L’inici de la campanya electoral situa la política espanyola en l’epicentre de tota la informació. Tothom busca el vot del 40 per cent dels indecisos, i si bé ningú creu en les enquestes, tothom pot veure que el guanyador serà el partit socialista de Pedro Sánchez.
Per això el líder socialista ni vol debats ni vol arestes en la seva campanya. Sap que guanyarà. I punt. Cal passejar-se, donar-se alguns banys de multituds, dir que “som el futur” i que a Espanya no hi haurà ni referèndums d’autodeterminació ni secessionismes. No està tan clar si hi haurà indults quan es coneguin les sentències. Els silencis semblen indicar que sí. Però els actuals dirigents de la Generalitat han de canviar. Són massa inflexibles, i per a això cal convocar els catalans a les urnes. Ja ho va avisar el PSC al Parlament. Amb qui pactarà Pedro Sánchez? Amb qui li faci president del govern. Tindrà dues opcions: o independentistes o Ciutadans.
I Pablo Casado? És un dirigent molt jove i ha comès errors, com iniciar la seva precampanya escorant cap a l’extrema dreta per no perdre vots cap a Vox. La divisió de la dreta –culpa gairebé tota de Mariano Rajoy-passarà factura al Partit Popular, fins al punt d’enviar a Casado i el seu partit a l’oposició quatre anys. L’oposició curteix, no només als partits -després de tanta corrupció en el cas del PP-sinó també als líders que han de ser més sòlids. Si Pablo Casado perd, no dimitirà, sinó que farà oposició en la pròxima legislatura. El 28-A haurà de buscar un resultat que el situï en un bon lloc de maniobra en el Congrés i en el Senat.
En el cas d’Albert Rivera, líder de Ciutadans, la seva situació és bona. Sap que tard o d’hora haurà de convertir-se en el partit frontissa entre la dreta i l’esquerra, entre el PP i el PSOE, però per això ha de tenir un resultat suficient perquè pugui exercir aquest paper, és a dir que pugui fer majoria amb la dreta o amb el PSOE. És possible que ho aconsegueixi, i si és així, objectiu complert. És cert que ha promès cent vegades no pactar amb el PSOE a causa dels seus deliris amb l’independentisme. Però un cop posades les cartes sobre la taula, haurà de decidir, i la seva forta negativa vol dir que vendrà cara la seva col·laboració amb Pedro Sánchez.
Podem està de baixa, diuen totes les enquestes, el que és normal quan un partit es divideix i es torna a dividir, i està format per una suma de partits autonòmics (Galícia, Catalunya, València, Andalusia …), tots ells amb un peu fora i un altre dins. El seu suport al govern de Sánchez –sense que se sàpiga el que ha aconseguit– així com la relació entre els dos líders principals, Pablo Església i Irene Montero, la seva esplèndida casa i la sortida del seu gran opositor Íñigo Errejón, entre d’altres, fa que Podem no sigui un cartell polític apetitós.
La incògnita d’aquestes eleccions està en Vox, que en ser un partit petit, fa que amb la llei D’Hondt a la mà pugui aconseguir un nombre o un altre ben diferent d’escons, especialment a les províncies petites. De tota manera, la irrupció d’aquest partit a les Corts Espanyoles farà que l’extrema dreta tingui carta de ciutadania parlamentària a Espanya, i potser també a Europa i en no pocs municipis. És el populisme de la dreta radical, el mateix que Podem encarna l’esquerra radical. És un xarampió passatger? Podem ha reduït suflé en les segones eleccions, absorbits pel PSOE.
Debats? No són una qüestió de conveniència dels partits, sinó un dret del poble espanyol que vol saber com es confronten els programes dels diferents partits. Si no hi ha debats, serà una nota negra en la democràcia espanyola.
I a Catalunya? Està clara la caiguda dels seguidors de Carles Puigdemont, cosa que pot portar a una ruptura definitiva no només entre les forces independentistes, que ja estan molt trencades , sinó entre els mateixos seguidors del PDeCat, el que afectarà directament al president de la Generalitat, Quim Torra.
