El descens de participació en la Diada d’enguany és ja un fet inqüestionable, i s’inscriu dins una tendència de desinflament polític que ha anat acompanyada d’una retirada progressiva de les veles dels principals partits “independentistes” respecte del Procés. Avui tant Esquerra com Junts han tornat a posar el focus en les qüestions del dia a dia, encara que intentin mantenir un cert folklore envers una Ítaca cada vegada més poètica i menys realista.
Malauradament, aquests anys de Procés han estat, a la pràctica, un fracàs. Catalunya no ha aconseguit avançar en cap àmbit d’autogovern, i debats que semblaven definitivament superats, gràcies a un ampli consens social i polític, s’han tornat a obrir. És el cas, per exemple, de la promoció i la centralitat del català, amb la immersió lingüística com a model educatiu, que avui torna a estar qüestionada.
El catalanisme, entès com la voluntat del poble català de progressar i construir-se com a Nació, ha quedat fagocitat per una dinàmica processista inoperant, sense tremp i, el que és encara més preocupant, amb una desconnexió creixent entre una gran part de la societat i l’anhel catalanista.
Com revertir aquesta situació? El president Pujol ho tenia clar. En la seva coneguda conferència a ESADE, l’any 1975, concloïa que “una política catalana ha de ser una política social” i que “fer política significa continuar fent país, i un país no es fa si no el fa el poble”. Catalunya havia de ser, doncs, capdavantera dins l’Estat en tots aquells àmbits que garantissin el progrés col·lectiu, i durant un temps així fou. Sanitat, educació, indústria, innovació… Els ciutadans experimentaven en el seu dia a dia que catalanisme i progrés caminaven plegats. En canvi, avui ja no és així.
Després d’anys d’estirar el xiclet del llegat, aquest ja no dona per a més. Les llistes d’espera a la sanitat baten rècords i moltes famílies no poden accedir a especialistes en terminis raonables; els resultats educatius a les proves internacionals mostren un retrocés i un empitjorament en competències bàsiques; el cost de l’habitatge s’ha disparat fent difícil per als joves emancipar-se; la pobresa infantil se situa entre les més altes d’Europa; i el teixit industrial i innovador perd pistonada davant altres comunitats i regions europees.
En conclusió, si es vol que Catalunya torni a esdevenir un veritable projecte nacional amb capacitat de seduir i mobilitzar, cal que recuperi el seu paper com a sinònim de prosperitat i progrés. Al capdavall, les persones tenim unes necessitats bàsiques i uns anhels concrets, i si el país no és capaç d’oferir una sanitat més àgil, una educació de més qualitat o unes oportunitats de futur millors que la resta de comunitats, com es pot esperar que la societat catalana abraci un horitzó més ambiciós?
Avui tant Esquerra com Junts han tornat a posar el focus en les qüestions del dia a dia, encara que intentin mantenir un cert folklore envers una Ítaca cada vegada més poètica i menys realista Share on X
Loading ...
