Hi ha festes que expliquen més del nostre temps que mil tractats de sociologia. Una d’aquestes és Halloween.
La nit del 31 d’octubre, que havia estat la vigília solemne de Tots Sants, era originàriament una jornada de pregària i esperança. El seu nom mateix, Halloween, prové de All Hallows’ Eve, la “vigília de Tots Sants”. En el calendari cristià formava part del cicle d’Allhallowtide: tres dies per recordar els difunts. El 31, la vigília; l’1 de novembre, Tots Sants; i el 2, la commemoració dels Fidels Difunts. Era un temps de silenci, de memòria i de fe.
Avui, però, la cosa ha canviat tant que costa de reconèixer-la. El recolliment ha estat substituït pel maquillatge fluorescent i el respecte per la mort per un esclat de plàstic. En lloc de resar pels difunts, ens disfressem d’ells. En lloc de llumetes d’esperança, posem llums de neó. I en lloc d’ànimes, carabasses buides.
De Samhain a Hollywood
Tot plegat ve de lluny. Els antics celtes celebraven el Samhain, la fi de la collita i el començament de l’hivern. Aquella nit, deien, el vel entre el món dels vius i el dels morts s’aprimava tant que els esperits podien fer una passejada. Amb l’arribada del cristianisme, la fe no va eliminar aquests costums, sinó que els va donar sentit: on hi havia por, va posar esperança; on hi havia superstició, va posar pregària.
Però, com passa sovint, les bones intencions van tenir un llarg viatge. Els immigrants irlandesos i escocesos van portar la festa a Amèrica, i allà el cristianisme es va quedar a la duana. En una societat industrial, plural i laica, la vigília es va convertir en ritual social. Els nens demanaven dolços, els adults es disfressaven i el silenci es va transformar en soroll.
Després, Hollywood va fer la resta. Allò que havia estat una oració es va convertir en un blockbuster. El misteri de la mort es va convertir en entreteniment. I l’ànima, en audiència.
La pèrdua del sentit simbòlic
Halloween és la versió postmoderna de la processó dels morts, però sense processó ni respecte. Allà on abans hi havia bellesa i serenor, ara hi ha sang de cartó i disfresses de supermercat. Les calaveres ja no recorden res, només venen productes.
No és només una evolució cultural: és una inversió completa de valors. On hi havia fe, hi ha sarcasme. On hi havia silenci, hi ha crits. El món modern, incapaç d’afrontar la mort, se’n riu per no plorar. I entre rialla i rialla, ha perdut profunditat.
A la litúrgia de Tots Sants, la mort era pas i promesa. A Halloween, és màscara i negoci. La mort ha deixat de ser misteri per convertir-se en disfressa. I si abans servia per pensar, ara només serveix per vendre.
Una mirada filosòfica
El Halloween modern és una fuga estètica davant la mort. Antigament, recordar els difunts era un acte d’humilitat: memento mori, recorda que moriràs. Avui, en canvi, disfressar-se de mort és una manera d’amagar-se’n. Juguem amb la mort per fer veure que no ens afecta. Però, com passa amb tots els jocs, el resultat és buit. La ironia permanent s’ha convertit en el nou dogma occidental. I, paradoxalment, la cultura que no sap plorar els seus morts acaba per banalitzar la vida.
El mercat del terror
Cap altra festa retrata tan bé el poder del consumisme. Halloween mou milers de milions d’euros cada any: disfresses, llaminadures, decoració i tota mena d’artefactes de plàstic. El que era un ritu és ara un anunci televisiu. L’oració ha estat substituïda per la campanya de màrqueting.
El consum ha ocupat el lloc del culte. Les cases es converteixen en cementiris de cartó; els nens aprenen a demanar caramels com si fossin almoines ritualitzades; els adults s’hi apunten sense preguntar-se per què. I així, el buit s’omple amb llums i productes, i tothom queda tan tranquil.
Altres tradicions: la memòria i la tendresa
En canvi, en molts països de tradició catòlica —Espanya, Itàlia, l’Amèrica Llatina—, encara hi ha un altre to. Els cementiris s’omplen de flors, les famílies visiten els seus morts i el record conserva un aire de tendresa.
El cas de Mèxic és particularment revelador: el Día de Muertos és festiu, sí, però respectuós. Allà la mort se celebra, no se’n fa broma. L’estètica no és de l’horror, sinó de l’afecte. És una manera d’afirmar que els morts encara formen part dels vius, i que l’amor és més fort que el temps. Al nostre país es manté viva la celebració de Tots Sants i la tradició de la visita al cementiri, però l’onada comercial de la monstruositat i la lletjor arrasa amb tot.
Halloween, tal com avui es viu, és la imatge més fidel d’una civilització que ha buidat de sentit els seus símbols. Nascuda com una nit d’oració, s’ha convertit en una nit de màscares. Allò que era record, ara és desfilada.
No es tracta de prohibir la festa ni de condemnar la diversió —Déu nos en guard!— sinó de recordar que l’ésser humà necessita ritus veritables, no pas espectacles. La bellesa del record, el respecte davant la mort i l’esperança en la vida eterna són valors que cap calavera de plàstic no pot substituir.
Potser algun dia entendrem que el vertader antídot contra el terror no és riure’s de la mort, sinó estimar la vida. Mentrestant, podem continuar omplint els carrers de fantasmes de plàstic i pensar que això ens fa moderns. Deu ser el preu del progrés.
A la litúrgia de Tots Sants, la mort era pas i promesa. A Halloween, és màscara i negoci. La mort ha deixat de ser misteri per convertir-se en disfressa. I si abans servia per pensar, ara només serveix per vendre #Halloween Share on X
Loading ...
