El primer ministre de França, François Bayrou, sorprengué a tothom per la seva gosadia quan anuncià el passat juliol uns pressupostos pel 2026 que reprenien el camí de la disciplina fiscal.
La sorpresa fou encara més gran quan Bayrou decidí llançar-se, ja en ple mes d’agost, a una moció de confiança a la sessió parlamentària del 8 de setembre. Tot indica que el primer ministre no obtindrà el beneplàcit de la cambra baixa i es veurà doncs forçat a deixar el càrrec… i amb ell el redreçament fiscal que França necessita desesperadament.
Les declaracions que des de llavors fa Bayrou tenen el to desesperat de qui cerca salvar la vida (política en aquest cas), però en cap cas suposen una exageració de la penosa situació que viu França.
“La vida de la nació està en joc” o els joves “han quedat reduïts a l’esclavatge” són tan sols dos exemples del dramatisme que Bayrou empra en les seves compareixences públiques des de fa uns dies.
L’ambient a París s’ha electritzat. Diversos sindicats, així com el partit d’extrema esquerra de l’influent Jean-Luc Mélenchon, han convocat un moviment de vaga general que ha de començar el 10 de setembre i que cerca “bloquejar-ho tot”, segons anuncien alguns dels mateixos organitzadors.
Bona part dels francesos rebutgen la realitat que se’ls presenta davant dels seus ulls: una espiral d’endeutament públic insostenible i continuat que s’inicià el 1974 (darrer exercici en què les arques públiques no acabaren en números vermells), fa més de 50 anys sense un sol any d’excepció.
Per exemple, des del Partit Socialista, que ressona al palau de l’Elisi com a candidat possible a governar després de la caiguda de Bayrou, s’acaba d’anunciar un programa que inclou baixar de nou l’edat de jubilació als 62 anys.
L’any passat, França ja pagà 58,8 milers de milions d’euros en matèria d’interessos del seu deute, que suposaren aproximadament el 10% de la despesa pública total. Més que el pressupost anual en defensa.
Segons les darreres projeccions, enguany França haurà de desemborsar 67,1 milers de milions. Més que el pressupost anual d’ensenyament.
Però és que al ritme actual, París pràcticament haurà de doblar la partida destinada a pagar els seus creditors el 2029 (dintre de tan sols quatre anys) fins a arribar als 107,7 milions.
Al mateix temps, l’economia francesa, al revés de la nord-americana, no pot aspirar de cap de les maneres a finançar aquesta pila monstruosa de deute a través d’un creixement del seu Producte Interior Brut (PIB) elevat de forma sostinguda en el temps: salvant l’aberració de la pandèmia de la Covid, el creixement anual francès fa més d’una dècada que està estancat entorn l’1% del PIB. Una situació que es deu en bona part a la pobra productivitat dels nous llocs de treball i al retrocés del sector industrial davant els serveis.
La caiguda del govern de Bayrou deixarà França a les portes d’una crisi social, econòmica i política sense precedents. No hi ha cap força política que sembli estar disposada ni que tingui els suports necessaris per a dur a terme les doloroses reformes necessàries per a redreçar el país.
La sorpresa fou encara més gran quan Bayrou decidí llançar-se, ja en ple mes d'agost, a una moció de confiança a la sessió parlamentària del 8 de setembre Share on X
Loading ...
