Deia Josep Pla que «El que em preocupa no és la política, sinó els polítics». Sembla que pensava en Sánchez, sense conèixer-lo.
En política, com en la pesca, hi ha qui surt amb la xarxa plena i qui es limita a remenar l’aigua. Pedro Sánchez, en la seva última compareixença al Congrés, no va pescar res —ni tan sols la veritat—, però va deixar el riu democràtic convertit en un aiguamoll.
Amb una fidelitat entomològica a la seva línia de govern, es va dedicar a desballestar la democràcia amb una precisió pròpia d’una colònia de formigues o un rusc d’abelles: proclamant que ell i només ell n’és l’encarnació vivent, perquè ell és la vara de mesurar de tota la bona i la mala política. Així, tot el que el qüestiona és, per definició, antidemocràtic. Ja sigui la “fatxosfera”, els jutges rebels o, en aquesta nova temporada, “els ultrarics”, que, pel que sembla, tenen la mala pensada de concentrar-se en empreses amb centrals nuclears.
els consells d’administració d’aquestes companyies estan farcits, com una coca de llardons, d’ex-alts càrrecs del PSOE
Aquest plantejament —tan simple com un missatge de TikTok— té només dos problemes pràctics. Primer, que aquestes mateixes empreses concentren també el 52 % de la producció solar i eòlica, de manera que les renovables també deuen ser nius de plutòcrates despietats. I segon, que els consells d’administració d’aquestes companyies estan farcits, com una coca de llardons, d’ex-alts càrrecs del PSOE. Però això, és clar, no mereix ni un ai.
A veure si ens entenem: la democràcia no és un fi místic, ni un himne que es canta amb la mà al cor. És un mitjà —i només un mitjà— per assolir el bé comú en un estat de dret. No es limita a fer debats de set hores ni a votar cada quatre anys amb gran pompa i poca substància. Una democràcia que mereixi el nom necessita, com a mínim, lleis aplicades de manera imparcial, institucions independents, un poder judicial que no sigui un apèndix del govern, mecanismes per controlar l’executiu i una ciutadania que pugui participar de debò, no només mirar. També exigeix pluralisme polític, protecció dels drets fonamentals i —el més important, avui dia— la separació de poders. Sense això, estem fent teatre, i de repertori dolent.
Un cop acabada la sessió, en sabíem exactament el mateix que abans: res. Zero absolut, com la producció elèctrica aquell dia.
Doncs bé, tots aquests pilars tremolen sota el pas pesat de la manera de fer política de Sánchez, com va demostrar la seva actuació al Congrés el passat 7 de maig. Set hores de compareixença, amb el micròfon bloquejat a favor del president i la resta fent d’espectadors. Havia de donar explicacions sobre dues qüestions majúscules: la gran apagada, la tercera més gran del món per nombre d’afectats (només darrere de l’Índia i els EUA), i la injecció extra de més de 10.000 milions d’euros en despesa militar. Un cop acabada la sessió, en sabíem exactament el mateix que abans: res. Zero absolut, com la producció elèctrica aquell dia.
L’oposició, mentrestant, rebent com si tingués la culpa de tot, des del canvi climàtic fins a la caiguda de l’Imperi Romà.
Ni una explicació clara sobre les causes del col·lapse, només una defensa a ultrança de les renovables (que, oh, casualitat, tenen força responsabilitat segons tots els dictàmens tècnics), menyspreu a les nuclears —que, per cert, són la columna vertebral elèctrica de Catalunya— i cap responsabilitat assumida. L’oposició, mentrestant, rebent com si tingués la culpa de tot, des del canvi climàtic fins a la caiguda de l’Imperi Romà.
la democràcia sanchista ha evolucionat: ja no calen pressupostos, ni debats, ni vots. El Congrés no opina, només observa.
Quant a la despesa militar, el misteri és total. D’on sortiran aquests 10.000 milions? Silenci. Què passarà els anys vinents? Foscor. Com pot decidir això un govern sense pressupostos aprovats? Bé, la democràcia sanchista ha evolucionat: ja no calen pressupostos, ni debats, ni vots. El Congrés no opina, només observa. Un pur tràmit. I la negativa del president a sotmetre aquest assumpte a votació parlamentària n’és la prova més fefaent.
El “zero” no només simbolitza la producció elèctrica durant la gran apagada. És també la xifra exacta de la democràcia espanyola tal com la concep l’actual executiu.
I això no és només una qüestió d’ètica constitucional: és una amenaça directa al benestar ciutadà. Com expliquen Daron Acemoğlu i James A. Robinson a Why Nations Fail, el progrés econòmic i social depèn, abans de res, de la qualitat de les institucions. Institucions inclusives generen prosperitat. Institucions extractives, que concentren el poder i parasiten la ciutadania, porten a la decadència. Daron Acemoğlu, per cert, ha estat reconegut amb el Nobel d’Economia l’any 2024. Una autoritat difícil de descartar com a “ultraric fatxa”.
I el que està construint Sánchez —amb l’aire beatífic d’un salvador i els mètodes d’un operador polític de corraleta — és un model institucional que encaixa, com un guant, en la definició d’“extractiu”.
La llum va tornar, però el que és clar és que la democràcia s’ha fos.
La democràcia sanchista ha evolucionat: ja no calen pressupostos, ni debats, ni vots. El Congrés no opina, només observa Share on X
Loading ...
