Fa un temps ningú s’ho hauria imaginat, però la cimera de l’Aliança Atlàntica a la Haia, Països Baixos, ha deixat en evidència que Donald Trump és el líder indiscutible de l’OTAN.
La reunió que tingué lloc els 24 i 25 de juny es podria resumir com una allau de promeses dels aliats envers el president dels Estats Units per a demostrar-li que estaven disposats a incrementar dramàticament la despesa militar.
De fet, Trump se sortí amb la seva i aconseguí arrencar als aliats el compromís d’invertir un 5% del Producte Interior Brut (PIB) en defensa.
Una fita que és en realitat totalment inassolible. Pensi’s que el país que més despesa fa en defensa, Polònia, se situà l’any passat encara molt lluny, amb un 4,12% segons les dades de la mateixa OTAN.
De fet, la promesa té truc, perquè desglossada, es tracta de dedicar un 3,5% a despeses de les forces armades i l’1,5% restant en àmbits relacionats amb la defensa i la seguretat, com les infraestructures i la indústria.
Tot i això, el 3,5% és un objectiu extremadament ambiciós. S’ha de tenir en compte que l’anterior compromís era del 2% i l’any passat una quarta part dels aliats encara no hi havia arribat malgrat que s’havia aprovat una dècada sencera abans, coincidint amb l’annexió russa de Crimea i parts del Donbàs.
Dels 32 països que conformen l’OTAN, hi ha un grup conformat per sis països que se situen entorn del 3% o més. Tots ells tenen bons motius: Polònia, Estònia, Letònia i Lituània viuen sota el fantasma de l’era soviètica i en els límits orientals de l’Aliança, adjacents amb Rússia i el seu estat satèl·lit Bielorússia.
El cinquè del grup de líders és Grècia, un país que tradicionalment ha gastat molt en defensa per tal de dissuadir el seu enemic i invasor històric, Turquia.
El sisè no és altre que els Estats Units, l’únic país del món que manté unes capacitats militars veritablement globals, amb bases permanents en tots els continents i una armada capaç d’intervenir ràpidament en qualsevol indret i fer-ho amb més potència de foc que el conjunt de les forces armades de la immensa majoria de països.
Rere aquest escamot capdavanter trobem a la majoria d’aliats, que situen la seva despesa militar entre el 2,5 i el 2% del PIB. Són els alumnes que fins ara han complert, però que suaran de valent per a poder acostar-se a l’objectiu del 3,5%.
Entre els seus membres trobem el Regne Unit, que està fent esforços molt significatius i espera arribar al 2,6% l’any vinent, però que pateix un greu problema: li falten vocacions a la vida militar.
Les finances públiques tampoc estan en un bon estat, però no són tan greus com en el cas de França, on el deute públic ha seguit enfilant-se durant el primer trimestre i ja arriba al 114% del PIB.
No està gens clar com el president Emmanuel Macron, políticament acorralat, podrà incrementar substancialment la despesa militar, tot i que recentment reforçà la participació estatal en l’operador de satèl·lits Eutelsat, adduint raons de defensa.
Alemanya és un altre membre d’aquest grup intermedi, i com ja hem explicat, té marge per incrementar la seva despesa militar, tot i que ho farà a força d’endeutar-se.
Finalment, el furgó de cua de l’OTAN el conformen un conjunt de països que en general tenen raons geogràfiques per dedicar pocs recursos a la defensa, com Canadà, Portugal o Luxemburg. Itàlia també s’hi troba, tot i que amb un nivell sensiblement superior (1,49%) al del veritable retardat, Espanya (1,28%).
Més enllà del teatre polític del president del govern Pedro Sánchez, el cas espanyol resulta especialment desconcertant perquè, com Grècia, és un país que necessita efectuar dissuasió davant un rival i invasor històric, en aquest cas el Marroc.
Més enllà del teatre polític del president del govern Pedro Sánchez, el cas espanyol resulta especialment desconcertant perquè, com Grècia, és un país que necessita efectuar dissuasió davant un rival i invasor històric, el Marroc. Share on X
