Les catarsis gairebé místiques que ha provocat l’elecció d’un alcalde musulmà i socialista a Nova York mereixerien un estudi de psicologia política. Sembla que, davant el col·lapse de la raó occidental, qualsevol miracle d’Orient serveixi per retornar la fe als progressistes desencantats.
Cal estar políticament molt desesperat per veure la llum seguint un profeta que milita en l’islam. Houellebecq ja ens en va donar una versió novel·lada i premonitòria a Submissió, on França acabava elegint un president islamista abans que un d’extrema dreta.
Aplaudim la franquesa, almenys ja no s’amaga el que fa anys s’insinua entre columnes i relats substitutius de la informació.
Aquest “somni de la raó” —que, com recordava Goya, sempre engendra monstres— ha trobat el seu capítol ibèric a La Vanguardia, on Jordi Juan, el director, ha decidit que Barcelona necessita “un Mamdani”. No és metàfora: ho va escriure, literalment, el passat dia 8. Aplaudim la franquesa, almenys ja no s’amaga el que fa anys s’insinua entre columnes i relats substitutius de la informació.
Juan comença amb una pregunta retòrica: “Cal preguntar-nos si avui els electors votarien com a alcalde un ciutadà musulmà o d’una altra religió que no fos la catòlica.” I afegeix amb fe evangèlica: “Seria un signe de normalitat que hi hagués més dirigents polítics o líders socials d’altres ètnies o religions.”
El problema no és la pregunta —que podria ser legítima— sinó la trampa sota el format d’evidència europea. Juan cita Rishi Sunak i Humza Yousaf com a exemples de la modernitat britànica, i després conclou que “Europa ens porta anys d’avantatge”.
El lector despistat pot pensar que el continent és ple d’alcaldes musulmans. Però si un s’aixeca del sofà i mira els mapes, descobrirà que fora del Regne Unit els casos són comptats: Rotterdam i Arnhem als Països Baixos, Stains i L’Île-Saint-Denis a França, i poca cosa més. I, curiosament, als tres països la primera força política és la dreta radical. Ironia que La Vanguardia prefereix no veure.
una idea que avui sembla impensable pot acabar sent política pública si es repeteix prou vegades.
Això no és informació, és manipulació de ments: convertir l’excepció en normalitat. O, per dir-ho amb terminologia acadèmica, és un manual pràctic d’aplicació de la finestra d’Overton, aquesta teoria segons la qual una idea que avui sembla impensable pot acabar sent política pública si es repeteix prou vegades. Jordi Juan obre la finestra, i l’aire que entra és càlid i oriental. De submissió.
Per fer més amable la travessia, invoca l’exemple de Lamine Yamal, de qui certifica que “segueix la tradició musulmana”. I conclou amb una comparació inoblidable: si acceptem amb naturalitat que un futbolista sigui musulmà, per què no un alcalde? El raonament és tan sòlid com dir que, ja que ens agraden les novel·les russes, també hauríem de suportar un govern de cosacs.
En realitat, un alcalde catòlic seria molt més exòtic a la Barcelona contemporània. Això sí que seria integració.
Juan postula per Barcelona un Mamdani no per socialista (els socialistes governen des de fa quasi mig segle, amb l’única interrupció de Trias), sinó per musulmà. El detall és revelador: el factor religiós, que abans era motiu de recel, ara esdevé credencial progressista. En realitat, un alcalde catòlic seria molt més exòtic a la Barcelona contemporània. Això sí que seria integració.
El text de Jordi Juan és un document útil per a tres coses:
1- veure com pensa una part significativa de la progressia local;
2- entendre la metamorfosi de La Vanguardia, aquell diari que durant dècades practicava una prudència cortesana i ara s’ha lliurat a la militància moral “woke”;
3- comprovar que el Grup Godó, sempre tan hàbil en detectar per on bufa el vent del poder, ja inclou l’islam com a valor.
No sabem si aquesta línia és fruit d’una convicció o d’un càlcul, però la consigna és clara: normalitzar. I “integrar”, en aquest llenguatge, ja no vol dir conviure sinó situar musulmans al poder, com a símbol d’un nou ordre multicultural que ningú ha votat.
Potser tot plegat no és més que un episodi menor en la gran operació d’autohipnosi de les elits europees, convençudes que l’únic perill és semblar “intolerants”. Però quan el principal diari de Catalunya proposa com a ideal un Mamdani barceloní, potser caldria preguntar-se si encara tenim marge per riure o si ja som dins la novel·la d’Houellebecq i que podem fer per sortir-nos-en.
Mentrestant, els lectors —i sobretot els subscriptors— farien bé de preguntar-se si volen que el seu diari els eduqui o els informi. Goya, que sabia de passions col·lectives, ja ho va deixar gravat: El sueño de la razón produce monstruos. I aquí, comença a semblar que l’hem tornat a dormir.
Un alcalde musulmà? A Barcelona seria més exòtic un alcalde catòlic. #laVanguardia Share on X
