Quan Josep Anton Vandellós i Solà publica Catalunya, poble decadent (1935), Ramon d’Abadal escrivia que l’obra hauria d’haver caigut sobre el nostre país com una bomba, però que va caure com una “fulla morta”. No pas per culpa de l’autor, que l’havia llençat amb força, sinó per la sordesa inveterada dels catalans. I afegia: “sembla que el problema que aquest interrogant planteja al catalanisme és important”. Es referia a la davallada demogràfica.
I què? Què n’han opinat els polítics? Què han proposat per solucionar-la? La resposta sempre ha estat pobra. Però aquesta pobresa no és la mateixa en temps en què la Generalitat —i fins i tot els estats europeus en general— no s’ocupaven de polítiques familiars, com en l’actualitat, quan ja són un element central de govern. La indiferència, quan no la posició adversa, ha estat la tònica. No és que no hàgim avançat des de la deixadesa que apuntava d’Abadal el 1936: és que la situació s’ha agreujat i multiplicat. Ara convivim amb una fecunditat d’enderroc, immigració massiva que veu el català com un element llunyà, i un avortament massiu que aleshores no existia.
El mateix Abadal escrivia:
«Seguir la història de Catalunya és desgranar un rosari d’adversitats i de caigudes. No manca al poble català un fort esperit nacional, ni una voluntat de viure i de realitzar aquest esperit. Tots els esforços, però, que fa Catalunya per deslliurar-se dels fats adversos s’estavellen contra un obstacle… Quin és aquest obstacle? Quina és la causa del fracàs permanent? No sabríem pas acontentar-nos amb la còmoda explicació d’una fatalitat adversa; les desgràcies, en aquest món, són accidents ocasionals. Quan la desgràcia pren forma endèmica, aleshores cal pensar en l’existència d’un defecte orgànic».
Abadal criticava també Soldevila per exagerar la importància de l’anècdota i recorda que dinasties estrangeres han regnat en moltes nacions sense desencadenar els fracassos de Catalunya. Els factors personals tenen importància, però no poden desviar per si sols les trajectòries seculars: calen febleses estructurals. I ell assenyala la més clara: Catalunya sempre ha estat un poble petit, flanquejat per dues potències expansives, Castella i França. I aquesta petitesa i com posar-hi remei i actuar en consonància amb ella, ha estat un dels grans dèficits polítics catalans amb excepcions; aquelles que han optat per fer una Catalunya forta sense conflicte amb Espanya.
La feblesa demogràfica de Catalunya explica les dificultats de la reconquesta: es van necessitar generacions per arribar a Lleida, Tortosa o Mequinensa. Mallorca i València ja no es van poder conquerir sense el suport aragonès. I a Múrcia, Catalunya va arribar exhausta, cedint el territori a Castella. La feblesa demogràfica era tan greu que a finals del segle XV, en els moments decisius, la Catalunya estricta no arribava als 300.000 habitants, davant d’una Castella amb set milions.
El dèficit demogràfic ha estat una feblesa secular. Catalunya ha estat un poble pobre, amb poca fertilitat agrícola i deficiència de cereals. Ha compensat aquesta mancança amb activitats artificials: comerç, indústria, exportació. Però mai no ha pogut sostenir un creixement autònom. Vandellós i Solà ja assenyalava que entre 1911 i 1930, l’augment poblacional havia estat de 177.500 catalans i 529.000 immigrants. La crisi és antiga, però la insensibilitat davant d’ella continua. Ens extingirem: es perdrà la cadena de vida que fa de la memòria històrica una vivència familiar i col·lectiva.
Ni quan la pobresa s’atenua i l’estat del benestar s’inicia no es fa res per combatre la feble natalitat ni per donar suport a la família estable. Jordi Pujol hi dedicà més atenció, sobretot a la immigració i només parcialment a la natalitat, però mai no ho va considerar un problema estructural.
I la progressia —hegemònica culturalment des dels anys setanta, i per tant també políticament— remata la feina: afavoreix tot el que és contrari a la família i a la natalitat, tant en la cultura com en la política. La seva ideologia s’ha imposat dins del socialisme i ha colonitzat el nacionalisme i l’independentisme, que ignoren el factor vital. Uns perquè no l’entenen, d’altres perquè no volen.
La meva crítica no és a la socialdemocràcia com a tal. Només cal veure Dinamarca, un país petit, independent, on la socialdemocràcia dominant aplica polítiques familiars i migratòries que no tenen res a veure amb el progressisme espanyol i català. Si les polítiques daneses es defensessin aquí, serien titllades d’extrema dreta. Però a Dinamarca són socialdemòcrates. El 2022, Dinamarca tenia una taxa de fecunditat d’1,55 fills per dona; Espanya, el 2023, baixava a 1,19 (mínim des de 1941); i Catalunya, el 2024, a un històric 1,08. Quant a l’avortament, Dinamarca en té 16,53 per cada 1.000 dones, Espanya 16,52, i Catalunya frega els 18.
La realitat és clara: família més natalitat és igual a tradició més futur. Sense això no hi ha llengua, ni cultura, ni nació. La transmissió familiar és insubstituïble. I si històricament la feblesa de Catalunya ha estat la demografia, res no és més suïcida que ignorar-la avui. Quina coherència hi ha a reclamar la independència mentre s’ignora que la baixa natalitat ens condemna a desaparèixer com a poble?
Dinamarca té polítiques socials que aquí titllarien d’extrema dreta. Però allà són socialdemòcrates Share on X
Loading ...
