Hi ha línies vermelles que una redacció no hauria de traspassar. La vinyeta publicada a La Vanguardia —signada per Kap— amb el text “Darrer adeu a Charlie Kirk” i el recurs d’uns homes armats d’aspecte patibulari per a il·lustrar-ho; un d’ells amb la gorra vermella del MAGA, n’és una. El missatge és transparent: associar el mort amb la violència que el mata i suggerir, de retruc, que “qui a ferro mata, a ferro mor”. És una llicència que no és sàtira; és coartada moral. I quan això passa a primera línia d’un gran diari, no es pot considerar un acudit fora de to sinó d’una fallida editorial.
Comencem pels fets, perquè són tests d’estrès per a qualsevol discurs. Charlie Kirk, activista conservador i cofundador de Turning Point USA, va ser assassinat el 10 de setembre a la Utah Valley University en ple acte públic. La magnitud de la reacció posterior —funeral multitudinari a l’Arizona, amb el president Trump present— dona la mida de l’impacte social i polític del crim, així com del risc d’escalada de violència en una democràcia fatigada. Això no és opinable: és el registre de la realitat.
Encara més: el ressò internacional va venir acompanyat d’un toc d’alerta sobre la nostra capacitat de contenció cívica. A la seu de Nacions Unides, diversos dirigents van condemnar com a “macabra” la resposta d’alguns sectors que van celebrar la mort, tot assenyalant el perill d’una cultura pública que trivialitza l’assassinat si encaixa amb els prejudicis propis. És una advertència que interpel·la tothom, però d’una manera particular els qui editen i publiquen.
La sàtira té una missió noble: punxar la vanitat del poder, exagerar les contradiccions, fer visible el ridícul. Pot ser mordaç, fins i tot cruel, i seguir sent legítima. El problema neix quan el gag no apunta al poder sinó que justifica el crim; quan no qüestiona idees, sinó que deshumanitza el discrepant difunt i converteix en “merescuda” la seva mort. Aquesta és exactament la deriva de la vinyeta que analitzem: transformar un assassinat polític —així qualificat per les autoritats— en una mena de simetria moral on víctima i botxí es confonen.
“No hi ha humor sobre morts?” Sí, n’hi ha; i, ben fet, pot ser una medecina amarga contra la sacralització oportunista. Però l’humor de qualitat opera per intel·ligència, no per insinuació culpabilitzadora. L’acudit de “l’adeu” no il·lumina cap hipocresia: projecta un estereotip (MAGA igual a armes, armes igual a violència, violència igual a ‘s’ho ha buscat’). I això, a més d’èticament reprovable, és informativament trampós. No hi ha cap evidència que Kirk promogués atacs armats; el que sí hi havia —i és lícit discutir— és una defensa de la Segona Esmena i un activisme combatiu en l’arena cultural nord-americana. Barrejar això amb la bala que el va matar és una fal·làcia d’associació culpabilitzadora.
El periodisme —també l’humor gràfic que el diari patrocina— té unes responsabilitats mínimes quan la sang encara és calenta.
Primera: distingir entre crítica i blanqueig de la violència.
Segona: evitar convertir el mort en excusa pedagògica per sermonejar els vius (“mireu què passa quan defenseu X”).
Tercera: no normalitzar el marc mental segons el qual un assassinat pot llegir-se com un desenllaç “coherent” amb les idees de la víctima.
Aquests tres mínims s’han vulnerat.
Algú dirà: “És només un dibuix”. No. En un diari de gran abast, una vinyeta és editorial en miniatura: condensa un relat i el distribueix amb l’autoritat de la capçalera. Quan aquest relat suggereix que l’assassinat d’un adversari ideològic és, si més no, comprensible, el mitjà no satiritza; participa d’un clima. I aquest clima —ho hem vist massa vegades— és combustible per a noves violències, per a nous silencis selectius, per a nous “és que…”. És l’equivalent d’allò del País Basc en temps d’ETA, “algo habrá hecho”
També hi ha dues vares de mesura que cal assenyalar. Imaginem la mateixa composició gràfica capgirada: un progressista assassinat i, a l’altra banda del taüt, figures grotesques que el vinculen a la violència del seu entorn. Quantes hores trigaria a esclatar la indignació —justificada— contra la deshumanització? Per què hauria de valdre menys la dignitat d’un activista conservador? Si la resposta depèn de la bandera, no parlem de principis, sinó d’etiquetes.
No es tracta de blindar ningú de la crítica. Es tracta de sostenir un pacte civil: les idees es combaten amb idees; els deliris, amb dades; les falsedats, amb informació; i els crims, amb justícia. Quan un mitjà desfà aquest pacte per fer un acudit fàcil, no només falla a la família del mort: falla a la seva audiència, erosiona la confiança en la premsa i alimenta el mateix sectarisme que diu combatre.
Hi haurà qui trobi tot plegat una tempesta en un got d’aigua. Però si el periodisme és el que diem que és, filtre, diàleg, exigència moral amb els fets, banalitzar la mort del discrepant és el camí més curt a noves morts.
La conclusió és senzilla i incòmoda: aquell “Adeu a Charlie Kirk” no és humor negre; és una manera blanca de dir que, per a alguns, la bala tenia context. I això, vingués d’on vingués la víctima, és inacceptable.
No es pot blanquejar la bala amb metàfores: la dignitat del mort no té etiqueta. #CharlieKirk #La Vanguardia Share on X
Loading ...
