Jordi Pujol va dedicar anys a reflexionar sobre els problemes de Catalunya i la millor manera d’afrontar-los: treball de camp, llargues converses, lectures madures d’autors que ell considerava fonamentals com Vicens Vives. D’aquell bagatge en va extreure pocs però sòlids criteris, exposats en diversos articles i aplicats amb grans dosis de pragmatisme.
Un criteri central era que Catalunya no podia prosperar com a poble ni en el seu autogovern sense una forta unitat i cohesió interna, tot i saber que molts dels seus plantejaments aixecaven passions contràries. I, a fe de Déu, ho va assolir, a jutjar pels seus espectaculars resultats electorals durant dècades. Les passions hi eren, però numèricament quedaven reduïdes a una minoria “il·lustrada”, tant de dretes com d’esquerres. Ell sabia que sense cohesió el català i la cultura catalana tindrien sempre dificultats per ser llengua d’ús generalitzat al país.
El 1982 s’iniciava amb La Norma i l’eslògan “El català, és cosa de tots”, la primera campanya per a la normalització del català. I el 6 d’abril de 1983 el Parlament aprovava la Llei de Normalització Lingüística, que establia el català com a llengua vehicular a l’escola. Tot plegat seguia un procés ascendent i sense tensions socials, a diferència del que passava en altres llocs amb llengües en conflicte, com Bèlgica.
Però el temps passà, i el novembre del 2014 arribà la consulta per la independència, precedida i seguida del que coneixem com el Procés.
Quin ha estat el resultat?
L’11 de setembre de 2025 es tornava a reivindicar la llengua perquè està en perill. Quin retrocés tan extraordinari! I mentrestant, la Generalitat és governada en solitari pel mateix partit que governa Espanya, per primera vegada des de 1980. Han passat gairebé cinquanta anys i som de nou al punt de partida, amb un afegit encara pitjor: ja no hi ha majoria de partits de disciplina catalana al Parlament, i el govern català és avui un apèndix subsidiari del PSOE.
L’especificitat política catalana s’ha desfet pel camí de la independència com una gasosa. El Procés ha estat l’agent d’aquesta gasificació del fet nacional català, expressat políticament. Ha convertit en minoria les forces abans majoritàries de disciplina catalana i ha provocat una reacció que arracona el català, convertit en eina de l’independentisme en lloc del que és: la llengua de tot un poble, amb totes les seves variants polítiques. S’han equivocat de soca-rel i han fet molt de mal a la catalanitat i al catalanisme. De bona fe, amb les millors intencions, però el mal està fet. Han oblidat el millor de Pujol i, posats a dir, també de Prat de la Riba.
Com hem vist en consideracions anteriors, la cultura i la política del progressisme i del socialisme han destruït components necessaris per a la continuïtat del nostre poble. El Procés —que no és exactament la concepció teòrica ni el sentiment independentista, sinó una variant partitocràtica i oportunista— ha acabat de rematar la feina.
Primer van fer d’aprenents de bruixots; després, d’abraça-poltrones del govern del PSOE. I així ens trobem, tornant a reivindicar la llengua al carrer. No els cau la cara de vergonya als dirigents processistes? I la bona gent de les seves organitzacions, què espera per tornar a port i iniciar una nova expedició? Cal refer el camí considerant l’experiència passada i allò que reeixí amb Prat i Pujol, adaptat a les condicions actuals.
Els dirigents del Procés que anaven de bona fe —dels altres val més no parlar-ne— han oblidat o ignoren allò que ja advertia Ramon d’Abadal a Les lliçons de la història:
«No exagerem quan demanem l’atenció dels polítics catalans per aquests problemes. No exagerem tampoc quan demanem que aquells polítics meditin sobre la història de Catalunya. Pensem que, si Catalunya no ha reeixit, pot ser degut al fet que hagi equivocat la política que les seves característiques imposaven, i que la continuació d’aquella política podria esdevenir fatal. En què pot haver consistit l’equivocació? Haver adoptat la política d’un poble fort quan era un poble feble? Haver abusat de l’altivesa? La democràcia i l’enginy suau no són les armes dels pobles petits? Correspon a l’estudi i a la meditació dels polítics resoldre tots els interrogants que la història posa».
Consideració de Catalunya (5) Sense el català no hi ha Catalunya
Del catalanisme majoritari hem passat a ser apèndix del PSOE. I encara volen donar lliçons. #Catalunya #Procés Share on X
Loading ...
