El president Sánchez va comparèixer un dilluns qualsevol a la sala de premsa de la Moncloa. L’insòlit va ser que no hi havia periodistes. Ni un. Només càmeres. Tot semblava preparat perquè no es notés l’absència, com les funcions de teatre on falta el públic, però l’actor interpreta igual, per dignitat, per rutina o per desesperació.
En aquest marc de cartó pedra, el president va anunciar a so de bombo i platerets un acord amb el nou secretari general de l’OTAN, Mark Rutte. Un acord singular, beneficiós, inesperat, gairebé miraculós: Espanya, va dir, compliria els compromisos amb l’Aliança Atlàntica sense necessitat d’elevar la despesa en Defensa al temut 5% del PIB. N’hi hauria prou, segons ell, amb el 2,1%. Ni més ni menys.
A qualsevol amb una mica d’olfacte polític –o de sentit comú– li va sonar estrany. No pel que deia, sinó com ho deia. Massa solemnitat per a tan poc consens. Però ja se sap que en aquests temps el teatre precedeix la veritat, i quan un president munta un espectacle, un dubte abans de riure. Perquè podria ser veritat. Perquè un encara conserva una mica de respecte per les institucions, encara que sigui per inèrcia.
El famós acord era fum. Més encara, una interpretació creativa d’una carta protocol·lària
Però no. L’endemà, a la Haia, Mark Rutte va desmuntar la farsa amb precisió neerlandesa: “A l’OTAN no hi ha clàusules d’exclusió, ni acords paral·lels”, va sentenciar. Tots els països, inclosa Espanya, havien acceptat el nou objectiu del 5%. El famós acord era fum. Encara més, una interpretació creativa d’una carta protocol·lària. Un parany diplomàtic.
A Rodríguez Zapatero, com era d’esperar, li va faltar temps per xipollejar al toll. Va afirmar amb entusiasme que gràcies al coratge de Sánchez se salvaven les pensions, la sanitat i l’estat del benestar. Ni més ni menys. Ni la Verge del Pilar hauria obrat un miracle pressupostari semblant.
Però la realitat és més tossuda. Des del 5 de juny, els ministres de Defensa de l’OTAN havien aprovat un document confidencial –l’Objectiu de Capacitats– que reparteix entre els aliats les tasques militars necessàries davant d’amenaces previsibles. Per a Espanya, entre d’altres: defensa antimíssils, guerra electrònica, sistemes contra drons, satèl·lits… La festa de la tecnologia bèl·lica. Ningú no es lliura, i Espanya, molt menys.
El problema és que mentre l’OTAN estima que caldrà invertir al voltant del 3,5% del PIB per complir aquests objectius, Sánchez insisteix en el 2,1%. Qui té raó? I el més important: qui pagarà la diferència?
Passar del 2,1% al 3,5% del PIB suposa més de 20.000 milions d’euros. I això sense pressupost ni debat parlamentari. Aquí no parlem de canons o mantega, sinó d’una cosa més concreta: com es protegiran les nostres ciutats si algun dia els drons o míssils decideixen visitar-les, com ja ho fan a Ucraïna o a l’Orient Mitjà?
És una pregunta seriosa, que mereixeria una resposta seriosa. Però en lloc d’això, vam tenir un anunci buit, una impostura diplomàtica i un nyap comunicatiu.
És clar que, si hom observa el moment polític, entén el perquè. En el fons, tot això no era res més que una cortina de fum. Un front exterior per desviar l’atenció dels escàndols de corrupció que pressionen el coll. Una maniobra per guanyar temps. Una altra
El problema, ja ho deia el meu oncle mentre llegia el diari amb els peus sobre la cadira, no és que els polítics menteixin, sinó que ho facin amb la cara tan dura. I el que era greu, afegia, és que ho facin sense pudor, com si no ens importés. Perquè en això consisteix el veritable deteriorament: no pas que ens enganyin, sinó que comencem a no esperar una altra cosa.
Passar del 2,1% al 3,5% del PIB suposa més de 20.000 milions d'euros. I això sense pressupost ni debat parlamentari Share on X
Loading ...
