La declaració de Donald Trump sobre la Immaculada Concepció, els advertiments de J. D. Vance a la Conferència de Seguretat de Múnic, el recent informe d’estratègia exterior dels Estats Units i la posterior entrevista a Público no són episodis retòrics aïllats, ni tampoc —com s’entesten a presentar molts mitjans europeus— un “atac” unidireccional contra Europa.
El que hi ha al darrere és més profund: una crítica frontal a la ideologia que avui governa la mirada, el llenguatge i les prioritats de l’establishment europeu.
És, en realitat, un cop de timó cultural en plena batalla pel significat d’Occident. En un moment en què les elits europees legislen sistemàticament en contra d’allò que sant Joan Pau II va denominar “llei natural” i contra formes de vida que havien estructurat el continent durant segles, l’escenari que dibuixa la nova administració nord-americana podria ser, paradoxalment, l’anunci d’una restauració de la cultura europea perduda.
Trump —potser sense buscar-ho— ha activat una memòria que Europa feia temps que havia preferit oblidar.
Dogma marià contra Europa laica
La seva inesperada referència a la Immaculada Concepció conté un desafiament simbòlic d’enorme potència: un dogma marià oposat a una Europa que s’ha proclamat, de facto, postreligiosa. Que un president nord-americà celebri obertament aquest dogma deixa descol·locada la narrativa de les elits europees, que han anat trivialitzant o silenciant qualsevol rastre de transcendència, fins i tot aquells que figuren en l’acta de naixement de la Unió Europea: l’estrella groga sobre blau, inspirada en el mantell de la Verge de l’Apocalipsi.
Trump no és teòleg ni es presenta com a catòlic exemplificador. Però entén els codis del temps i sap que, confrontant símbols, exposa la contradicció entre els fonaments espirituals de la Unió i la seva deriva actual.
Els fundadors i la memòria esborrada
Els pares fundadors de la UE —Schuman, Adenauer, De Gasperi— conceberen el projecte europeu com una comunitat espiritual i cultural cristiana. Venien de la devastació de dues guerres i buscaven una forma moderna d’aquell ideal que el catolicisme social havia articulat: reconciliació entre pobles cristians, subsidiarietat com a principi rector, economia social de mercat d’inspiració ordoliberal i, simbòlicament, una nova manera d’evocar la unitat supranacional que la cristiandat medieval, en el seu moment, havia representat.
Els primers textos —el Tractat de Roma entre ells— respiraven valors cristians: dignitat humana, pau, solidaritat, universalitat. El Vaticà, amb Pius XII, ho va veure clar: Europa es reconstruïa sobre una base espiritual compartida.
La contradicció: d’Europa cristiana a Europa desarrelada
Des d’una perspectiva cristiana —especialment catòlica—, la fractura entre aquell origen i la realitat actual és evident. Europa s’ha allunyat de les seves arrels a una velocitat proporcional al seu creixent desconcert interior.
Els fundadors imaginaren la UE com una comunitat moral capaç de superar el pecat històric del nacionalisme. Avui, molts cristians perceben una Europa que promou un relativisme moral deslligat del seu propi codi genètic: legislació bioètica, polítiques sobre la vida i la família, concepcions del matrimoni, investigació amb embrions… tot un corpus normatiu que s’oposa frontalment a l’antropologia cristiana.
Aquesta deriva no és només moral: és identitària.
El projecte europeu ha substituït progressivament l’internacionalisme cristià per un pluralisme laic hereu de la Il·lustració, que, en absència d’un principi de cohesió espiritual, ha desembocat en conflictes recurrents: sancions a països per qüestions de valors, disputes culturals internes i una percepció creixent que Europa ja no sap qui és ni què defensa.
Sant Joan Pau II ho va advertir abans que ningú: Europa està perdent la seva ànima.
Tot i això, hi persisteixen elements de continuïtat amb la visió fundacional: el principi de subsidiarietat sobreviu als tractats, i l’Església continua valorant la vocació de pau, la solidaritat internacional o la defensa dels més vulnerables que la UE, almenys en teoria, encara proclama.
Ara bé, l’intervencionisme cultural de Trump no és exempt de contradiccions.
La seva nova veta “catòlica”, per dir-ne així, s’estreny malament amb la seva política d’agressivitat contra la immigració irregular, durament criticada per l’episcopat nord-americà.
Però aquesta incoherència pròpia no invalida el diagnòstic que apunta: Europa és avui un continent desarrelat, que ha substituït la seva font cultural originària per una ideologia que ni cohesiona ni inspira.
Un edifici sense fonaments és més vulnerable a la implosió que a l’atac extern.
I en aquest buit espiritual ressona, amb una actualitat sorprenent, el discurs memorable de Joan Pau II a Santiago de Compostel·la, el 9 de novembre de 1982, una crida que avui adquireix la força d’un oracle retrobat:
“Torna a trobar-te. Sé tu mateixa. Descobreix els teus orígens. Aviva les teves arrels. Reviu aquells valors autèntics que van fer gloriosa la teva història… Reconstrueix la teva unitat espiritual… Tu pots ser encara far de civilització i estímul de progrés per al món.”
Europa pot encara ser far. Però només si recorda, amb humilitat i coratge, què és el que feia llum.
10 Punts clau sobre el desafiament cultural Trump–Europa
- No és retòrica: és un gir cultural estratègic.
Les declaracions de Trump i Vance, juntament amb els documents d’estratègia nord-americans, no són frases soltes, sinó part d’una ofensiva cultural que qüestiona l’hegemonia ideològica europea.
- Europa malinterpreta l’ofensiva com un “atac”.
Molts mitjans europeus redueixen el fenomen a antieuropeisme o hostilitat, però el missatge real apunta a les idees que governen la UE, no a Europa com a realitat històrica.
- Trump activa un símbol que Europa ha oblidat.
La referència a la Immaculada Concepció confronta una Europa laica amb els seus orígens espirituals. El símbol qüestiona la desconnexió entre la identitat fundacional i la narrativa actual.
- Els fundadors de la UE eren cristians convençuts.
Schuman, Adenauer i De Gasperi concebien la UE com una comunitat espiritual cristiana, fonamentada en la conciliació, la dignitat humana i la subsidiarietat.
- El projecte original tenia arrelament teològic i cultural.
Els tractats fundacionals respiren inspiració cristiana. El Vaticà ho va entendre com una nova forma d’universalisme catòlic que superava el nacionalisme destructor del segle XX.
- La UE actual s’ha desplaçat cap a un pluralisme laic.
El desenvolupament institucional ha substituït les arrels espirituals per un relativisme moral que xoca frontalment amb l’antropologia cristiana. Aquest gir alimenta tensions internes.
- Aquest desarrelament genera crisi identitària.
Les disputes sobre bioètica, família, matrimoni o educació exposen que Europa ja no comparteix un marc moral comú, fet que debilita la cohesió del projecte.
- Les crítiques de Trump contenen una paradoxa.
Trump apel·la a símbols cristians, però manté polítiques dures d’immigració criticades pels bisbes nord-americans. Aquesta contradicció, però, no invalida el diagnòstic sobre Europa.
- La UE viu una implosió de sentit.
El que en el seu origen donava unitat —una visió cristiana compartida— ha estat substituït per una ideologia que no genera identitat ni missió; només burocràcia i fragmentació cultural.
- Joan Pau II ja va formular el diagnòstic i la recepta.
El seu clam de 1982 —“Torna a trobar-te. Sigues tu mateixa.”— continua essent el repte fonamental: Europa només pot renéixer si reconcilia modernitat i arrelament, llibertat i transcendència, pluralitat i tradició. I assumeix com un valor comunitari un marc de cultura cristiana.
Els fundadors de la UE tenien una visió espiritual. Avui, la burocràcia ha substituït el sentit. #UnioEuropea #Valors #Història Share on X
Loading ...
