Ara que la tragèdia dels incendis ha quedat enrere —i amb ella, en bona part, les passions que es produeixen— és el moment de mirar de front la realitat: Espanya és un estat fallit en matèria d’incendis forestals. El problema central que vivim avui és doble.
Primer, la situació dels nostres boscos i, en una perspectiva més àmplia, del medi rural.
Segon, un error garrafal en la concepció de l’extinció davant de focs que, per condicions materials cada vegada més adverses, es converteixen en fenòmens virulents. El Govern presumeix de més avions i més de tot que ningú; precisament per això demostra que empra malament els recursos: tanta potència per mantenir una estratègia equivocada.
Si no s’aborden immediatament aquestes dues qüestions, la realitat rural-forestal i la revisió de dalt a baix del model de lluita contra el foc. “Incendis provocats” hi ha hagut sempre; el que és nou és que avui les condicions per a la seva explosivitat són millors. I “avui” no és només aquest estiu: parlem, com a mínim, dels darrers set anys, el període en què governa Pedro Sánchez. Si després d’uns 2.600 dies al capdavant del país descobreix que necessita un “pacte d’Estat” perquè no es cremin els boscos, el que queda provat és la ineptitud del president i del seu equip, ministres inclosos.
Un Estat ric que no arriba
Espanya presenta una paradoxa poc freqüent a Europa: és un estat “ric” en recursos i pobre en resultats. Recapta com mai —a costa d’una falca fiscal asfixiant, per sobre de la mitjana europea— i ha gestionat els milionaris fons Next Generation, una pluja de diners comparables, en poder equivalent, al que Alemanya va rebre amb el Pla Marshall.
Per què? Per exhibir una inoperància clamorosa en situacions crítiques. Va succeir amb la DANA a València i amb la reconstrucció: resposta tardana, insuficient i sense assumir la funció principal de l’Estat, la de carregar amb la responsabilitat quan el dany supera les possibilitats de comunitats i municipis. Amb excepcions històriques de finançament com el País Basc, Navarra i, dins del règim comú, Cantàbria, la resta navega en precarietat. A la Comunitat Valenciana, la insuficiència és brutal i acumulada.
La qüestió es repeteix ara amb els incendis, a escala més gran. Amb fronts simultanis a almenys vuit províncies i comunitats com Extremadura, Castella i Lleó, Galícia i València, el Govern va estar absent: sense prevenció malgrat previsions meteorològiques adverses, i sense acció a l’altura d’un Estat. Es va refugiar en l’UME, útil, però manifestament insuficient quan la simultaneïtat multiplica els focus.
Política abans que país
Què poden fer mitjans autonòmics, per molt dignes que siguin, davant de fronts de 20 o 30 quilòmetres atiats per calor, vent i sequedat extrema?
L’Estat va jugar al menfotisme per dues raons que es retroalimenten: una, el poder territorial del PP, que converteix els ciutadans en “seus” i “nostres”; dos, l’absència de previsió i recursos estatals per a emergències d’aquest calat. Les institucions cridades a prevenir i coordinar van fallar abans i durant la DANA —cas del barranc del Poyo— i ara ho multipliquen amb els incendis.
Això no treu la responsabilitat dels governs autònoms; és una evidència que no es pot tindre un bon sistema de prevenció i lluita, amb contractes de personal a tercers a l’estiu. Semblaria escandalós si es tractés de la policia; ho és en el cas dels bombers. Sense un cos permanent d’aquests i sense una escola bressol forestal adequada, no hi ha solució, com no n’hi ha sense control del territori, que a Catalunya, per exemple, proporcionen les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF).
La primera pregunta és que s’ha de fer i la segona que es necessita per fer-ho. I a partir d’aquí i en allò que falti reclamar-ho al govern de l’estat. Però ara, no quan tot crema, perquè arribarà tard i serà insuficient.
La impunitat de l’error
Tot això és filla directa de la COVID-19. La gestió va ser de les pitjors d’Europa si es ponderen morts i ruïna econòmica. Mai no es van rendir comptes ni es van sotmetre els errors a examen. Al contrari: un dels màxims responsables, Salvador Illa, va ser ascendit al podi per l’alquímia entre directriu política i poder mediàtic. L’oposició del PP tampoc va voler obrir aquesta caixa: també l’esquitxaria. Mort l’escàndol, mort el gos. Però la falla de l’Estat no ha desaparegut: s’ha enquistat i reapareix quan hi ha ocasió, quan hi ha catàstrofes.
Mentrestant, la metàstasi segueix: el desordre crònic de RENFE; la fallida del deure estatal de gestionar la immigració amb criteris de bé comú; la impotència, disfressada d’“acollida solidària”, que es tradueix en hostilitat contra qui assenyali el problema. En aquesta darrera matèria, VOX compleix la seva funció d’ariet retòric: la seva agressivitat i incontinència regalen coartades al Govern. Fa falta un exemple del nivell d’ineptitud? La incapacitat per traslladar des de les Canàries a la península uns pocs centenars de menors immigrants. Si l’Estat no resol això, en què podem confiar quan arribin problemes més grans?
I vindran: criminalitat organitzada, pressió migratòria massiva i sostinguda, una economia de baixa productivitat malgrat el diluvi de diners públics, esquerdes a autopistes i ferrocarrils, danys climàtics en cadena… i, per descomptat, cignes negres.
El nucli del desastre
Espanya no està preparada per als incendis forestals, i menys per als grans: aquells que superen les 500–1.000 hectàrees i cada vegada destrueixen més habitatges i fan malbé més poblacions. Manca visió política sobre la magnitud del problema —abans s’atenuava perquè no tots els estius tenien el mateix risc; això ja és història— i manca estratègia: què fer, com i quan. La transició ecològica dissenyada per urbanites dogmàtics ignora efectes col·laterals com l’erosió silenciosa i catastròfica del sòl fèrtil, un patrimoni que es perd sense soroll.
Potser amb l’única excepció parcial de Catalunya —que ha avançat en prevenció, però no té resposta per a megaincendis— Espanya viu a la mercè de la meteorologia. Les autonomies no disposen de mitjans ni finançament per a aquest nou i costós embat, fruit de la transformació ambiental, agrària, forestal i demogràfica. I l’Estat, darrer recurs, viu la triple combinació d’ignorància, imprevisió i impotència.
Del vici com a sistema
El pitjor no és pas l’error: és l’hàbit de l’error. Aristòtil va definir el vici com a desordre en l’acció; Tomàs d’Aquino el va veure com a hàbit que inclina a triar malament; MacIntyre ho entén com a corrupció de la pràctica, quan se subordina el bé intern —fer bé el que cal fer— a l’extern —poder, diners, fama—. Espanya s’ha instal·lat en aquest vici: la pocavergonya convertida en sistema. Per això, com abans amb la COVID o la DANA, els incendis han despullat l’asimètrica fallida de l’Estat.
Dues tasques inajornables
La sortida no requereix inventar la pólvora, sinó complir amb el que és bàsic: reconstruir la política forestal i rural —gestió activa, mosaic agroforestal, repoblació humana del territori— i redissenyar de la A a la Z el model d’extinció basat primer en la detecció anticipada, ràpida i la intervenció immediata, i el control del territori, i quan això es trenca, entra en joc la guerra de posicions, els mòduls o mosaic forestal, que impedeixen per la seva discontinuïtat que es formin grans fronts i que es cremin més que un màxim prèviament establert d’hectàrees en el pitjor dels casos.
Això i disposar rigorosament de perímetres de protecció en pobles, caserius i cases. No disposar-ne, ara s’ha vist clar, és una tragèdia i una ruïna. Si no es fa ja, el país continuarà cremant. I no serà mala sort: serà irresponsabilitat.
La DANA, la COVID i ara els incendis: cada catàstrofe despulla la impotència de l'Estat. #Espanya #Estatfallit Share on X
Loading ...
