El fonament i la continuïtat històrica de Catalunya no depenen tant dels principis filosòfics, canviants i sovint efímers, com dels elements històrics i de les institucions arrelades en la tradició. Aquestes institucions són les que han sabut oferir continuïtat al llarg dels segles.
Certament, la tradició pot contenir injustícies i cal corregir-les, però la seva funció essencial és garantir la permanència. Per això, les institucions poden adaptar-se a les formes històriques i als criteris filosòfics de cada moment, però no poden transformar radicalment ni la seva naturalesa ni les seves finalitats sense posar en risc la comunitat sencera. I això subratlla la necessitat d’actualitzar, no tant per mimetisme com per l’aprofundiment de les pròpies arrels.
L’actualització, fruit dels debats interns al llarg del temps i de la competició amb altres tradicions ha de venir de la consideració atenta del que ens és propi, més que de la “importació” del que ens és aliè. Precisament gran part del fracàs de Catalunya en el segle actual sorgeix de no respectar prou aquest criteri. Les conseqüències de no fer-ho són inicialment difoses i fan més fàcil afirmar que la substitució del que ens és propi és positiva i no passa res, però en la mesura que el temps transcorri i malgrat la ceguesa ideològica els resultats negatius es fan palesos. En el present vivim una d’aquestes circumstàncies històriques i si no rectifiquem i la superem serà terminal.
La lliçó de la història
La història catalana ens ofereix exemples clars. El període de la Casa d’Àustria va coincidir amb un moment de puixança i prosperitat. Josep Pla, recollint les paraules de Manyé i Flaquer als seus Homenots sobre Prat de la Riba, advertia que Catalunya, per reeixir, havia de prescindir tant del Renaixement com de la Revolució Francesa. En paraules seves, “res més exacte —deia—, el senyor Prat”. El diagnòstic era contundent: els grans esdeveniments que van marcar la modernitat havien estat, per al nostre país, una font d’empobriment polític i moral. La Revolució Francesa, amb la seva llarga ombra, havia de ser superada amb un retorn als fonaments institucionals medievals.
Josep Pla i MacIntyre: crítica a la modernitat
Aquestes intuïcions de Josep Pla anticipen el diagnòstic d’Alasdair MacIntyre a Tras la virtud (1984). El filòsof escocès assenyala que la Il·lustració i la modernitat van inaugurar la gran crisi moral que ha anat desarticulant Occident. Pla ho havia expressat en altres termes: “la primera Constitució que declara els drets de l’home fou la que entronitza el més absorbent dels absolutismes i la que anima la consideració de l’individu davant del poder públic”. En altres termes; destrueix les instàncies intermèdies, precisament les que donen força i estructuren l’especificitat catalana en el si de l’Estat espanyol.
El liberalisme que neix d’aquella Il·lustració és el responsable de veure l’estat com una unitat homogènia regida des del centre i institueix la divisió provincial que esquartera Catalunya, com no ho feu el Decret de Nova Planta dels Borbons. El que conta, doncs, no és proclamar dogmes ideològics cosmopolites, sinó establir allò que convé al país i a les comunitats naturals que conformen la societat.
La Generalitat, més que aspirar a reproduir mimèticament l’estat deuria -ha- de propiciar les institucions civils, començant per la família, i continuant per l’escola, els poders locals i les organitzacions laborals, empresarials i associatives. El fonament de tota la seva política ha de ser la concertació, econòmica, social fet que en les complexes societats del nostre temps i el pes dels recursos públics exigeixen l’acompanyament de la planificació indicativa; aquella que obliga al sector públic i deixa en llibertat al sector privat, que en tot cas encamina el que s’ha concertat per incentius i no per obligacions o penalitzacions.
L’Estat liberal i el seu abús
Tanmateix, el liberalisme no va portar un fre al poder, sinó un creixement exponencial de l’Estat. Avui, aquest arriba fins i tot a la intimitat de les llars. El fet que treballem 181 dies l’any per sostenir-lo il·lustra un semiesclavatge tou, embolcallat de grans paraules però ben real.
L’Estat justifica la seva voracitat en nom del benestar i de la igualtat, però la realitat és tossuda: els impostos augmenten mentre les condicions de vida empitjoren.
La sanitat, l’ensenyament, el transport públic i fins i tot les carreteres pateixen un deteriorament constant, malgrat que mai no hi havia hagut tants recursos a la seva disposició. L’excepció parcial és la d’una part majoritària dels jubilats, entre els quals, però, encara hi ha un gruix que viuen amb pensions baixes i situacions precàries, encarnat sobretot en les vídues.
L’Estat, en aquest cas la Generalitat gasta sense fre, repartint subvencions, convenis i ajuts segons criteris polítics o ideològics. El debat sobre el finançament no pot ocultar més temps la necessitat de gastar bé. Tot ho fa sense control independent ni mecanismes de rendició de comptes. Aquesta manera de governar reflecteix una manca greu de consciència cívica i degrada la vida pública.
Catalunya necessita la fixació d’objectius per part del govern i la revisió anual del seu compliment, el rendiment de comptes i la millora de l’eficàcia i eficiència de l’Administració, en tots els casos mesurada per una autoritat independent; una nova Sindicatura.
Impacte sobre Catalunya
Aquest estat depredador i intrusiu debilita la societat civil i destrueix les seves entitats naturals: classes mitjanes i menestrals, petits burgesos, classe obrera organitzada, família i institucions independents.
Per a Catalunya, el dany és doblement greu, ja que la seva força històrica ha estat sempre la vitalitat de la societat civil. Sense aquest teixit, el país perd les seves arrels i el seu dinamisme.
La destrucció de l’autoritat i la comunitat
L’Estat ha arribat a qüestionar fins i tot l’autoritat dels pares sobre els fills. És el símptoma més extrem d’un absolutisme d’aparença liberal que desfà els fonaments de la comunitat. Un poder que nega la transmissió de l’autoritat familiar i cívica és, per definició, incompatible amb la continuïtat d’un poble com el nostre.
Necessitat de reconstrucció
Catalunya necessita reconstruir els fonaments de la seva societat civil. No des de la retòrica ideològica, sinó des de les institucions que han donat fermesa i continuïtat al llarg dels segles. Renegar-ne en nom de modes provisionals és devastador. L’Estat actual, lluny de ser un aliat, és un adversari que cal saber enfrontar amb la força que només pot sorgir d’una societat civil robusta, arrelada i conscient de la seva missió històrica.
Consideració de Catalunya (6) El Procés com a factor contribuent al declivi
Josep Pla i MacIntyre coincideixen: la modernitat liberal ha desarticulat Occident i ha debilitat Catalunya. Cal tornar als fonaments. #Història #Catalunya #Institucions Share on X
Loading ...
