La polèmica sobre l’anomenada síndrome postavortament (SPA) a Madrid va sorgir després de l’aprovació d’una proposta impulsada per Vox i recolzada pel Partit Popular a l’Ajuntament. La mesura estableix que les dones que busquin interrompre el seu embaràs siguin informades sobre la síndrome postavortament i les possibles conseqüències.
El debat gira al voltant de l’existència o no del SPA. La ministra de Sanitat, Mónica García, ha rebutjat de manera contundent la proposta, assegurant que no hi ha evidència científica que doni suport a aquesta síndrome com a diagnòstic clínic. A més, va qualificar la iniciativa com una forma de “violència camuflada”, dirigida –segons ella– a infondre por i desinformar sobre un dret ja consolidat.
En conseqüència, la discussió s’ha desplaçat cap al que és nominalista: si existeix o no la síndrome com a categoria mèdica. Tot i això, la qüestió de fons és una altra: l’avortament genera conseqüències psicològiques o físiques en la dona i en quina mesura?
La síndrome postavortament (SPA) apareix a la literatura clínica com un conjunt de símptomes psicològics i fisiològics que es poden manifestar després d’un avortament induït. Tot i això, no està reconegut oficialment per organismes mèdics internacionals com l’OMS, l’APA o els manuals DSM-5 i CIE-10.
L’efecte equival a un trastorn d’estrès posttraumàtic, amb repercussions emocionals, conductuals i socials. Els símptomes reportats inclouen:
Depressió severa (culpa, tristesa, dol no elaborat).
Ansietat, atacs de pànic.
Pensaments suïcides i autolesions.
Alteracions de personalitat, agressivitat i conflictes interpersonals.
Disfuncions sexuals i trastorns alimentaris.
Estrès posttraumàtic (revivències, malsons, evitació de records).
Increment del consum d’alcohol i drogues.
Problemes de parella i aïllament social.
Aquests efectes poden ser transitoris o crònics, afectant la vida personal, laboral i social.
Les xifres sobre la prevalença de la SPA són molt diferents a causa de diferències metodològiques i conceptuals.
Alguns estudis clínics reporten que entre el 50% i el 59% de dones que avorten presenten símptomes psicològics rellevants.
Altres, com el publicat a American Journal of Psychiatry (Steinberg & Finer, 2011), indiquen que menys del 5% experimenta un quadre compatible amb estrès posttraumàtic.
Investigacions associades a entorns provida parlen de taxes del 20-30%.
Fins i tot prenent la xifra més baixa (5%), les dades a Espanya són significatives: el 2024 es van practicar més de 100.000 avortaments. Això suposaria que almenys 5.000 dones van patir algun grau de seqüeles posttraumàtiques sense que existís avís previ ni seguiment específic a la sanitat pública. Aquesta es repeteix aproximadament any rere any, atès que els avortaments superen els 90.000. Són xifres de danys molt elevades; d’“epidèmia” perquè es limitin a la negació i a amagar-ho.
Més enllà de la terminologia mèdica, la controvèrsia està travessada per la càrrega ideològica de l’avortament:
- L’avortament és un acte mèdic que interromp de manera brusca un procés biològic complex: la gestació.
- S’ha convertit, alhora, en símbol del feminisme i de sectors progressistes, cosa que dificulta un debat serè.
- Com tota intervenció mèdica, pot generar seqüeles la gravetat de les quals depèn de les condicions prèvies de la pacient.
- El rebuig d’organismes internacionals a reconèixer la SPA com a categoria diagnòstica es basa que molts dels símptomes apareixen condicionats per antecedents psiquiàtrics o socials.
- Tot i això, només després d’un avortament es pot desencadenar una situació d’estrès posttraumàtic relacionat directament amb aquest esdeveniment.
La veritat és que ni la sanitat pública ni les clíniques privades especialitzades informen clarament d’aquests riscos. A diferència del que passa amb qualsevol fàrmac —els prospectes del qual detallen efectes adversos, fins i tot si són rars—, en el cas de l’avortament no hi ha un consentiment informat exhaustiu.
El debat sobre la síndrome postavortament continua obert. Mentre uns ho neguen per falta de suport oficial, altres assenyalen que els seus efectes són reals i subestimats. El que és innegable és que després d’un avortament es poden produir conseqüències perjudicials per a la dona, i l’ocultació o la minimització d’aquests riscos constitueix, segons els crítics, un escàndol sanitari i social.
La sanitat pública hauria d’oferir informació transparent i suport psicològic a les dones sense convertir el tema en un camp de batalla ideològica.
La polèmica a Madrid sobre la #SíndromePostAvorto reobre el debat: hi ha o no hi ha conseqüències psicològiques després d'un avortament? #Avortament #Madrid Share on X
Loading ...
