El 4 de juny del 2025, la destitució de Pepa Bueno com a directora d’El País no va ser només un canvi a la capçalera del diari més influent de l’esquerra espanyola: va ser la consumació d’un terratrèmol empresarial i polític que deixa Pedro Sánchez sense el seu altaveu més potent en un moment decisiu. I el que queda, a escala de gran premsa, és poc més que un ressò: La Vanguardia de Barcelona, periòdic de perfil acomodatici històric, avui amb una línia editorial pràcticament institucionalitzada en el seu suport al Govern.
A La Vanguardia, com va apuntar el 2023 el periodista Francesc-Marc Álvaro, «la relació amb el poder és part de la seva genètica». Avui, aquesta genètica sembla haver mutat en genoma de subsistència: mantenir-se proper al Govern com a estratègia d’influència i de negocis. Amb la sortida de Bueno, El País ja no està en aquest joc.
L’assalt silenciós
La seqüència que ha dut a la caiguda de Pepa Bueno és tot menys casual. Des del febrer, el president de PRISA, Joseph Oughourlian, ha executat una neteja quirúrgica de l’aparell mediàtic afí a la Moncloa. Primer va caure José Miguel Contreras, cervell del projecte audiovisual que pretenia crear una TDT “sanchista” amb el suport del grup. Després, el CEO Carlos Núñez. Per acabar, Pepa Bueno, símbol de l’intent de simbiosi entre periodisme d’Estat i rendibilitat privada.
Però la política, quan es barreja amb el negoci, no entén de mètriques: entén de lleialtats.
En termes de xifres, la gestió de Bueno va ser solvent: més de 400.000 subscriptors digitals, expansió panamericana amb sis edicions regionals i un pes creixent a Llatinoamèrica, i és el fins ara responsable d’aquesta àrea el nou director, Jan Martínez Ahrens. Però la política, quan es barreja amb el negoci, no entén de mètriques: entén de lleialtats. I el seu valedor, Contreras, ja havia estat purgat. La caiguda era qüestió de calendari.
La nova frontera de la política: els consells d’administració
El conflicte no és ideològic, sinó de poder. Sánchez va voler convertir PRISA en una extensió de la Moncloa. Oughourlian, financer bregat, ha respost com a tal: reforçant el control amb el suport del gegant francès Vivendi (11,9 %), que juntament amb Amber Capital (29,9 %) li ha assegurat un 46 % de blindatge davant el 15 % d’accionistes afins a l’Executiu. Resultat: la política ha perdut una batalla empresarial i, amb ella, la maquinària editorial que l’abrigallava.
L’elecció de Jan Martínez Ahrens com a nou director, periodista veterà i de perfil més tècnic que ideològic, tanca el cercle. Oughourlian no busca una línia editorial rebel, sinó un diari menys intervingut, més internacional i orientat al negoci digital. Que això suposi deixar Sánchez sense refugi editorial no sembla preocupar-lo.
La Moncloa en retirada: només queda La Vanguardia
Després d’aquest moviment, al Govern només li queda La Vanguardia. Un diari que, des de Barcelona, manté una relació simbiòtica amb el poder central i l’autonòmic. La seva línia editorial és calculadament institucional, evitant friccions amb el PSOE i els seus socis parlamentaris. Com va escriure El Confidencial a l’abril, “La Vanguardia és avui el diari més proper a l’Executiu, gairebé més que la mateixa RTVE en termes de complaença editorial”.
Però, fins i tot, aquesta proximitat té un preu: la pèrdua d’influència narrativa nacional. La Vanguardia és forta a Catalunya, però no té el ressò transversal d’El País. L’altaveu de Sánchez s’ha reduït d’una emissora nacional a una emissora comarcal, encara que ben afinada.
I ara què?
Amb la sortida de Bueno, Sánchez perd alguna cosa més que una directora afí. Perd capacitat per marcar agenda, modular titulars i blindar escàndols. En plena negociació pressupostària i havent perdut el control de l’agenda, l’Executiu es troba amb una premsa més impredictible i menys governable. I el que queda favorable, com La Vanguardia, no és suficient, excepte per assegurar-ne la gran i última plaça forta: Catalunya.
L’episodi confirma un gir d’època: la influència política sobre els grans mitjans està en retirada.
Ara com ara, Sánchez ja no mana a El País. I El País, per primera vegada en dècades, sembla voler dir alguna cosa sense demanar permís, i si a això se li uneixen les operacions frustrades a TVE de La Revuelta, que ha anat perdent força, i els ex “Sálvame” trasplantats a la televisió pública, enfonsats en audiència, tot assenyala que el nom de Sánchez ja és un cendrós per als mitjans que aposten per ell.
Després d'aquest moviment, al Govern només li queda La Vanguardia. Un diari que, des de Barcelona, manté una relació simbiòtica amb el poder central i l'autonòmic Share on X
Loading ...
