Si alguna cosa té la política espanyola és una propensió admirable a convertir les coses simples en carrusels inextingibles. Aquest gener de 2026, en un acte oficial amb ministres, TV i micròfons al Passeig de Campamento a Madrid, el president Pedro Sánchez va anunciar una nova promesa destinada a reescriure la tragèdia de l’habitatge, que té en ell el principal actor.
La fórmula és tant enginyosa com reiterada. Una bonificació fiscal que pot arribar a ser del 100 % en l’IRPF per als propietaris que renovin el contracte de lloguer sense apujar el preu o apujant-lo poc. I la inclusió d’aquesta mesura en un Real Decret llei que, en paraules oficials, ha de “posar fre a l’especulació” i beneficiar “els tres milions de llars que viuen de lloguer”.
L’oferta sona bé, sí; però, com li haguéssim sentit dir a qualsevol pagès, solament és tan útil com oferir mel a qui té gana de pa. És la tercera vegada en pocs anys que el mateix govern fa públics anuncis de mesures fiscals dirigides als propietaris.
L’any passat ja es va parlar d’incentius similars i altres “solucions creatives” pel mercat d’habitatge, sense que res d’això acabés de traduir-se en una pacificació real de les rendes i menys encara en una millora estructural del mercat, entre altres petits detalls perquè la mesura no s’ha dut mai a terme i dorm en algun calaix del Congrés.
La imatge escollida —renovar el contracte i no apujar el preu— és, per dir-ho lleument, optimista amb pinzellades naïf. Sumar —el soci menor de la coalició de govern— ja ha anunciat que no donarà suport a la mesura al Congrés, considerant-la injusta i ineficaç, i recordant que l’única forma de protegir realment el lloguer seria una pròrroga automàtica i obligatòria dels contractes que caduquen enguany. Podemos ha anat més enllà i ha qualificat la bonificació fiscal com “una provocació que podria encendre mobilitzacions als carrers”.
I ací rau el nus de tot plegat: el senyor Sánchez munta simultàniament dos cavalls contradictoris. D’una banda, promet incentius que agraden als propietaris i, de l’altra, s’adona que la societat reclama mesures més contundents contra l’especulació. Aquest equilibri no només és fràgil: és una prova palpable de la incapacitat de convertir una idea benintencionada (o aparentment tal) en una política eficient.
Tot això ho va fer públic en un escenari que no és casual: l’Operació Campamento, un projecte de reconstrucció urbanística sobre l’antiga zona militar del mateix nom, amb 10.700 habitatges socials que, segons la propaganda oficial, “posaran fi a dècades de mancances”. La història d’aquest emplaçament, però, li recorda a qualsevol observador mínimament curós a certes notes històriques: fa dècades que es parla de Campamento, de demolicions, de plans, de nous barris i de solucions per a l’habitatge social… i la roda continua girant sense que massa veïns puguin dir que han vist aquests habitatges amb els seus propis ulls. És un clàssic del que podríem anomenar la política de “gestos en lloc d’efectes”.
Si girem la vista enrere, la política de l’habitatge ha estat un motiu recurrent de promeses governamentals. En l’època de José Luis Rodríguez Zapatero, ja es va fer un acte calcat del de Sánchez: l’enderroc simbòlic d’un edifici a Campamento. I com si res. El més curiós del cas és que a Sánchez no li cau la cara de vergonya de repetir i repetir sense complir exactament el mateix.
Estem davant d’un ritual repetit de declaracions idíl·liques que no s’aguanten davant la realitat dels fets.
Les dades econòmiques ens recorden que la crisi d’accés a l’habitatge és real: els contractes de lloguer signats durant la pandèmia estan trucant a la porta de milions de famílies per renovar-se aquest 2026, i molts propietaris veuen l’actualització al preu de mercat com l’única manera de no enfonsar-se sota pressions fiscals i de mercat, i el govern ni ha previst ni té solucions, i no serà perquè aquest problema de 2026 sigui una sorpresa. Sigui dit de passada; la ministra d’Habitatge demostra una vegada més que o bé és un Gerro Xinès posat a l’aparador o que si avisa, Sánchez la ignora.
La qüestió parlamentària no és menor. Aquesta bonificació fiscal ha de passar pel Congrés, on els votants que van permetre la investidura de Sánchez —Sumar, Bildu, Podemos i altres forces— ja han expressat reticències o rebuig, dient clarament que no li donaran suport. Algunes formacions consideren que premiar financerament els propietaris no és la solució, i altres exigeixen que es legisli de forma que relega la mercantilització de l’habitatge a una opció secundària.
Així que el president, amb un micròfon a la mà i un somriure d’orella a orella, promet incentius que molts consideren poc més que gesticulació; i els seus socis li recorden que sense suport parlamentari no hi ha decret que valgui. Mentrestant, els contractes de lloguer es renoven, el mercat rendeix comptes al mercat i no pas als bons desitjos, i l’eco de promeses antigues —de Zapatero i de Sánchez mateix— segueix ressonant com un eco irònic en parets buides.
En resum: quan les promeses es multipliquen i els resultats no arriben, el discurs públic tendeix a convertir-se en teatre.
És la tercera vegada en pocs anys que el mateix govern fa públics anuncis de mesures fiscals dirigides als propietaris. #MercatLloguer Share on X
Loading ...
