Barcelona és la capital del feminisme europeu, la ciutat que més banderes violetes ha penjat, la que converteix cada 8 de març en una performance global. I, tanmateix, és també la ciutat on més creixen els delictes contra la llibertat sexual. Els números no entenen de consignes: mentre altres delictes es redueixen —furts, robatoris o agressions comunes—, els abusos i les violacions continuen augmentant. L’escletxa entre discurs i realitat és tan profunda que ja es pot veure des de l’espai.
Han passat vint anys de polítiques feministes dures, de lleis històriques, d’observatoris, d’instituts i de plans integrals contra la violència de gènere. Però el balanç és brutal: la violència sexual no ha disminuït, sinó que s’ha desbordat, especialment la que afecta menors d’edat. El fracàs és tan evident com el silenci polític que l’acompanya. Cap partit de govern —ni central ni autonòmic— s’atreveix a revisar res; tots insisteixen en “més del mateix”. Com si la repetició fos una forma de justícia.
A Barcelona, la paradoxa és més punyent. La ciutat és referència mundial del feminisme institucional: alcaldessa i alcaldes, regidores i programes amb milions d’euros invertits en prevenció, sensibilització i formació. Però la realitat és tossuda. Les agressions sexuals no només no han baixat, sinó que han augmentat fins a situar-se entre els delictes amb més creixement continuat.
El feminisme de consigna, que creia que el canvi cultural era suficient, es troba amb una generació que ja ha crescut sota aquesta cultura i comença a rebel·lar-s’hi. Les dades policials i els estudis sociològics apunten que part dels nous agressors són joves formats en entorns teòricament sensibilitzats. La pedagogia ha perdut el seu poder de contenció: els missatges han arribat, però no han transformat la conducta.
Les explicacions oficials parlen de “major consciència”, “més denúncia”, “efecte estadístic”. És cert en part, però és una coartada insuficient. Els experts en criminologia i sociologia apunten altres factors que la política ignora:
– la hipersexualització digital i l’accés precoç a la pornografia violenta;
– la ruptura dels models familiars estables;
– la falta d’educació afectiva real;
– i la pèrdua d’autoritat de l’escola i la llei.
A tot això s’hi suma una immigració desordenada que, en molts casos, prové de cultures amb una visió desigual del paper de la dona. No és políticament correcte dir-ho, però la realitat estadística no demana permís.
Mentre a Polònia s’han aplicat lleis estrictes, penes més altes i un discurs social clar sobre la responsabilitat, a Espanya s’ha optat per la simbologia i el relat. Els resultats estan a la vista: la retòrica ha substituït la protecció.
El problema més greu no és el fracàs, sinó la negativa a admetre’l. Cada nou informe que mostra l’augment de les agressions és rebut amb més campanyes, més ministeris, més eslògans. El feminisme institucional s’ha convertit en una burocràcia autosuficient que no mesura resultats, només discursos. Tan es així que l’Informe anual sobre delictes contra la llibertat sexual del Ministeri de l’Interior referit a 2024 encara no s’ha publicat a aquestes alçades de 2025. Deuen estar ajustant les dades.
El silenci davant del creixement dels abusos a menors és especialment greu. La Fundació ANAR confirma que les agressions sexuals a nenes i adolescents s’han multiplicat en els darrers anys. El llibre El Chivo expiatòrio la Pederastia en la Iglesia y la Sociedad mostra, fent us de totes les fonts disponibles, la magnitud de la tragèdia, tanmateix, la classe política respon amb la mateixa litúrgia verbal: “Ni una més”, “Tolerància zero”, “Educació i respecte”. Paraules que no frenen delictes.
Espanya ha aconseguit el que sembla impossible: tenir més lleis que mai sobre igualtat i més violència sexual que mai. És la gran paradoxa d’una època que confon pedagogia amb protecció i gest simbòlic amb efectivitat.
El futur només pot passar per una revisió honesta. Per reconèixer que el model vigent no funciona, que la prevenció s’ha convertit en propaganda, i que la seguretat i la justícia no poden estar subordinades a la correcció política.
Barcelona, capital del feminisme, viu avui una realitat que ja no pot amagar sota pancartes violetes. I la pregunta és inevitable: quantes violacions més caldran perquè algú admeti que s’han equivocat?
Cap clamor polític per revisar el fracàs. Silenci violeta. #FeminismeInstitucional #CrisiSocial #Barcelona Share on X
