Que ningú no doni per acabat Pedro Sánchez. Quan s’escrigui aquesta etapa de la història política espanyola, cal evitar l’error de l’observador ingenu: creure que els cops de desgast, els escàndols o fins i tot el desprestigi internacional són suficients per tombar el polític més determinat que ha conegut el país en democràcia. Perquè el que mou Sánchez no és només ideologia ni tan sols ambició: és una psicologia, un instint gairebé entomològic de supervivència al poder.
Pedro Sánchez no és simplement un president del Govern. És un fenomen polític anòmal, tallat a la resistència numantina, perfeccionat en la traïció calculada i blindat en el relativisme moral de qui creu que la història l’absoldrà… o l’escriurà ell mateix. És el polític que va caure, va ressuscitar, i va convertir la humiliació interna en trampolí per a la revenja total.
Des d’aleshores, tot ha estat un pols: amb el partit, amb els socis, amb les institucions, amb els jutges, amb els mitjans.
La clau del personatge és la seva cosmovisió: Pedro Sánchez no creu en poders externs a si mateix. No hi ha Déu, ni pàtria, ni justícia, que se situï per sobre de la voluntat de poder. Ho va confessar literalment: ateu sense matisos. La resta de la bastida simbòlica —la Constitució, la monarquia, els contrapesos institucionals— li resulta irrellevant si s’interposen entre ell i la permanència al poder. El càrrec no l’ocupa; l’encarna.
El que ve no és pas improvisació. Sánchez juga amb un cronograma mental molt clar: cal aguantar fins a la primavera del 2026. Tota la resta —mocions de confiança, remodelacions internes, auditories cosmètiques— és soroll tàctic. Al tauler polític que imagina, resistir és governar, i governar és esborrar el passat.
El seu primer moviment ha estat de manual: desviar el focus. Remodela l’executiva del PSOE amb noms de confiança, fa pinya i llança una auditoria externa de les finances del partit, just per semblar reactiu sense tocar el fons del problema.
Mentrestant, la maquinària mediàtica s’activa com a ressort: tertulians, enquestes, titulars a la carta. El missatge és clar: qui critiqui aquest Govern alimenta la ultradreta. Es demonitza a l’oposició per relativitzar els propis pecats. Corrupció? Sí, però la de l’altre va ser pitjor. Autoritarisme? Sí, però Vox és més. I és l’amenaça que ve, la ultradreta que creix; si fins i tot els joves la voten! Menjarem això cada dia. La por.
Al Congrés, l’estratègia és més de fusteria fina: tirar endavant uns pressupostos per al 2026 i exhibir estabilitat institucional. Per això, pactarà el que convingui. Una moció de confiança seria necessària, però és a l’aire, però no s’activarà sense amarrar cada vot, especialment el de Podem. Si Sumar és l’apèndix del Sanchisme, Podem és el rival moral. I Sánchez ho sap.
Junts, per la seva banda, és ostatge de l’amnistia. El PNB, del mapa basc. Bildu, del seu blanqueig. Cada soci té un preu, i el president ho pagarà gustós si això garanteix el calendari que desitja.
L’objectiu: preveure que hi ha Govern per a estona. Encara que no tingui intenció d’acabar la legislatura, necessita semblar-ho. La política, al cap i a la fi, no és el que es fa, sinó el que sembla.
La veritable batalla és dominar els jutges. Però el moviment més perillós —i alhora més ambiciós— no és als titulars, sinó al BOE. L’ofensiva sobre la justícia està en marxa. És la reforma de l’accés a la carrera judicial: un intent de desactivar el darrer contrapès institucional real que queda. Adeu a les oposicions. Benvinguda una formació controlada pel Govern. Paral·lelament, s’atorga al fiscal general de l’Estat —nomenat per l’Executiu— el poder d’instruir els casos.
La independència de l’UCO, un dels malsons actuals de la Moncloa, es dilueix en un model on passaria a dependre de la Fiscalia, que mana i els fiscals obeeixen jeràrquicament. És a dir: el Govern instrueix, investiga i acusa. El jutge es converteix en un mer notari de la voluntat política.
Imaginem retroactivament: què hauria estat del cas Ábalos? I del cas Koldo? I del mateix Cerdán? Sota aquesta nova arquitectura judicial, probablement res.
I per si falla, canviar les regles del joc
Per si tot això fos poc, Sánchez prepara una possible reforma electoral. L’objectiu: beneficiar els petits partits a la seva esquerra, per assegurar-se que cap bloc alternatiu pugui sumar sense el PSOE. El que no controli per persuasió ho blindarà per disseny. Perquè si les majories no garanteixen continuïtat, aleshores caldrà redibuixar-les.
Sánchez és un polític per a qui la veritat, la realitat i els fets no importen. És un il·lusionista del poder: construeix realitats paral·leles, produeix espectacle, canvia les regles a mitjan partida. I sobretot, juga amb un avantatge que molt pocs adversaris tenen: l’absència total d’escrúpols, si tot es juga en aquesta vida i no n’hi ha cap altra, ni jutge, ni premi o càstig, aprofitem-ho tot al màxim com a recurs estratègic. Mentre els seus rivals calculen el cost reputacional de cada moviment, i poc o molt aleteja una consciència d’“una mica més” ell només avalua la seva utilitat.
Cinisme? Potser. Genialitat tàctica? També. Però hi ha quelcom més inquietant: una pulsió cesarista disfressada de progressisme. Una certesa personal que només ell pot evitar el col·lapse d’Espanya, encara que per fer-ho hagi de reinventar la democràcia sobre la seva pròpia imatge.
Pedro Sánchez no se’n va. No perquè no hi hagi raons, sinó perquè la seva permanència ja és una doctrina. A hores d’ara, tot el que no sigui mantenir-se és caure, i tot el que no sigui guanyar és desaparèixer. Per això, la seva lluita no és només política, sinó existencial.
I vet aquí el veritable perill: quan el poder deixa de ser un instrument i es converteix en un fi en si mateix, les institucions no es reformen, es devoren.
Pedro Sánchez no se'n va. No perquè no hi hagi raons, sinó perquè la seva permanència ja és una doctrina. A hores d'ara, tot el que no sigui mantenir-se és caure, i tot el que no sigui guanyar és desaparèixer Share on X
Loading ...
