Amb mesos de retard, aquest desembre s’ha publicat finalment l’Informe sobre els delictes contra la llibertat sexual corresponent a l’any 2024, elaborat pel Ministeri de l’Interior. No és un document qualsevol. Es tracta de l’instrument oficial que hauria de permetre comprendre l’abast real d’una de les formes de criminalitat més greus, més traumàtiques i socialment més corrosives. Precisament per això, el seu contingut i, sobretot, la seva manera de presentar les dades no són una qüestió tècnica menor, sinó un assumpte polític i moral de primer ordre.
L’Informe s’inscriu formalment en el marc del I Pla Estratègic per a la Prevenció de les Violències Sexuals 2023-2027, aprovat el 2023 mitjançant la Instrucció 5/2023 de la Secretaria d’Estat de Seguretat. El Pla es presenta com un “full de ruta” integral orientat a reforçar la prevenció, la detecció, la investigació i l’atenció a les víctimes, amb èmfasi en la coordinació institucional, la formació i la sensibilització social. Sobre el paper, res a objectar.
Tanmateix, quan el focus es desplaça dels adults als menors d’edat, aquestes bones intencions s’evaporen. No només en termes de polítiques públiques —jutjats especialitzats, pactes d’Estat, unitats policials específiques, recursos econòmics o subvencions—, àmpliament desplegats per a la violència sexual contra adults, sinó també en l’àmbit més bàsic: la visibilitat estadística.
Un canvi metodològic que empobreix el coneixement
Una de les principals novetats d’aquest any és que l’elaboració de l’Informe passa a mans de l’Oficina Nacional contra les Violències Sexuals (ONVIOS), creada en el si del Pla Estratègic. Entre les seves funcions hi ha, precisament, la producció d’estudis, informes i estadístiques oficials que contribueixin al coneixement i a la sensibilització davant la violència sexual.
La paradoxa és evident. Lluny de millorar la qualitat informativa, el nou Informe trenca sense explicació amb la metodologia i el sistema d’exposició de dades que s’havia mantingut de manera consistent des del 2013. Es tracta d’una sèrie llarga, pràcticament única, que permetia observar tendències, comparar períodes i avaluar l’impacte de les polítiques públiques. Trencar-la no és una decisió neutra: és una pèrdua greu de capacitat analítica.
A més, l’exposició de dades comença ara l’any 2018, de manera que desapareixen totes les xifres anteriors a l’arribada del govern de Pedro Sánchez. Aquesta decisió impedeix qualsevol comparació de llarg abast i debilita la transparència d’un document que hauria de servir, precisament, per rendir comptes.
Els menors: presents, però diluïts
La conseqüència més greu d’aquest nou enfocament és la difuminació —quan no desaparició— dels menors d’edat com a categoria central d’anàlisi. Els delictes específicament vinculats a menors, com el grooming, la pornografia infantil o la difusió de continguts sexuals mitjançant tecnologies digitals, apareixen com a tipologies separades, però amb xifres relativament baixes. Mentrestant, els casos realment massius queden absorbits dins de categories genèriques com “agressió sexual” o “agressió sexual amb penetració”.
En els informes anteriors, aquestes categories genèriques anaven acompanyades, des del principi, del total de víctimes menors, cosa que permetia copsar immediatament la seva importància singular. Ara, aquesta informació queda enterrada.
De fet, l’edat de les víctimes no apareix fins a la pàgina 25, dins l’apartat de “Victimitzacions”. I fins i tot aquí, els menors no es presenten com un grup agregat, sinó fragmentats en tres subgrups: de 0 a 13 anys, de 14 a 15 i de 16 a 17. En canvi, els adults joves sí que apareixen com un gran bloc compacte de 18 a 30 anys.
Aquest artifici estadístic permet que l’Informe presenti, de manera formalment correcta, però materialment enganyosa, que el grup més afectat per les agressions sexuals és el de 18 a 30 anys, quan les dades reals diuen una altra cosa.
Les xifres que el relat oficial no subratlla
Les dades de victimització són clares:
- Menors d’edat: 9.397 victimitzacions
- De 18 a 30 anys: 6.956 victimitzacions
Els menors concentren el 41,24% del total de victimitzacions, davant del 30,54% del grup de 18 a 30 anys. Són, amb diferència, el col·lectiu més afectat. Malgrat això, l’Informe no extreu aquesta conclusió de manera explícita, ni la situa al centre del diagnòstic.
Encara més greu és que el document no analitza la prevalença, és a dir, la proporció de víctimes en relació amb la població total de cada grup. Segons les dades demogràfiques consolidades de 2024-2025, a Espanya hi ha uns 8,1 milions de menors i uns 7,4 milions de persones d’entre 18 i 30 anys, sobre un total de 48,6 milions d’habitants.
Això significa que els menors, que representen el 16,7% de la població, acumulen més del 41% de les victimitzacions, mentre que el grup de 18 a 30 anys, amb el 15,2% de la població, en concentra el 30,54%. En termes relatius, la prevalença és clarament superior entre els menors: 2,5 punts de victimització per cada menor, davant dels 2,0 punts en el grup adult jove.
Tres conclusions que l’Informe evita
D’aquestes dades se’n desprenen tres conclusions que l’Informe omet descaradament en els dos primers casos i només aborda de manera parcial en el tercer.
La primera és que el grup més afectat per la violència sexual és, amb molta diferència, el dels menors d’edat. Precisament el col·lectiu que rep menys atenció política, mediàtica i pressupostària. Sense abordar de manera prioritària aquesta realitat, cap estratègia contra la violència sexual pot ser efectiva. A més, tot indica que les xifres reals són encara més altes, atès el major ocultament dels delictes quan les víctimes són menors.
La segona conclusió és que el 72% de les víctimes tenen menys de 30 anys, tot i que aquest segment representa només el 32% de la població. El dany social es concentra de manera aclaparadora en les generacions més joves.
La tercera és que la violència sexual té una afectació majoritàriament femenina, amb una excepció significativa: en el grup de menors de 14 anys, la presència masculina arriba al 25%, un fet que mereixeria una anàlisi específica que l’Informe no ofereix.
Una evolució inquietant
Finalment, hi ha un element que ajuda a entendre per què la categoria agregada de “menors” ha desaparegut del centre de l’estadística oficial. L’evolució és clarament negativa. L’any 2017, abans del canvi de govern i amb dades que ja no apareixen en l’Informe actual, es registraven 5.700 victimitzacions de menors. El 2024, la xifra s’eleva a 9.397: un increment del 64,85%.
Aquestes dades, analitzades amb detall al meu llibre La pederàstia a l’Església i la societat, mostren una tendència que resulta incòmoda. Potser massa incòmoda per ocupar un lloc central en un Informe oficial que, en lloc d’il·luminar la realitat, sembla optar per enfosquir-la.
Les dades hi són, però el relat falla: els menors concentren més del 41% de les victimitzacions sexuals i han desaparegut del centre de l’Informe oficial. #ViolènciaSexual #Menors Share on X
Loading ...
