“Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són instrument fonamental per a la participació política. Podran ser creats i exerciran la seva activitat lliurement dins el respecte a la Constitució i a la llei. La seva estructura interna i funcionament hauran de ser democràtics”.
L’Art.6 de la Constitució explicita així el paper que han de jugar els partits polítics en la vida política espanyola i quin ha de ser també el caràcter democràtic de les seves estructures i funcionament de cara a la participació dels seus militants en els debats i decisions que concerneixen al projecte polític i a les persones que el defensen i representen en les diverses institucions de l’Estat.
Passats ja més de quaranta d’anys de la ratificació de la Constitució, un dels aspectes que ha vingut patint un deteriorament progressiu ha estat precisament el desenvolupament d’aquest article pel que fa al funcionament intern dels partits polítics, el ferri control des de les cúpules de la seva organització central i la pobresa del debat polític en els seus òrgans de govern, especialment en tot el referent als criteris i preferències en l’elecció dels seus candidats a les diferents eleccions a les que hi concorren.
En aquest aspecte res han aportat els partits que a recer de la crisi i la perniciosa corrupció, van aparèixer abanderant una “nova manera” de fer política davant dels que cridaven la casta que venien alternant el govern durant la transició, com ho van ser el PSOE i el PP. Al cap dels seus escassos anys de vida, Podem i Ciutadans, lluny d’aquesta nova aportació a la regeneració política, han imposat el cesarisme en l’elecció dels seus candidats, fent els seus líders gala d’un ferri control de les seves formacions. VOX no sembla aportar tampoc res original en aquest aspecte.
Davant l’escenari immediat de les múltiples eleccions que s’acosten a molt curt termini, el mercat de fitxatges s’ha obert frenèticament i tots els partits s’han entestat en una cursa endimoniada per presentar a la societat espanyola les seves “estrelles” procedents de sectors tan allunyats teòricament del dia a dia dels partits, com són el de la justícia, l’exèrcit o el periodisme per posar alguns exemples, naturalment adornats per la seva patena “d’independents” per no tacar-se en el futur amb la seva vinculació compromesa al partit que diuen defensar i representar. De tots ells he de ressaltar que l’aparició de quatre generals en l’escenari polític espanyol resulta com menys xocant.
Aquesta forma d’actuar no és més que una demostració de la desconfiança i desconeixement dels seus líders cap a les bases militants dels seus partits amb el consegüent menyspreu cap als òrgans col·legiats, que tenen conferida la missió de designar els candidats i que, en teoria, haurien de debatre i discutir la idoneïtat de les persones elegibles. Al final el que està funcionant sense cap pudor és el “cop de dit” en detriment de la democràcia interna, per cert ,molt deteriorada ja en els últims temps.
Al marge d’aquestes imposicions generalitzades en tots els partits, producte de batalles congressuals o personals internes, el que vénen a confirmar és la debilitat de les estructures de les formacions polítiques, a més de la seriosa i preocupant distorsió del funcionament dels partits, en detriment del sistema democràtic que garanteix la Constitució. No trobar al si dels partits persones capaces, formades i atretes vocacionalment per l’ofici de la política posa en dubte la sostenibilitat del sistema.
Amb aquest estil autoritari de dirigisme polític tan diferent dels primers anys de la nostra democràcia, on els debats interns dels partits eren d’un nivell i intensitat d’acord amb la personalitat i altura dels lideratges que els protagonitzaven, l’estabilitat que garanteix el nostre sistema democràtic no sembla molt garantida. “El polític ha de ser capaç de predir el que passarà demà, el mes que ve i l’any que ve; i d’explicar per què va passar el que ell va predir“. Aquesta cèlebre fase de Winston Churchill m’obligaria a explicar allò que no és el meu desig que passi en un futur més o menys proper.
