si la seva pròpia arquitectura institucional pot desfer anys de negociació en qüestió de dies?
França contra Alemanya: Europa contra ella mateixa
El bloqueig del Mercosur ha obert una fractura profunda entre dos blocs irreconciliables. D’una banda, el bloc proteccionista, liderat per França i amb el suport de sectors agraris i ecologistes. De l’altra, el bloc exportador, amb Alemanya i Espanya al capdavant, que veuen l’acord com una sortida estratègica davant l’aïllament comercial dels EUA.
Aquesta divisió interna és el millor regal per a Washington i Pequín. Una Europa fragmentada deixa de ser un actor negociador per convertir-se en un tauler on altres mouen les peces.
El dilema democràtic: a qui representa la Comissió?
La pregunta central que recorre Brussel·les és tan simple com inquietant: a qui representa avui la Comissió Europea?
En teoria, defensa l’interès general de la Unió. En la pràctica, ha quedat atrapada en terra de ningú. No representa uns estats membres profundament dividits ni un Parlament que ha optat per una contra-diplomàcia activa. El resultat és una tecnocràcia sense base política, que negocia grans acords geopolítics sense suport social ni parlamentari.
Els tractors a Estrasburg celebrant el bloqueig del Mercosur són una imatge potent: el carrer contra la geopolítica abstracta.
Conclusió: d’actor global a escenari passiu
Europa acaba el mes gener de 2026 amb una crisi d’autoritat sense precedents. Si la Comissió Europea no pot tancar acords, si el Parlament bloqueja l’acció exterior i si els estats membres juguen partides nacionals, la UE deixa de ser un actor global.
En aquest buit, Trump i la Xina no imposen només condicions: imposen el ritme. I Europa, atrapada en les seves pròpies contradiccions, corre el risc de limitar-se a reaccionar quan ja sigui massa tard.
Si la Comissió Europea no pot tancar acords, si el Parlament bloqueja l’acció exterior i si els estats membres juguen partides nacionals, la UE deixa de ser un actor global. Share on X
