A la tercera dècada del segle XXI no té sentit establir diagnòstics i proposar solucions com cent anys abans. La catalanitat, el catalanisme, la nació catalana, si vol romandre ho ha de fer des de la seva tradició, perquè si no ja seria una altra cosa estranya a ella mateixa- una temptació permanent dels febles partits polítics catalans del nostre temps- i confrontar-la amb les noves realitats.
Aquesta formulació no és possible, no té sentit, si no es té clar quin és el telos col·lectiu. Aquesta és la premissa de partida molt difícil de realitzar, perquè el telos és més que una finalitat o objectiu, és sobretot el sentit essencial, allò a què tendim fins a assolir la plenitud i d’acord amb la nostra naturalesa. Telos implica culminació o perfecció: allò que estem destinats a arribar a ser. I qui s’atreveix a definir tal cosa en la Catalunya d’avui?
Avui no té cap sentit plantejar-se la qüestió del nostre destí com a poble de manera aïllada del nostre context en el qual ens hem realitzat històricament: Espanya i Europa; com tampoc té sentit aquells que veuen només l’Espanya espanyola, és a dir la matriu única sorgida de la llengua, que després determina el seu paper a Europa, i veu en Catalunya i la seva cultura i llengua catalana una anomalia, una nosa, que cal erradicar o en tot cas situar en un pla inferior.
El que cal formular a partir de la realitat existent i l’experiència històrica és un projecte comú pels nostres tres espais d’identitat i comunitat Catalunya, Espanya i Europa de memòria, vida i projecte. Articular-ho tot en un mateix marc de referència, que es concreta i realitza segons els respectius àmbits de competències.
En el nou enfocament d’un projecte integrat, dos principis i la seva aplicació són condició necessària: el principi de subsidiarietat, tan mal entès i aplicat, i la refeta i renaixement de les comunitats i tot el que comporten d’acords fonamentals, tradició i virtuts.
El principi de subsidiarietat i el seu desplegament
El principi de subsidiarietat forma part del acquis de la UE, i constitueix una de les normes centrals per les quals es regeix, però té una pràctica ben confusa fruit d’una concepció feta al llarg dels temps en funció de les oportunitats polítiques. Una concepció integral d’aquest principi significa que, la instància social d’ordre superior no ha d’assumir el que pot realitzar adequadament i responsablement una instància inferior; a més, ha d’ajudar-la quan sigui necessari, coordinar-la i respectar la seva iniciativa, sempre en ordre al bé comú.
Altrament dit: primer actuen la persona, la família i els cossos intermedis; el nivell superior intervé només per donar suport, mai per substituir o absorbir, i aquest nivell superior, govern català, espanyol i europeu, actuen també d’acord amb el mateix principi.
Aquesta consideració necessària significa una redefinició del conjunt dels marcs competencials, el que comportaria un millor i més clar funcionament i assumpció de llurs responsabilitats alhora que un major empoderament dels ciutadans i les seves comunitats, perquè quan es parla de participació, una paraula sempre celebrada, significa com a condició prèvia l’existència de subsidiarietat, si no és així la dita participació és un “bluf” un maquillatge del poder.
Regla d’or: el nivell superior empodera l’inferior (formació, finançament, coordinació, estàndards) perquè faci millor el seu treball i s’absté d’absorbir el que l’inferior pot fer bé i de forma responsable.
Un esquema per decidir
- Hi ha capacitat real avall? Sí, si dona suport; si no, suplència temporal.
- Quin resultat públic exigeix el bé comú? Defineix estàndards mínims i mesura.
- El suport crea dependència? Dissenya sortida i revisions.
- S’escolta els afectats i cossos intermedis? Co-disseny i rendició de comptes.
- Hi ha duplicitats? Simplifica: una tasca, un responsable.
I arribats aquí cal segurament recordar que és exactament el bé comú, també molt citat, mal explicat i pitjor aplicat: és el conjunt de condicions socials que permeten tant als grups com als individus assolir més plenament i fàcilment la seva perfecció i dignitat personal. No es tracta d’una suma de béns particulars, sinó d’un bé col·lectiu, indivisible, que es construeix i gaudeix conjuntament, de manera que ningú no se’n pugui apropiar exclusivament.
Acords fonamentals i tradició
En el sentit de compromisos compartits que identifiquen i cohesionen una tradició. No són dogmes immutables: es defineixen i redefineixen històricament mitjançant 1) els debats interns d’interpretació i 2) les confrontacions externes amb crítics i tradicions rivals. Així, una tradició és “un argument estès en el temps en el qual certs acords fonamentals es van precisant i replantejant”.
El projecte polític que proposem és alternatiu i en bona part contracultural al que avui és hegemònic, perquè aquest ha demostrat la seva incompetència per resoldre les crisis i la facilitat per generar-ne de noves. Es caracteritza per:
- Considerar que hi ha un bé humà i un fi. Hi ha naturalesa i telos: floriment (eudaimonia) mitjançant les virtuts.
- Hi ha unitat de vida. Es concep la vida com un relat amb sentit, no com una suma d’episodis desarticulats. Les virtuts t’ajuden a mantenir el fil d’aquest relat en el temps. “Qui soc” s’entén per la història que visc i les responsabilitats que assumeixo. Una decisió és bona si encaixa amb el teu relat (els teus béns i promeses), no només si et dona un plaer, un guany immediat. És decisiu entendre bé la idea de béns interns: satisfaccions i excel·lències que només pots assolir practicant bé una activitat segons els estàndards propis d’aquella pràctica (música, medicina, artesania, periodisme…). A mesura que hi participes, creix la teva habilitat i també el bé de la comunitat Pel contrari, els béns externs: diners, fama, poder, posicions… no depenen de fer bé la pràctica i sovint són de suma zero (si un els guanya, un altre els perd). Un metge, un polític, per exemple, porten bé la seva vida si busquen l’excel·lència en la seva activitat, i no la fama o guanyar molts diners.
- Racionalitat pràctica basada en la prudència (phronēsis): jutja mitjans i fins a la llum de béns objectius: són coses que són bones per a l’ésser humà, pel que som (natura i telos), no perquè simplement ens siguin plaents. Perfeccionen capacitats humanes bàsiques i fan possible una vida que floreix. Per exemple, vida i salut, veritat/coneixement (educació, recerca, comprensió), amistat/comunitat (lleialtat, pertinença, família). Justícia (respecte degut, ordre equitatiu). Bellesa/joc (experiència estètica i lúdica). Raonabilitat pràctica (govern de la pròpia vida amb prudència). Obertura al transcendent (pregunta pel sentit, religió). El teu relat vital té consistència quan tries i mantens compromisos que serveixen béns objectius. Les polítiques públiques han d’afavorir aquestes tries, per l’elemental raó que no tots els béns són iguals.
- Llenguatge moral. Virtuts, vicis, béns interns/externs; crítica de l’emotivisme.
- Justícia. “Donar a cadascú el que li és degut” segons el telos i funció social; mèrit i bé comú. Per exemple: el telos d’un ganivet és tallar bé; el de la universitat cercar la veritat; el del periodisme informar verament; el de la vida personal constituir un relat coherent de béns objectius. El telos de la vida col·lectiva és el bé comú, que guia lleis i polítiques, les institucions n’han de custodiar les condicions, que fan més accessible els telos respectius.
- Autoritat pràctica. Tradició i comunitat eduquen les virtuts; cossos intermedis forts.
- Institucions i mercat. Les institucions sostenen pràctiques amb béns interns; el mercat queda subordinat al bé comú.
- Educació moral. Reconeixement i pràctica dels hàbits bons. Comunitat i virtuts
- Els conflictes i el seu diagnòstic. La pèrdua de teleologia que dona lloc a desacords interminables; cal recuperar tradició. La pèrdua ha significat passar d’una visió on persones, pràctiques i institucions s’orienten a uns fins intrínsecs (veritat, cura, justícia, bé comú) a una visió sense fins compartits, on només compten els desitjos, preferències, procediments o resultats externs (diners, poder, plaers dels impulsos passionals i emotius). Els resultats signifiquen desacords interminables: sense un bé humà compartit, els debats morals no es resolen; es gestionen (vots, tribunals, protocols). Emotivisme i retòrica: el llenguatge moral esdevé expressió de gustos i eina de persuasió. Gerencialisme/burocràcia: si no hi ha fins interns, manen experts; és l’imperi i negoci de les grans consultores; l’ètica es fragmenta es redueix a compliment burocratitzat. Institucions colonitzades: les institucions, que haurien de custodiar béns interns, es pleguen als externs (pressupost, quota, marca). Fragmentació del jo: sense un telos, la vida perd unitat. És un dels grans mals del temps la falta de sentit en les vides; molts projectes (estalviar tot l’any per 10 dies de vacances i un miler de selfies) i poca satisfacció sòlida per manca de sentit.
- Criteri d’èxit. Vida bona i bé comú visibles en pràctiques florents.
