Federico García Lorca, que va pertànyer a la Generació del 27, va ser principalment un poeta i un dramaturg. En el primer cas, de gran influència i popularitat a la literatura espanyola del segle XX i en el segon cas, considerat com un dels cims del teatre espanyol també del segle XX.
Va néixer a Fuente Vaqueros, Granada, el 5 de juny de 1898 al si d’una família de bona posició. Durant la seva infància deixarien l’entorn rural per instal·lar-se a Granada, amb gran enyorança per part de García Lorca. Més endavant es traslladaria a Sevilla per estudiar Filosofia i Lletres i Dret.
Al costat de la seva afició per la música, en concret el piano, comença a reunir-se amb altres joves intel·lectuals a les tertúlies que se celebren al Rinconcillo del café Alameda. Rep classes de Fernando dels Ríos (Dret Polític Comparat), que era amic de la família i exercent protector, i de Martin Domínguez Berrueta (Teoria de la Literatura i les Arts). Amb aquest i amb els seus companys va realitzar una sèrie de viatges per diferents llocs castellans que van despertar la seva vocació com a escriptor.
Sobre això, va escriure el seu primer llibre de prosa, “Impressions i Paisatges”, 1918. A la primavera de 1919, un cop va convèncer el seu pare, va poder desplaçar-se a Madrid, i ingressar a la Residència d’Estudiants. Allí va conèixer i va fer amistat amb Dalí i Buñuel. També amb Rafael Alberti. Van ser anys de treball intens, complementat amb visites (en particular Toledo), conferències i trobades.
Escriu “Llibre de Poemes”, que no es publicaria fins al 1921; compon les seves primeres “Suites”, i estrena “El malefici de la papallona” (que va tenir escàs èxit). Va conèixer i fer amistat duradora amb Juan Ramón Jiménez, que l’ajuda a publicar alguns versos a revistes de prestigi (La Pluma, Índice…). Torna a Granada i estableix relació amb Manuel de Falla, que el porta a l’estudi del folklore, del cante jondo i de la cançó popular. Fruit d’aquesta relació, escriu el 1921 “Poema del cante jondo”, que no es publicaria fins deu anys més tard.
rep la invitació de Dalí per passar la Setmana Santa a Cadaqués, repetint la visita dos anys més tard.
De tornada a Madrid, rep la invitació de Dalí per passar la Setmana Santa a Cadaqués, repetint la visita dos anys més tard. En l’endemig, publicaria precisament “Oda a Salvador Dalí”, alhora que s’iniciaria a la pintura (els seus primers treballs, s’exposarien a la galeria Dalmau de Barcelona el 1927).
A continuació, participa en els actes commemoratius dels tres-cents anys de la mort de Góngora, organitzats per la Societat Econòmica d’Amics del País de Sevilla. En aquesta celebració, conjuntament amb altres il·lustres escriptors, es comença a conformar l’anomenada “Generació del 27” o també, entre altres denominacions “Generació de l’Amistat”.
Arriben temps difícils, que va qualificar com “la crisi més profunda de la meva vida”.
Arriben temps difícils, que va qualificar com “la crisi més profunda de la meva vida”. I això, malgrat que les seves obres estaven gaudint de gran èxit crític i popular, en especial “Canciones” i “Romancero Gitano”. Però el seu íntim amic, Emilio Aladren, l’havia abandonat; Dalí i Buñuel el criticaven per entendre que havia tornat a l’estil tradicional; rebia mofes per la seva vinculació amb els gitanos… Va superar el sotrac amb nous projectes: l’edició de la revista Gallo i l’obra “Amor de Don Perlimplim con Balisa en el jardín”, encara que d’aquella només se’n publicarien dos números i aquesta fos prohibida per la censura de Primo de Rivera.
Així les coses, a mitjans de 1929, acompanyant Ginés de los Ríos, viatja a Nova York que la qualifica de “ciutat de filferro i mort”, encara que li va suposar una experiència molt útil. Abocaria les seves impressions al llibre “Poeta a Nova York”, (1930). A principis d’aquest any viatja a l’Havana, emprenent nous projectes com les obres teatrals “El Público” i “Así que pasen cinco años” (1931).
En tornar a Espanya es va trobar que acabava d’instaurar-se la Segona República.
Col·labora amb entusiasme en diverses iniciatives culturals. Sota els auspicis dels comitès de cooperació intel·lectual, va donar conferències a diferents parts del país i particularment organitza el teatre universitari La Barraca, que codirigeix juntament amb Eduardo Ugarte a partir de l’estiu de 1932. La seva experiència en aquests menesters va ser decisiva per a la seva carrera com a dramaturg, aprenent l’ofici de director d’escena. El 1933 va viatjar a Buenos Aires, convidat per la companyia de Lola Membrives que representava la seva celebrada obra “Bodas de Sangre” acabada de publicar.
Durant la seva estada a l’Argentina va poder dirigir “Mariana Pineda”, obra escrita el 1927, “La zapatera prodigiosa” i “Retablillo de Don Cristóbal”, ambdues aparegudes el 1930. De tornada a Espanya el 1934, va mantenir un elevat ritme creatiu: va acabar en aquest any “Yerma”, “Doña Rosita la soltera”, el 1935 i “La casa de Bernarda Alba” el 1936. A continuació, realitza una curta estada a Montevideo.
En aquests moments a Espanya era a l’avantsala de la guerra civil. Els ambaixadors de Colòmbia i Mèxic, preveient que el poeta pogués ser víctima d’un atemptat a causa del càrrec de funcionari de la república, li ofereixen l’exili. Lorca ho rebutja i es reuneix amb la seva família a Huerta de San Vicente. Hi va arribar el 14 de juliol de 1936, tres dies abans que esclatés la revolta militar.
A Granada la situació era tranquil·la fins al 20 en què la guarnició militar de la ciutat es revolta. Comencen les detencions i represàlies. El seu cunyat, Manuel Fernández Montesinos, que era alcalde de la ciutat, és arrestat i afusellat. García Lorca opta per passar-se a la zona republicana, protegir-se a casa de Manuel de Falla o a la del poeta Luis Rosales. Escull aquesta última opció, atès que dos germans del poeta eren destacats falangistes.
Malgrat això, el 16 d’agost de 1936, enmig d’un aparatós desplegament policial, la guàrdia civil el deté. És traslladat a les dependències del Govern Civil i després al poble de Viznar, sent afusellat la matinada del dia 18 al camí que va d’aquesta localitat a Alfacar. Acabava de fer els trenta-vuit anys.
