La República francesa és un país animat per dues passions contradictòries, que el seu lema oficial recull: llibertat i igualtat.
Aquesta darrera és font permanent de polèmiques, i una de les més habituals en els darrers anys, a mesura que la població francesa augmenta per la immigració i es concentra cada cop més en els grans nuclis urbans, és la crisi de l’habitatge.
No es tracta d’un problema tan agut com en el cas espanyol, perquè l’increment demogràfic és més contingut i perquè els preus de l’habitatge comparats amb els salaris són inferiors, però l’obsessió del país veí per la igualtat alimenta conflictes.
La darrera polèmica l’ha desencadenada un estudi de l’Institut Nacional d’Estadística i d’Estudis Econòmics (INSEE per les sigles en francès), una institució pública a la cruïlla de l’INE i el CIS espanyols.
Aquest treball ha desencadenat un titular explosiu: “una quarta part de les llars franceses viuen en habitatges excessivament grans per a les seves necessitats“.
L’estudi, publicat el 8 de juliol, estipula que un habitatge “excessiu” és aquell que disposa “d’almenys tres cambres més de les necessàries”. Aquesta regla tradueix en desmesurats els habitatges de cinc cambres (menjadors i sales d’estar s’inclouen en la definició de cambra) per a persones soles o parelles sense fills, sis cambres en el cas de parelles amb un sol fill, etc.
La situació de “subocupació”, terme empleat per l’INSEE, afecta 7,6 milions de residències principals, que són en un 93% cases individuals.
Només el 36% dels residents en aquests habitatges “excessius” considera que el nombre de cambres és efectivament superior a les seves necessitats, i la immensa majoria es declaren satisfets de les seves condicions d’habitatge. Només un 9% voldria mudar-se.
L’estudi va encara més enllà i es fixa també que en la majoria de casos, els habitants de les llars “excessives” són persones majors de 60 anys i que hi resideixen des de fa més de dues dècades. Això és, pares els fills dels quals ja han marxat del niu familiar.
Entre les llars els membres de les quals encara treballen, els agricultors són la categoria professional que en major proporció viu en un habitatge “subocupat” (un 44%).
La publicació ja ha provocat les crítiques airades de Marine Le Pen, qui ha denunciat una obsessió de les institucions per controlar la vida de la gent, i ha assenyalat que França “es converteix en l’URSS”. En sentit oposat, però encara més violent, el senador comunista Ian Brossat ha demanat, en canvi, “anar fins a l’expropiació” en les zones on més falta faci l’habitatge.
No és el primer cop que a França s’encén una polèmica entorn del tipus d’habitatge.
Ja el 2021, tot just després del pic de la pandèmia, la llavors ministra d’habitatge Emmanuelle Wargon denuncià que hi havia massa francesos que vivien en cases individuals amb jardí… Fins que es feu públic que ella mateixa residia en un habitatge d’aquestes característiques en una zona benestant de la perifèria de París.
D’altra banda, el país gal compta amb un número extraordinàriament elevat d’habitatges socials, que generen nombrosos problemes i distorsions.
Aquest treball ha desencadenat un titular explosiu: una quarta part de les llars franceses viuen en habitatges excessivament grans per a les seves necessitats Share on X
