El clima cultural: laïcisme militant i relat mediàtic
En bona part d’Europa la sospita davant del que és religiós s’ha institucionalitzat. A Espanya, per exemple, pregar davant d’una clínica avortista va passar el 2022-23 a considerar-se “assetjament” i es va incorporar al Codi Penal; la mateixa vicepresidenta ho va deixar clar al Congrés: «No és llibertat d’expressió». Paral·lelament, els piquets violents d’algunes vagues rarament arriben a penes similars. Aquesta asimetria revela un laïcisme que no només protegeix la neutralitat de l’Estat, sinó que sanciona la presència pública de la fe.
Amb la mort de Francesc i l’elecció de Lleó XIV, el focus mediàtic s’ha suavitzat, fins i tot en capçaleres poc confessionals. El Mundo va titular el 13-F: «L’Església ha d’acceptar els temps», com si el Papa abanderés un aggiornament progressista; en la transcripció íntegra, però, ell va parlar d’«acceptar el repte dels temps», passar de l’«acomodar-se» al «donar la batalla» és tot menys irrellevant. La relliscada encaixa en una estratègia editorial que pretén presentar un Papa a mida de l’agenda dominant.
L’excepció feminista: el dard al nou Pontífex
Mentre gran part de la premsa acull Lleó XIV amb expectació positiva, el feminisme de gènere dispara a discreció.
- Carlota Gurt , a “No s’ha mort el Papa ”, titlla el Déu bíblic de misogin i traça del Gènesi a #MeToo una línia recta d’opressió femenina.
- Nuria Labari , a “El nou papa serà anacrònic o no serà”, presenta l’Església com un “Estat ideològic” incompatible amb les constitucions democràtiques, masclista, homòfob i pròfug de la justícia en casos de pederàstia.
Aquest to —excepcionalment dur respecte a altres veus crítiques— suggereix que el feminisme de tercera onada percep el catolicisme com el seu antagonista principal, i per això exagera, deforma, cita incorrectament; el que calgui. Aquesta ceguesa per observar allò que de bo aporta contrasta amb la realitat dels fets, amb el judici objectiu
La dada empírica: religió, matrimoni i floriment humà
Enfront del soroll ideològic, la ciència social més ambiciosa fins ara pinta un altre quadre. El Global Flourishing Study (GFS) -207. 000 persones, 22 països, 5 anys, Nature Mental Health 2025- mostra:
- Els països amb puntuacions mitjanes més altes en vida plena són Indonèsia, Mèxic i Filipines, per davant dels EUA o Suècia, malgrat que aquests últims encapçalen els rànquings clàssics de “felicitat” (Harvard Salut Pública).
- Assistir almenys una vegada per setmana a un servei religiós eleva l’índex de floriment a 21 de 23 països; a les Filipines la diferència és de +0,86 punts (en una escala 0-10) (Global Flourishing Study). Fins i tot a la molt secular Suècia el patró es manté.
- L’estat civil importa: casats i vidus puntuen significativament per sobre de solters, separats i convivents (Harvard Salut Pública).
Les sis dimensions avaluades (felicitat, salut, propòsit, virtut, relacions i seguretat financera) milloren en bloc amb pràctica religiosa estable i llaços familiars duradors.
Conclusió
- Política: el laïcisme europeu tipifica com a delicte actes de fe pacífics mentre relativitza la coacció sindical, signe que part de l’establishment veu la religió com a amenaça, no com a bé públic.
- Cultura mediàtica: titulars que recaragolen les paraules del Papa i tribus feministes que absolutitzen els pecats de l’Església busquen alinear el relat amb aquesta sospita.
- Ciència: les macrodades del GFS desmunten el prejudici: els qui resen regularment i els que perseveren en el vincle conjugal viuen més feliços, més sans, amb més sentit i millors xarxes socials, fins i tot després de controlar riquesa, educació i treball.
Quan la ideologia es desenfoca, la dada recent i global la recompon: fe viscuda + família estable = més probabilitat de floriment. Precisament els dos pilars que l’Església catòlica ofereix —culte i sagrament— són els que la investigació contemporània detecta com a vectors objectius de benestar.
El repte de Lleó XIV no és “fer-se progre”, sinó —com ell mateix va dir— acceptar el desafiament dels temps: proclamar aquesta evidència en un món que la ignora o la ridiculitza. I el desafiament de la societat secular és preguntar-se si es pot permetre menysprear, per dogma, allò que més ajuda els seus ciutadans a viure plenament.
La ciència recolza el que la tradició catòlica fa segles que proclama Share on X
Loading ...
