La Unió Europea travessa una crisi profunda. No una crisi de conjuntura, sinó de fons, d’aquelles que afecten els mateixos fonaments del projecte. I, paradoxalment, aquesta crisi es manifesta amb més força als països que abans simbolitzaven l’estabilitat i el lideratge del Vell Continent: França, Alemanya, Itàlia, els del Benelux.
L’economia –aquest gran termòmetre de les realitats polítiques– mostra la magnitud del problema. Les dades del Fons Monetari Internacional (FMI), projectades des del començament del segle 2000 fins al 2030, tracen un panorama inquietant: el d’una Europa que convergeix… però cap avall.
Quan els líders deixen de liderar
Prenent com a base l’any 2000 (índex 100 (PPA) mitjana de la Unió Europea en termes monetaris del mateix poder adquisitiu), l’FMI dibuixa un mapa de rendes que confirma dos grans processos simultanis.
D’una banda, la baixa sostinguda de les grans economies fundadores; de l’altra, l’ascensió ferma dels països que abans estaven per sota de la mitjana.
El cas més cridaner és el d’ Itàlia, que si té un índex de 125 cau a 95. Trenta punts de pèrdua equivalen a tres dècades de reculada: el país que va inventar el Renaixement llisca ara per sota de la mitjana europea.
França, partint de 117, se situa en 99, també per sota de la mitjana comunitària.
Que dos dels països fundadors del projecte europeu se situïn ja sota la mitjana és un fet històric.
Alemanya retrocedeix de 124 a 111, Bèlgica de 126 a 114 i Països Baixos, encara en primera línia, baixa de 139 a 126.
El declivi és generalitzat: l’Europa occidental ja no marca la pauta del creixement, sinó que s’adapta, lentament, al ritme dels altres.
L’ascens silenciós de l’Est
Mentrestant, l’altra meitat del continent viu una transformació radical. Malta, petit país insular, passa de 78 a 126 punts: una escalada extraordinària. Xipre puja de 91 a 107. I Polònia, la gran protagonista de l’Est, protagonitza un salt històric: de 47 a 93 punts, ja que se situa per sobre d’Espanya. Quan va ingressar el seu PIB per càpita era la meitat del de la UE, avui s’acosta a igualar-lo i sobrepassarà Espanya, inclinant cada cop més el tauler polític cap a l’est i el centre d’Europa.
També Txèquia i Eslovènia avancen amb força, i Lituània marca distàncies amb els veïns bàltics.
El mapa europeu es reconfigura. Els països que miràvem pel retrovisor se’ns han avançat.
Espanya: del somni europeu al desencís
Què ha passat amb Espanya?
Al començament de segle, el nostre país es trobava molt a prop de la mitjana europea, amb 97 punts sobre 100. Trenta anys després, n’ha caigut a 85.
La reculada no és menor: Espanya va començar la seva integració europea amb un nivell de renda molt inferior a la mitjana (7 de cada 10 euros respecte a la mitjana europea). Durant les dues dècades següents, va aconseguir una convergència sostinguda, especialment gràcies a la industrialització tardana, les infraestructures i els fons estructurals europeus. El 2007 va superar la mitjana europea (105)
Però després del 2008 –crisi financera, de deute, desocupació massiva– va començar un procés de declivi i estancament, que ens han anat allunyant d’Europa. En realitat, el valor projectat per l’FMI per al 2030, (85) ja l’hem assolit el 2024, és a dir, malgrat els anunciats augments del PIB, Espanya roman estancada mentre molts dels que venien per darrere ens atrapat.
En realitat, des de l’adhesió el 1986 només haurem progressat en convergència 8 punts paupèrrims, en gairebé quatre dècades, mentre que Polònia en tres haurà crescut més de 50 punts de convergència. Què ha tingut i té Polònia que falti a Espanya? Aquesta és una bona i necessària pregunta, perquè és un país d’extensió i població semblant.
Mentre altres convergien, nosaltres divergíem. Mentre Polònia avançava trenta punts, Espanya en perdia dotze.
La paradoxa és evident: la pertinença a la Unió, que havia de ser una història de modernització i prosperitat compartida, ha esdevingut —en termes relatius— un procés d’estancament.
Cada cop són més els països que superen Espanya, i cada vegada són menys els que queden per darrere. Romania, Bulgària, Croàcia, Letònia, Estònia… fins i tot Grècia i Portugal, que continuessin darrere d’Espanya, mantenen avui una distància cada cop més curta. En el cas portuguès, la diferència es redueix any a any: si res no canvia, aviat el seu PIB per càpita arribarà a l’espanyol.
Aquella visió d’una Espanya pròspera que observava Portugal des de dalt del podi econòmic està passant a la història, igual que la idea d’una Polònia endarrerida ja pertany al passat.
Les causes de la reculada espanyola
El fracàs espanyol no es pot atribuir a una sola causa, sinó a una combinació de factors persistents que les polítiques públiques no han sabut corregir:
- Dependència estructural del turisme i de sectors de baix valor afegit. Una economia orientada al visitant no pot sostenir la renda del país avançat.
- Absència d’indústria tecnològica i productiva forta, incapaç de competir en productivitat amb el nord europeu.
- Immigració massiva mal integrada, que amplia la població, però no la productivitat mitjana.
- Gestió ineficaç dels fons europeus: els milers de milions dels Next Generation no han transformat la base econòmica del país ni modificat les causes de l’estancament.
- Desinterès polític i mediàtic: la reculada espanyola no ocupa portades ni debats, encara que defineix millor que res la nostra posició a Europa.
Un fracàs sense debat
Espanya no està convergint amb Europa. Ha reculat. El discurs oficial, que exhibeix dades parcials i triomfalistes sobre el creixement del PIB global, evita mirar la dada clau: el PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu. Aquest indicador —que mesura el que realment pot comprar un ciutadà amb el seu salari— revela una bretxa creixent: 15 punts per sota de la mitjana europea. Aquesta és la distància entre el relat polític i la realitat econòmica.
La qüestió no és tècnica: és política. Per què ningú no debat el fracàs de la integració espanyola? Per què no s’aborda de cara el fet que, després de gairebé quaranta anys de pertinença al projecte europeu, Espanya s’allunya més que mai de l’ideal de convergència?
Mentre se segueixi celebrant el miratge dels fons europeus i l’economia de platja, el país continuarà perdent posicions. I arribarà un dia —no tan llunyà— que ens adonem que l’Europa a la qual ens volíem assemblar ja ens ha deixat enrere, i això que es tractarà d’una Europa en crisi. Com anomenarem a la nostra situació?
Espanya no convergeix amb Europa: s'allunya. Polònia ja ens supera en renda per càpita. #Economia #Espanya #UE Share on X
Loading ...
