Niall Ferguson és un dels historiadors i analistes polítics més influents de l’actualitat. Escocès de naixement i actualment vinculat a la Universitat Stanford, destaca per la seva visió provocadora i sovint controvertida de la història global, l’economia i el poder. És polèmic per defensar que l’estudi del passat és l’única eina real per predir el futur, i per la seva inclinació cap a la història contrafactual (preguntar-se “què hauria passat si…”)
Tres grans temàtiques centren els eixos de les seves obres: L’hegemonia occidental: Estudiar per què Occident va triomfar i si actualment està en decadència davant l’ascens de la Xina. La història financera: Creu que no es pot entendre la política sense entendre com es mouen els diners i el deute. L’ordre mundial: Sovint analitza les relacions entre les grans potències (com la relació EUA-Xina, que ell anomena “Chimerica”).
La seva última obra encara no publicada a Espanya, el situa com un analista destacat de la política exterior americana: Kissinger, Volume II: The Strategist, 1968-2023 (2025) (completant el primer volum de 2015). És la culminació de la biografia definitiva de Henry Kissinger, centrada en els seus anys com a conseller de Seguretat Nacional i secretari d’Estat dels EUA.
L’actualitat del punt de vista de Niall Ferguson es va veure reforçada per un article publicat a The Times el 12 de desembre, reproduït íntegrament pel diari El Mundo el dimecres 17 sota un títol tan explícit com provocador: Per què la nova visió nord-americana del món té la seva lògica? El text era, en essència, una reivindicació del document d’Estratègia de Seguretat Nacional (NSS) del president Donald Trump, un document que havia generat una onada de crítiques gairebé unànimes a Europa, tant en l’àmbit polític com mediàtic.
Ferguson començava constatant un fet incòmode: bona part de les crítiques publicades als mitjans europeus no eren sinó una reproducció mimètica de les posicions prèviament fixades pels grans diaris liberals anglosaxons, The New York Times, The Economist, The Washington Post o fins i tot The Wall Street Journal. La impressió que se’n desprenia era clara: les elits intel·lectuals europees han renunciat en gran manera a un criteri propi i es limitaven a importar les consignes de la premsa progressista de l’establishment nord-americà.
Lluny de menystenir el document, Ferguson en reivindicava la importància, però ho feia amb matisos. Per fer-ho, recorria a una reflexió clàssica de Henry Kissinger, escrita el 1968, segons la qual no existeix pròpiament una política exterior dels Estats Units com a pla racional i unitari, sinó una successió de moviments, equilibris i consensos entre múltiples actors que acaben produint un resultat no necessàriament previst. El Vietnam n’era l’exemple paradigmàtic.
En aquest sentit, Ferguson relativitzava l’abast real del document. Recordava que el NSS havia passat per moltes mans i instàncies —Departament d’Estat, Pentàgon, assessors presidencials, CIA— i que el resultat final era fruit d’un equilibri fràgil entre visions sovint contradictòries. Això feia dubtar fins i tot que el mateix president l’hagués llegit amb deteniment o que l’apliqués de manera sistemàtica. La seva naturalesa heterogènia reduïa, doncs, la seva força normativa estricta.
Ara bé, relativitzar la importància formal del document no significava rebutjar-ne el contingut. Al contrari. Ferguson subratllava que el NSS recollia idees profundament arrelades en la tradició de la política exterior nord-americana: el realisme nixonià i la primacia de l’interès nacional; el repartiment de càrregues entre aliats; la doctrina reaganiana de la “pau mitjançant la força”, combinada amb l’ús del poder tou com a instrument d’influència global.
Un dels aspectes més rellevants del document era la recuperació de la centralitat d’Amèrica Llatina. Ferguson considerava lògic que els Estats Units prioritzessin la seva àrea d’influència natural i veia en el desplegament naval a les proximitats de Veneçuela un exemple d’aquest gir estratègic. La dura crítica al règim de Maduro s’acompanyava d’un missatge inequívoc: Washington no restaria passiu mentre xarxes criminals consolidaven imperis del narcotràfic amb efectes devastadors sobre la joventut nord-americana.
En aquest context, Ferguson celebrava l’estratègia de reforçar aliances amb països com l’Argentina i de contrarestar l’expansió econòmica de la Xina a la regió. Quan es preguntava quina era la seva reacció davant d’aquest canvi, responia amb una expressió tan simple com eloqüent: “ja era hora”.
Segons Ferguson, la virulència de les crítiques de mitjans com The New York Times o The Wall Street Journal s’explicava, sobretot, perquè el document qüestionava frontalment la noció de “nació indispensable”, associada a les presidències de Kennedy, Clinton o Bush. El NSS rebutjava la idea que els Estats Units tinguessin el deure de vigilar i intervenir a tot el món, qualificant aquestes ambicions de grandiloqüents i poc realistes.
No era una crítica nova. Ja en altres moments s’havia advertit que l’acumulació de compromisos militars i diplomàtics a l’exterior coexistia amb una degradació preocupant de les infraestructures internes: ponts envellits, ferrocarrils obsolets, dèficits estructurals impropis d’una potència desenvolupada. En aquest sentit, Ferguson veia en el document una dosi notable de realisme.
Europa hi apareixia en un segon pla, però això no era, segons ell, cap menyspreu. Simplement reflectia una jerarquia d’interessos: primer, l’hemisferi occidental americà; després el continent europeu immers en les seves pròpies contradiccions. Tampoc és com per posar el crit al cel… si hom és realista.
Ferguson no estalvia crítiques a Europa. Assumia com a vàlids molts dels retrets formulats sobre les restriccions a les llibertats, el pes creixent d’organismes transnacionals que erosionaven la sobirania, les polítiques climàtiques extremes, la crisi demogràfica, les tensions migratòries i una censura política cada cop més evident. Advertia que, amb les tendències actuals, Europa podria esdevenir irreconeixible en vint anys i qüestionava si estaria en condicions de seguir sent un aliat sòlid.
Finalment, defensava com a positiva la recerca d’una entesa amb Rússia i una sortida negociada a la guerra d’Ucraïna. No per ingenuïtat, sinó per pur interès estratègic: evitar una escalada incontrolada, restablir l’estabilitat i permetre la reconstrucció d’un estat viable.
En definitiva, Ferguson feia una crida al realisme del document sobre estratègia. Considera que el que diu no era extravagant ni ofensiu. Només fa que qüestionar una ideologia dominant a la Unió Europea que ha fracassat en l’horitzó pressent. Confondre-la amb Europa és el mateix que fa Sánchez amb el Govern d’Espanya: confondre’l amb l’interès per la seva pròpia supervivència.
Ferguson posa davant del mirall Europa: menys ideologia i més realisme estratègic. #Ferguson #Geopolítica Share on X
Loading ...
