En primer terme, cal assenyalar la responsabilitat de la progressia postmoderna i del Partit Socialista en el deteriorament de les forces bàsiques i necessàries que han fet i fan Catalunya: la tradició, les fonts culturals, la llengua, la família i el capital social. També el catolicisme i l’Església. Aquesta consideració pot semblar injusta o exagerada, perquè les forces que políticament xoquen de manera més oberta amb l’afirmació política catalana han procedit sobretot de la dreta espanyola. Però aquesta constatació és insuficient, epidèrmica, no penetra en la fondària dels fets.
Les forces obertament contràries al catalanisme mai no ens han destruït com a poble. No ho van fer els borbons, ni ho va aconseguir el franquisme, i és difícil trobar en la història respostes tan dures i perllongades com aquestes.
Ben al contrari, sovint aquestes adversitats ens han reforçat com a comunitat. Certament, ens han fet retrocedir en l’àmbit material i lingüístic, però no han afectat de manera determinant la nostra substància. Perquè el seu atac sempre ha vingut des de fora, des de la superfície del fet polític.
Voleu major repressió que la de Felip V? Voleu més duresa que la del franquisme, sobretot en els anys més foscos?
En tots dos casos, Catalunya va ressorgir amb més força, fins i tot amb un dinamisme cultural que sorprèn. No és casual que Joan Triadú qualifiqués el segle XX com el “segle d’or” de la cultura catalana, tot i haver travessat de ple la dictadura. En el seu llibre “Memòries d’un Segle d’Or”, Triadú considera el segle XX com un dels millors, d’aquí el títol per la cultura catalana. Tot i l’intent franquista d’homogeneïtzació cultural i altres adversitats que ha patit el país en aquest període, el resultat ha estat totalment oposat.
Les accions d’aquells règims es concentraven a limitar l’autogovern i a reprimir la llengua, però no van aconseguir anorrear la vitalitat de la societat civil catalana, fonamentada en les famílies, les associacions i la transmissió cultural.
La dreta espanyola, a més, si bé ha facilitat sempre que ha pogut la immigració, no ha estat capaç de treballar-la a fons, de manera que la catalanitat hi ha pogut actuar i arrelar. No ha alterat de manera decisiva la família ni el capital social, i tampoc no ha combatut el fet religiós, ni la seva tradició cultural. És una oposició que pot agreujar dificultats, però que no toca el nucli que fa possible Catalunya. Considereu el canvi: quan el franquisme més profund i censor i una immigració gran, el català era la llengua de les famílies catalanes i del progrés social. Avui és percebut i mal considerat com una “assignatura” escolar.
En canvi, el veritable perill prové de dins: la insídia que destrueix les infraestructures socials i culturals que sostenen la nostra existència.
La progressia i el socialisme han actuat sistemàticament contra les nostres fonts culturals —tan vinculades a l’experiència cristiana—, contra l’existència de famílies sòlides i nombroses, contra una moralitat que enllaça tradició, cultura i capital social, amb el fil conductor de la nostra romanitat cristiana (Ramon d’Abadal dixit). Han menystingut i degradat les institucions que transmeten llengua i cultura, que les doten de qualitat i les fan atractives pels nouvinguts, mostrant-les com a camins de promoció i integració dins de Catalunya. Tot allò que ens ha fet persistir com a poble és avui objecte de la seva crítica, del seu menyspreu i de la seva erosió.
Han fet bandera de la manca de fills i avui les famílies catalanoparlants ni tan sols arriben a una fertilitat d’un fill per dona. Ha incidit així sobre el punt feble històric del poble català: la seva feble demografia. Avui l’avortament establert com a dret- des de quan el qui té cura del dependent té dret a reclamar la seva vida?- ens destrueix, i el feminisme de l’enfrontament i la cultura LGBTIQ torna més difícil i fràgil l’emparellament estable entre homes i dones. Així, accentua la nostra feblesa històrica.
Poden defensar tot això? I tant, si és la doctrina oficial i hegemònica! Però que sapiguem tots que aleshores estem actuant contra la continuïtat de Catalunya com a poble, i les proclames sobre l’autogovern o la independència, son fum, retòrica sense sentit; la pitjor en política.
Felip V i Franco no van aconseguir destruir Catalunya. Però avui la nostra feblesa neix de la família fràgil, la llengua debilitada i la fe menystinguda. #CulturaCatalana #Catalunya Share on X
Loading ...
