Ramiro de Maeztu y Whitney, escriptor i polític, considerat el primer doctrinari de l’autoritarisme espanyol modern, va ser fill d’un hisendat cubà, d’origen navarrès, i de mare francesa que van decidir traslladar-se a Vitòria, ciutat on va néixer el 4 de maig de 1874.
De formació autodidacta, ideològicament es va acostar al fabianisme per acabar en posicions reaccionàries i militaristes, havent passat per aproximacions al socialisme cooperatiu. Va passar part de la seva joventut a París i a l’Havana dedicat a oficis diversos, i després es va iniciar en el periodisme.
El 1897, a vint-i-tres anys, s’instal·la a Madrid com a col·laborador en diferents revistes i diaris (La España Moderna, Vida Nueva, el Socialista…). Fa amistat amb Azorín i Baroja (“el Grup dels Tres”) convertint-se en un component destacat de la generació del 98.
Publica el seu primer llibre “Hacia otra España” (1899). El 1905 resideix a Londres com a corresponsal de premsa (Mundo nuevo, Heraldo de Madrid). Viatja per França i Alemanya i és corresponsal de guerra a Itàlia durant la Primera Guerra Mundial. Escriu “Authority, Liberty and Function in the light of the war” (1916), que es publicarà en castellà quatre anys després amb el títol “La crisis del humanismo”.
De tornada a Espanya el 1919, comença a desconfiar de la democràcia liberal i es decanta pel tradicionalisme de signe catòlic. El 1927 ingressa a Unió Patriòtica, és membre de l’Assemblea Nacional Consultiva i Primo de Rivera l’anomena ambaixador a l’Argentina. En aquest país, tracta el jesuïta Zacarías de Vizcarra, que havia estat l’introductor de la idea de “hispanidad” (en substitució de l’espuri terme raza). Ramiro de Maeztu s’apropia de la idea i abandera un corrent de pensament a favor dels valors catòlics i de les tradicions hispàniques.
La seva consolidació es plasmarà, més endavant, a la seva obra més representativa, “Defensa de la Hispanidad” (1939) en què exposa les bases espirituals de la unió d’Espanya amb les seves antigues colònies per mitjà de l’idioma i de la religió catòlica. En aquests dies, publica el seu assaig més important des d’un punt de vista literari, “Don Quijote, Don Juan y la Celestina” (1926).
De nou a Espanya, s’orienta cap a l’òrbita de la Unió Monàrquica Nacional, constituïda sobre les restes de la Unió Patriòtica. En aquest ambient coneix el jove integrista Eugenio Vegas Latapié i funden el 1931 una associació cultural, Acción Española, que publicarà una revista del mateix nom i que serà un poderós ariet en contra del republicanisme.
Conseqüència del seu activisme és empresonat quan la Sanjurjada. Milita a Renovación Española, sent elegit diputat a Corts el 1933. Prèviament havia ingressat a la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques amb un discurs sobre “El arte y la Moral” (1932). També tres anys més tard ingressarà a la Reial Acadèmia Espanyola, amb un discurs sobre “La brevedad de la vida a la poesía lírica española”. Un conjunt d’articles publicats al llarg d’aquests anys conformen el llibre “El sentido reverencial del dinero”.
En esclatar la guerra civil és detingut per un grup mixt compost per policies i milicians i internat a la presó de Ventas. La nit del 28 al 29 d’octubre de 1936, conjuntament amb altres presoners, és objecte d’una “saca” (procediment consistent a promoure un trasllat de presidi per assassinar-los al camí). A Ramiro de Maeztu, amb l’excusa de transferir-lo a la presó de Chinchilla, l’assassinen mitjançant afusellament i sense judici previ, al cementiri d’Aravaca, a les proximitats de Madrid.
Ramiro de Maeztu y Whitney, escriptor i polític, considerat el primer doctrinari de l'autoritarisme espanyol modern Share on X
Loading ...
