A la nostra societat hem normalitzat que un governant es declari públicament catòlic practicant i al mateix temps impulsi o mantingui en vigor lleis o actuacions obertament en contra de la doctrina de l’Església en qüestions tals com l’avortament, l’eutanàsia, la desprotecció legal i desnaturalització del matrimoni, els ventres de lloguer o les restriccions a la llibertat d’ensenyament.
És paradigmàtic el cas de Biden als Estats Units. A Catalunya tenim actualment uns quants líders polítics en aquesta situació. Cadascun d’ells sabrà com ho viu en la seva consciència, però és clar que aquestes contradiccions solen passar força desapercebudes a l’opinió pública i gairebé no desperten reaccions a l’Església catòlica. Avui no hi ha un consens general sobre les veritats objectives en matèria d’antropologia i moral, i s’ha acabat identificant el relativisme moral amb la tolerància, la mentalitat “oberta” i fins i tot la bona educació.
Tot i que això del relativisme moral, valgui l’expressió, és també relatiu, perquè quan es tracta de defensar el feminisme radical, la ideologia de gènere o altres visions fomentades pel sistema dominant, aquest es pot tornar molt dogmàtic i impositiu. Només per posar un exemple, els poders públics amenacen amb dures penes a qualsevol professional que vulgui atendre la petició d’ajuda d’una persona homosexual que es plantegi deixar de ser-ho. Mentre que ofereixen tota classe d’ajudes a un adolescent immadur que vulgui mutilar-se o tractar-se químicament per canviar de sexe, passant si cal per sobre de la voluntat dels seus pares.
A Catalunya el silenci de la jerarquia eclesiàstica és habitual davant les polítiques de la Generalitat obertament contràries a la moral catòlica. Aquí no tenim cap bisbe com José Ignacio Munilla, que sempre sap definir de forma alta i clara la posició catòlica sense pèls a la llengua, ni tan sols un Luis Argüello, que combina la diplomàcia amb crítiques als excessos del poder polític.
Però aquesta bicoca pels nostres polítics que es declaren catòlics s’hauria d’acabar després del rellevant discurs del papa Lleó XIV del 28 d’agost a la delegació de càrrecs electes i personalitats de la diòcesi francesa de Créteil. I també s’hauria d’acabar el fer la vista grossa dels nostres bisbes.
A l’esmentat discurs, Lleó XIV admet que “no és fàcil, per a un càrrec electe -a causa d’una laïcitat de vegades mal compresa- actuar i decidir en coherència amb la seva fe en l’exercici de les responsabilitats públiques”. Però afirma també que “el cristianisme no es pot reduir a una simple devoció privada, perquè implica una manera de viure en societat marcada per l’amor a Déu i al proïsme, el qual, en Crist, ja no és un enemic sinó un germà”.
I el Papa passa a interpel·lar els responsables públics: “No hi ha separació en la personalitat d’una figura pública: no està, per una banda, el polític i per l’altra el cristià. Hi ha el polític que, sota la mirada de Déu i la seva consciència, viu els seus compromisos i responsabilitats cristianament!”. I remarca que els fonaments del cristianisme i la doctrina social de l’església “estan en substancial acord amb la naturalesa humana, amb la llei natural que tothom pot conèixer, fins i tot els no cristians i els no creients”. Malgrat aquesta coincidència entre doctrina catòlica i bé comú, sembla que a la nostra societat tothom pot defensar públicament les seves conviccions, per estrafolàries que siguin, menys els cristians.
Lleó XIV posa de manifest que la solució dels problemes socials exigeix la caritat cristiana: “Violència en alguns barris, inseguretat, precarietat, xarxes de narcotràfic, atur, ruptura de la convivència… Per afrontar-los, el responsable cristià s’enforteix en la virtut de la caritat que hi habita des del seu baptisme”.
En fi, que els polítics catòlics que impulsen normes i accions en contra de la llei natural s’haurien de prendre seriosament aquest discurs del Papa i rectificar per no continuar fent l’hipòcrita. I els polítics catòlics que, per oportunisme, les mantenen una vegada arriben al poder, ja seria hora que en prenguessin consciència i evitessin fer el trist paper de consentir les barbaritats de l’esquerra i del liberalisme sense nord.
El missatge del papa Lleó XIV no s’ha de restringir als polítics, sinó que són tots els catòlics que s’han de sentir interpel·lats. Si el fidel cristià no actua com a ciutadà responsable defensant les seves conviccions en la vida social, i si aquestes no tenen un pes decisiu a l’hora de discernir el seu vot i el seu compromís polític, difícilment pot esperar que ho facin els governants.
Al nostre país el Corrent Social Cristià (elcorrent.org) treballa precisament per implicar activament els cristians en la vida social i política. Aquestes paraules del Papa ens encoratgen a ser exigents amb els que ens governen i també amb nosaltres mateixos, i a ser actius en defensa de les nostres conviccions, que és una forma segura de millorar la vida social i contribuir al bé comú.
Twitter: @ros_arpa
Publicat al Diari de Girona, el 5 de setembre de 2025
Hem normalitzat que un governant es declari públicament catòlic practicant i al mateix temps impulsi o mantingui en vigor lleis o actuacions obertament en contra de la doctrina de l’Església Share on X
