Quan el focus es transforma en un front: la tragèdia del gran incendi de la Segarra i l’oblit estratègic de Catalunya

L’incendi iniciat l’1 de juliol entre Torrefeta i Florejacs, a la comarca de la Segarra, va arrasar unes 6.000 hectàrees i es va estendre ràpidament cap a la Noguera i l’Urgell. La tragèdia es va agreujar amb la mort de dues persones —un granger i un treballador agrícola— atrapats per les flames a Coscó quan intentaven fugir. El 2 de juliol a la nit es va declarar controlat, però els equips d’emergència continuen treballant sobre el terreny.

Amb ràfegues de vent de fins a 120 km/h i una velocitat de propagació de 28 km/h, aquest incendi ha estat classificat com de “sisena generació”, una etiqueta mediàtica utilitzada per descriure focs fora de control, impulsats pel canvi climàtic, la urbanització difusa i la mala gestió del territori. Un pirocúmul de 14.000 metres d’altura dona compte de la violència del fenomen.

Tot i la seva magnitud, no va ser un incendi forestal clàssic, sinó un de paisatge agrícola: va afectar principalment cultius, no masses boscoses denses. Això va reduir l’impacte ecològic i el risc d’erosió, encara que les pèrdues econòmiques i humanes són igualment devastadores.

Aquest episodi torna a posar sobre la taula una veritat oblidada: els grans incendis no són nous a Catalunya. La diferència actual és la freqüència. Les condicions que els propicien —alta temperatura, baixa humitat, vegetació seca i material fi inflamable— ja existien al passat. La clau era i continua sent la prevenció eficaç

Un model que va funcionar: l’estratègia del Departament d’Agricultura

Després de la gran catàstrofe de 1986, Catalunya va posar en marxa una política forestal innovadora i eficaç que va aconseguir reduir dràsticament les hectàrees cremades. El Departament d’Agricultura va aplicar una nova estratègia contra el foc forestal que conec bé, perquè la vaig implementar juntament amb altres responsables del departament a l’àmbit forestal i dels nous agents rurals, com el primer responsable d’aquests i que va donar forma al cos, Víctor Compte.

La resposta es concentrava en un punt: evitar que el focus de l’incendi es transformés en un front. Aquest enfocament tenia punts en comú amb altres fenòmens que obeeixen a la mateixa lògica. Un focus que s’expandeix, i això afecta un ampli espectre de fenòmens.

El Programa Foc Verd va traduir en termes operatius adaptats al problema del foc forestal; va ser el seu nucli: prevenció activa, detecció ràpida, resposta immediata, control territorial a través de les Agrupacions de Defensa Forestal ( ADF) i els Voluntaris Forestals. Aquestes estructures juntament amb la creació del nou cos d’Agents Rurals i la modernització operativa van marcar un abans i un després.

Es tractava d’evitar que un focus es convertís en front. L’estratègia era clara: prevenció a l’hivern, detecció immediata de la columna de fum, intervenció ràpida amb capacitat d’extinció mínima. La velocitat per sobre de la quantitat i ubicació estratègica de recursos. Un principi comú amb la contenció d’epidèmies o conflictes asimètrics: aturar-ne l’inici, perquè després pot ser massa tard.

El model català va ser pioner. Integrava gestió integral del risc, creació d’àrees estratègiques de prevenció, recuperació del terreny forestal cremat i mesures fiscals i formatives. Moltes de les bases continuen vigents en plans com l’INFOCAT o el Pla Alfa.

Però què passa quan el focus s’escapa?

Quan un incendi es transforma en un gran front —com el de la Segarra—, tot el sistema dissenyat per prevenir i contenir es veu sobrepassat. Com en una “guerra llampec”, vàlida contra forces convencionals, ja no serveix davant d’una “bomba nuclear tàctica” que significa el gran foc de quilòmetres de front. I aquí apareix la gran mancança: Catalunya mai no ha implementat un programa específic contra els grans incendis.

Ja fora de la Generalitat, i després d’un altre any fatídic, el 1994, vaig dissenyar un pla, però mai no es va arribar a aplicar. Consistia a definir mòduls de superfície “sacrificables” per crear barreres efectives que cap front de flames pogués travessar. Era una estratègia quirúrgica, dissenyada per protegir vides, habitatges, infraestructures i activitats econòmiques, assumint pèrdues controlades per evitar catàstrofes totals. A menys hectàrees “sacrificables” més costos. Aquesta és l’elecció.

Ara, amb la tragèdia de la Segarra encara recent, potser ha arribat el moment —amb trenta anys de retard— d’establir per fi el Pla contra els Grans Incendis Forestals. Perquè si alguna cosa ens ensenya la història és que els errors reiterats es paguen, mentre que els que s’esmenen sempre gratifiquen.

 Loading ...