El “ finançament singular ” de Catalunya —molt llarg i improbable m’ho fieu— centra de nou tota l’atenció. Un cop més, com ha succeït en tantes ocasions, la presentació d’unes perspectives excessives (aquesta vegada per part d’ERC amb l’ajuda socialista), la manca de suports polítics suficients —és una llei important, com ho va ser l’Estatut—, el xoc frontal amb l’altra part (el PP), sense buscar el més mínim apropament ni complicitat prèvia, i el difícil del camí triat, poden desembocar en una altra entrega de “Els Monty Python”, però a petites dosis.
El resultat final, després de més d’una dècada, pot ser una millora d’uns quants milers de milions, que la inflació acumulada des que s’havia d’haver reformat el sistema de finançament ja haurà devorat majoritàriament. Una cosa que, segons sembla, ningú recorda.
Però la qüestió clau per als catalans, més enllà dels brindis al sol de la crossa de Sánchez amb Rufián al comandament, o del sol que ens il·lumina des de Waterloo, és molt concreta i s’anomena dèficit sanitari. Si això ja no es resol —tan aviat com va ser ahir— les finances catalanes, és a dir, els serveis, i en especial els vitals relacionats amb la salut, continuaran degradant-se. És una evidència que només una generació de cecs voluntaris –o de naixement– sembla incapaç de veure.
Constatem-ho:
El dèficit anual de la sanitat catalana se situa al voltant dels 3.000 milions d’euros respecte al pressupost oficial, segons els darrers informes econòmics i les declaracions de les autoritats sanitàries. Organitzacions mèdiques i experts com la Cambra de Comerç de Barcelona i Metges de Catalunya estimen un dèficit estructural encara més gran: 5.450 milions anuals, cosa que equival a uns 715 € per habitant que es deixa d’invertir cada any en relació amb l’estàndard europeu.
Una altra dada que ho evidencia: la despesa sanitària executada el 2024 va assolir gairebé els 16.000 milions d’euros, mentre que el pressupost oficial era de 12.800 milions. Per al 2025, el pressupost sol·licitat ronda els 16.500 milions.
En definitiva, Catalunya necessita entre 3.000 i 4.000 milions d’euros addicionals anuals per cobrir totes les necessitats del sistema de salut i alinear-se amb els països de l’entorn. I hauria d’assolir els 5.000 milions per anar francament bé.
Hi ha un infrafinançament crònic: Catalunya dedica prop del 5,7 % del seu PIB a sanitat i reclama elevar aquest esforç al 7 %, cosa que exigiria injectar entre 3.000 i 4.000 milions extra cada any. L’envelliment de la població i l’augment de la demanda pressionen encara més el pressupost.
Pel que fa a la despesa per càpita, Catalunya figura a la cua de les comunitats autònomes: el 2025, la despesa és de 1.442 € per habitant, davant de la mitjana estatal superior i regions com Astúries, que arriben als 2.436 € per persona.
El creixement pressupostari del 3,2% previst per al 2025 amb prou feines alleujarà el finançament de la sanitat catalana. El seu impacte sobre el deute estructural serà limitat o fins i tot nul, ateses les restriccions del nou marc fiscal, tant estatal com europeu.
Aquest 3,2% només permet absorbir l’augment del cost de serveis, salaris i noves necessitats. No reduirà el deute sanitari acumulat ni tancarà la bretxa d’infrafinançament dels darrers anys.
El disseny d’aquest camí fiscal cerca la sostenibilitat del deute públic a llarg termini, però no resol dèficits estructurals sectorials. Així, la sanitat catalana evitarà que el seu deute augmenti encara més, però continuarà necessitant finançament extraordinari o endeutament si la pressió assistencial, l’envelliment o altres factors fan superar el límit pressupostari.
Una inversió estratègica: molt més que despesa
Una inversió més ben dirigida en el sistema sanitari tindria un impacte directe, i a mitjà termini, tant en la salut de la població com en l’economia i la cohesió social. Sempre, és clar, que vagi acompanyada de reformes i planificació.
- Millora de qualitat i accessibilitat:
Augmentar la inversió permet reforçar l’atenció primària, reduir llistes d’espera, modernitzar infraestructures, retenir talent sanitari i accedir a innovació tecnològica. Millora així l’equitat i la qualitat del servei. - Impuls econòmic i social:
Elevar la despesa en sanitat almenys 2 punts del PIB podria suposar un augment del creixement mitjà anual del 0,25%, i fins a un 4% més de PIB el 2040, gràcies a una millor salut, més població activa i més productivitat. - Enfortiment de la cohesió social:
Garantir l’equitat a l’accés a la sanitat redueix desigualtats socials i territorials, clau per a l’estabilitat i el benestar. - Sostenibilitat financera a llarg termini:
La inversió planificada redueix costos derivats d’ineficiències, millora la prevenció i limita la despesa futura en malalties cròniques. - Major resiliència davant de crisis:
Sistemes sanitaris ben finançats responen millor a pandèmies, emergències o canvis demogràfics, minimitzant impactes socials i econòmics.
Però perquè això passi es requereix:
- Una inversió estable i acompanyada de reformes de gestió, digitalització, eficiència i atenció personalitzada.
- Planificació a llarg termini, més enllà dels cicles polítics.
- Una política fiscal suficient i eficient que ho faci possible.
Desenganyeu-vos: si volem resultats a curt termini que garanteixin una sanitat digna, hi ha un camí molt més directe i eficaç que les quimeres del “finançament singular”. Es diu prioritzar la salut pública.
La sanitat catalana no pot esperar promeses eternes. Fa falta acció política i diners. Avui, no demà. #SanitatJa #DèficitSanitari #Catalunya Share on X
Loading ...
