Al Congrés dels Diputats es va viure una sessió extraordinària que marcarà un abans i un després en la política espanyola. El president Pedro Sánchez va presentar un nou Pla contra la Corrupció, pocs dies després de l’ingrés a la presó preventiva de Santos Cerdán, exnúmero tres del PSOE. El debat, tens i aspre, ple de desqualificacions extremes, va deixar entreveure molt més que la lògica confrontació parlamentària: va deixar al nu una crisi institucional de dimensions inèdites.
No és una crisi més. És el senyal inequívoc que el sistema de partits, tal com el defineix l’article 6 de la Constitució, ha deixat de complir la seva funció: representar el pluralisme polític, canalitzar la voluntat popular i ser instrument de participació ciutadana. Avui els partits no rendeixen comptes, no se sotmeten al control electoral i han oblidat els principis essencials de la democràcia: l’alternança i l’assoliment del bé comú.
Pedro Sánchez va assumir “responsabilitats”, sense definir en què consisteixen ni establir-ne les conseqüències. Es pot assumir responsabilitat sense cost polític ni explicacions concretes? Què vol dir, doncs, ser responsable? I com es pot continuar al capdavant del Govern quan els errors reconeguts afecten ja no un, sinó almenys quatre alts càrrecs de la seva confiança directa, mentre el seu entorn personal és objecte d’investigació judicial?
Aquí entra el principi de culpa in vigilando, una figura que responsabilitza qui, per la seva posició, ha d’haver evitat certs fets. Sánchez, en presidir el Consell de Ministres, està reconeixent errors sense assumir-ne el preu polític. La rendició de comptes s’ha convertit en un formalisme sense conseqüències reals.
El més greu no és només el que fa el Govern, sinó el que deixen de fer els que ho haurien de controlar. Els partits que sostenen la majoria parlamentària –Sumar, ERC, Junts, Bildu, PNB, BNG– han optat per la indiferència estratègica. Prefereixen no incomodar el seu soci majoritari mentre hi hagi poder per repartir. La moral política es dilueix entre càlculs electorals i lleialtats circumstancials.
Fins i tot, els arguments més bàsics per exigir eleccions s’ignoren. Espanya ja acumula tres anys sense pressupostos generals de l’Estat. Sense ells, ni es pot fixar sostre de despesa ni establir prioritats. I, així i tot, es planteja un increment de la despesa militar. Com es pot decidir això sense base pressupostària? Quina mena de democràcia accepta un grau d’improvisació estructural com aquest? I això va ser, la despesa militar el que en teoria es va debatre a la sessió de tarda, quin engany, quina enorme demostració de cinisme!
L’examen democràtic tampoc no resisteix bona part de les mesures contra la corrupció que van ser anunciades. Quina credibilitat té un organisme suposadament “independent” que sorgeix directament del poder polític: el CIS, el Banc d’Espanya, la Fiscalia General de l’Estat, el Tribunal Constitucional o la mateixa presidència del Congrés són exemple de la colonització sistemàtica de l’Executiu. Però fins i tot l’AIReF s’ha vist obligada a protestar per les intromissions governamentals! La independència, així entesa, es converteix en una ficció.
El debat parlamentari ha perdut el sentit de què és institucional. El discurs de l’emotivitat s’imposa al de la raó. El dolor humà —com el de Yolanda Díaz en recordar el seu pare— mereix tot el respecte, però no s’ha d’utilitzar mai com a argument polític per deslegitimar l’oposició.
El que està en joc no és el futur d’un partit, sinó el de la democràcia espanyola. Si no hi ha possibilitat d’alternança, si l’oposició és demonitzada per sistema, si la rendició de comptes se substitueix per gestos buits, aleshores el sistema perd la legitimitat. I sense legitimitat, el que queda és una democràcia irresponsable, de mentides, aparent, sense contingut real.
Tot això passa en un Estat que no té una figura amb capacitat moderadora. Sense un poder institucional que actuï com a àrbitre, la política es converteix en una lluita de trinxeres sense normes compartides. Si no fos pel marc europeu, Espanya ja estaria immersa en un tobogan obscur que condueix a terra incògnita.
Sense rendició de comptes ni poder moderador, el que en queda és una democràcia aparent. #PSOE #PedroSánchez #Democràcia Share on X
Loading ...
