El primer fonament que necessita qualsevol poble és la continuïtat de la seva gent. Sense aquesta persistència, sense la transmissió de generacions que s’encadenen i es projecten cap al futur, s’imposa una obvietat massa sovint oblidada: aquest poble s’esvaeix. I ho fa no sols com a conjunt humà, sinó com a comunitat de memòria compartida, d’experiència viva i de projecte col·lectiu.
Un poble que deixa d’assegurar la continuïtat del seu teixit humà s’arrisca a desaparèixer en silenci, dissolt en l’oblit, convertint-se en una simple nota a peu de pàgina de la història universal. La vida d’una nació no és mai una inèrcia natural: és una construcció permanent, una voluntat que s’ha de mantenir desperta i en moviment.
No cal anar gaire lluny per trobar exemples esfereïdors. Occitània era, no fa tants anys, un país amb una llengua viva i culta, prou sòlida perquè un dels seus literats més reconeguts, Frédéric Mistral, aconseguís el Premi Nobel. Avui, d’aquella Occitània només en resta com a rastre visible el petit nucli de la Vall d’Aran. És una mostra clara de com una comunitat pot desaparèixer quan es trenca la continuïtat de la seva gent.
Vivim, a més, sota la fèrula ferrenya del políticament correcte, marcat per la concepció woke. I això obliga a precisar què vol dir “continuïtat de la mateixa gent”. La resposta és evident: són aquells nuclis humans i familiars que, sense costos ni esforços especials, des de la seva dinàmica natural, reprodueixen la llengua, la cultura, les tradicions, els usos, la mentalitat i les formes de fer i de ser que han donat identitat històrica al poble català. Aquesta és la seva gent, la que assegura el fil que lliga passat, present i futur.
Això no significa que no es puguin incorporar persones vingudes de fora. Catalunya, des del segle XVII, ha estat terra d’acollida i mestissatge. Però hi ha una condició irrenunciable: que aquests nous nuclis assumeixin majoritàriament la llengua i la cultura pròpies, que no menyspreïn les tradicions i que no visquin al marge de la comunitat nacional. Encara menys, que reaccionin en contra o que transmetin actituds bel·ligerantment adverses a la llengua, la cultura o les formes de vida del país. Això no és assumible. Perquè una cosa és reconèixer el dret d’emigrar i el de ser acollit, i una altra molt diferent és que aquesta acollida signifiqui la destrucció del primer bé comú: el de ser comunitat. Sense aquest, tots els altres béns col·lectius perden sentit.
Hi ha un fet a retenir. El castellà és també llengua de Catalunya, no és la pròpia i específica, però és la de molta gent i des de fa segles. La resposta bona l’hem donat nosaltres mateixos de forma natural: el bilingüisme. Que vol dir que tothom coneix i entén les dues llengües i a ser possible les parla, però que en tot cas no hi ha ningú analfabet en català, com no hi ha ningú analfabet en castellà. Això i l’enlairament i atractiu del català com a llengua a l’escola i una major responsabilitat empresarial en el seu ús ple són condicions necessàries.
De què ens serveixen estridències innecessàries com voler ser atès en català per una empresa de Ciudad Rodrigo, i alhora oblidar-se de la nostra llengua per bona part de la gran empresa catalana? El català ha de ser llengua de valor i promoció social. És una necessitat. Per tant, que es deixin d’exotismes per cridar l’atenció que només demostren impotència i que vagin a les coses reals.
Afirmades aquestes evidències, la pregunta inevitable és: quines són les prioritats per al ressorgiment de Catalunya avui? N’hi ha sis de bàsiques, imprescindibles, que no són les úniques, però que si no es compleixen, tot el que vingui darrere tindrà un valor molt relatiu.
- La natalitat. Catalunya pateix una taxa de natalitat d’enderroc: poc més d’un fill per dona en edat fèrtil, quan caldria doblar la xifra per garantir el relleu generacional. L’esforç nacional ha de ser crear condicions econòmiques, socials i culturals que facin del fet de tenir fills un goig i no una càrrega. No només hi ha traves materials —com el cost de l’habitatge—, sinó també una cultura dominant, connectada amb plantejaments ideològics del progressisme actual, el feminisme de gènere la ideologia de les identitats LGTBIQ que són profundament adverses a la maternitat. Cal capgirar aquesta tendència.
- La família. Necessitem famílies estables, amb capacitat educadora. Tots els instruments del país han d’estar orientats a aquest objectiu. Les polítiques públiques han de tenir com a eix central la família: tot allò que la reforci s’ha de potenciar; allò que la debiliti, s’ha de limitar o eliminar. Tota la política ha de tenir perspectiva de família.
- La immigració. Durant uns quants anys caldrà limitar extraordinàriament l’entrada de nouvinguts. Només el mínim necessari. Abans de res, és imprescindible assegurar una integració raonable de la població ja establerta. Això implica garantir condicions de vida dignes per a tothom, però sense que això suposi una discriminació dels autòctons. I significa, per tant, una poderosa política de cohesió social. També cal establir un criteri clar: aquell que no es vol integrar, que delinqueix sistemàticament i que ha arribat de fora, no ha de romandre dins del país. Naturalment, això no pot ser per un sol delicte, sinó per una conducta reiterada.
- El territori. Catalunya pateix desequilibris territorials molt intensos en un espai reduït. Cal planificar i ordenar amb valentia: repoblar l’interior, recuperar el sector agrari, forestal i ramader, i oferir oportunitats reals als joves. Això vol dir millorar infraestructures, reorganitzar l’explotació agrària en unitats més grans i eficients, i afavorir el relleu generacional. En paral·lel, és urgent recuperar els centres degradats de les ciutats mitjanes i viles. El cas de Figueres, que ha passat de ser una ciutat pròspera a un espai degradat i empobrit per la substitució de població, és paradigmàtic. Però el problema s’estén arreu: cal una política contundent de regeneració urbana.
- La productivitat i en especial la total dels factors (PTF). Tot ha de convergir en la seva millora substancial com si fos un repte històric, perquè és la via ràpida per obtenir millors condicions de vida.
- El floriment humà. Finalment, cal una nova política econòmica i social enfocada des de la perspectiva del floriment humà. No es tracta només de créixer econòmicament, sinó de desenvolupar totes les dimensions humanes i comunitàries. Aquest enfocament, cada cop més percebut com la millor resposta a la crisi social, econòmica i política d’Occident, ha de ser també el camí de Catalunya.
Catalunya ha de ressorgir. I ho ha de fer des de la continuïtat de la seva gent, des de la fermesa de les famílies, des de la cohesió territorial i des d’una nova política que situï el floriment humà al centre. Aquest és el repte i, alhora, l’esperança.
El ressorgiment de Catalunya comença amb la continuïtat de la seva gent: llengua, cultura i projecte compartit. #Catalunya #Resurgiment #Identitat Share on X
Loading ...
