Hi ha paraules que acaben convertint-se en dogmes, i dogmes que acaben actuant com martells. El feminisme que governa avui a Espanya —tant des de la Moncloa com des de la plaça Sant Jaume— ja no és una reivindicació, sinó una eina de poder. Un mecanisme de polarització. Una identitat imposada. I, sobretot, una política que el ciutadà jove rebutja cada cop més.
Les enquestes ho mostren amb una claredat irrefutable: les generacions que tenen el futur davant refusen de manera creixent el feminisme punitiu, aquell que converteix els homes en sospitosos automàtics i que fonamenta el seu discurs en la queixa, el victimisme i l’opressió sistèmica. És un rebuig que no es basa en la negació dels drets de les dones —que ningú discuteix— sinó en la sensació que aquesta ideologia ha traspassat tot límit de justícia i proporcionalitat.
Però malgrat aquesta evidència, els governs continuen subministrant dosi rere dosi d’injecció ideològica, com si el problema fos la insuficiència, no l’excés. La raó és estrictament política: Sánchez no governa per ampliar majories, sinó per consolidar un bloc minoritari, fidel i mobilitzable, encara que sigui a base de càlcul, polarització i confrontació permanent.
cal protegir el present, encara que s’arruïni el futur.
Aquesta estratègia inclou dos pilars electorals: una part de les dones, aquelles que encara s’adhereixen al discurs d’opressió institucional, i els pensionistes, als quals se’ls ofereixen concessions insostenibles que tensionen les finances de la Seguretat Social i condemnen fills i nets a un futur sense pensions dignes. Però la lògica electoral és implacable: cal protegir el present, encara que s’arruïni el futur.
Mentrestant, el feminisme oficial s’ha anat desinflant al carrer. Les manifestacions institucionals del 25 de novembre d’enguany, tant a Barcelona com a Madrid, han passat pràcticament desapercebudes. A Barcelona, la convocatòria més multitudinària tot just superava el miler de persones: una xifra ridícula en comparació amb les riuades de temps precedents. I això ja diu molt. La societat ha deixat de respondre a la crida, però el poder no en pren nota.
S’alimenta el feminisme punitiu al mateix temps que es facilita, indirectament, el creixement de Vox
És igual. Els governs continuaran insistint en aquesta línia perquè consideren que electoralment és rendible. S’alimenta el feminisme punitiu al mateix temps que es facilita, indirectament, el creixement de Vox, que capitalitza el rebuig a un discurs que cap altre partit s’atreveix a qüestionar frontalment. El Partit Popular, mentrestant, intenta navegar entre dues aigües, sovint amb més por que convicció.
Tanmateix, el feminisme no només està dividit, sinó fracturat, entre aquelles que rebutgen les dones trans —a qui neguen la condició de dones— i aquelles que les converteixen en icones. Però en cap dels dos corrents hi ha un interès real per les embarassades, les mares o les menors, que pateixen amb més intensitat la violència sexual. Aquest buit revela que l’objectiu mai ha estat la protecció, sinó la batalla cultural.
El nomenament de Teresa Pérez Amato com a nova fiscal general de l’Estat
En aquest context, el govern ha decidit culminar la seva ofensiva simbòlica amb un gest que defineix tota una època: el nomenament de Teresa Pérez Amato com a nova fiscal general de l’Estat. No perquè destaqui en excel·lència jurídica, ni per una trajectòria excepcional, sinó perquè porta molts anys de professió, és “progressista i feminista” i perquè forma part de l’òrbita dels seus predecessors, García Ortiz i Dolores Delgado, dues figures que han deixat la Fiscalia amb la credibilitat malmesa.
La premsa, fins i tot la favorable, coincideix en la mateixa descripció: Pérez Amato és membre de la mateixa constel·lació ideològica que els seus antecessors, una constel·lació que ha governat la Fiscalia amb partidisme, controvèrsia i episodis que han fet ruboritzar fins i tot els juristes més moderats. El judici recent a García Ortiz va ser escandalós: un fiscal subordinat jeràrquicament a l’acusat exercint, en la pràctica, d’advocat defensor. I tot això perquè que el fiscal general hagués dimitit.
Fins al punt d’arribar a proposar, en un cas concret, que el silenci de l’acusat —un dret protegit per la llei— fos considerat indici de culpabilitat
Pérez Amato, a més, ha construït bona part de la seva carrera en l’àmbit de la violència de gènere, i ho ha fet amb un zel doctrinari que espanta. Fins al punt d’arribar a proposar, en un cas concret, que el silenci de l’acusat —un dret protegit per la llei— fos considerat indici de culpabilitat. És a dir: si ets home i calles, ets més culpable. Ja no existeix el principi bàsic de no autoincriminació. Existeix la presumpció inversa: presumpció de culpa.
Ara aquesta mateixa persona serà la número 1 de la Fiscalia, i tots els fiscals hauran d’obeir-la. Perquè la carrera fiscal no és un lloc de dissidència: és una estructura jeràrquica on manar significa establir el to, l’enfocament i la pressió interpretativa sobre milers de casos.
el feminisme punitiu no només es manté, sinó que s’intensifica.
Amb el seu nomenament, el govern envia un missatge meridianament clar: el feminisme punitiu no només es manté, sinó que s’intensifica. I els homes —tots, indistintament— passen a ser una categoria sospitosa, un subjecte polític a vigilar. Una peça més al taulell de la polarització. Una eina per cohesionar blocs.
Així anem. I així volen que continuem. Entre dogmes, càlcul i ideologia. I, sobretot, quatre tasses de feminisme.
Una fiscal general que vol convertir el silenci de l’acusat en indici de culpa: mala notícia per a la justícia. #Drets #Legalitat Share on X
Loading ...
