En només uns dies, el govern de Pedro Sánchez ha aconseguit una fita difícil d’igualar: desbordar la paciència de qualsevol ciutadà amb un mínim de sentit crític. El seu estil, marcat per l’engany, la manipulació i una supèrbia que frega el caricaturesc, ha assolit nivells que només poden tolerar aquells que es beneficien directament dels seus favors o aquells que veuen la política com un partit de futbol, on l’únic que val és que “el seu equip” guanyi, sense importar com ni a quin preu.
Primer, la gran apagada elèctrica, un desastre sense precedents a Europa. Vides perdudes, danys econòmics incalculables i una reputació col·lectiva per terra. Un accident? És clar, qualsevol en pot tenir un. Però no d’aquesta magnitud, especialment quan els informes de Red Eléctrica advertien des de fa temps que la producció massiva d’energia solar i eòlica, sense un sistema d’emmagatzematge adequat, posava en escac l’estabilitat de la xarxa elèctrica.
Aquestes fonts renovables, tan aplaudides en discursos grandiloqüents, no són tan predictibles com altres, i la seva integració massiva sense mesures complementàries és una recepta per al caos. I què va fer el govern? Va ignorar els avisos, va prioritzar les subvencions a les renovables per lluir el seu halo verd i va deixar la xarxa a mercè d’un col·lapse anunciat.
El pitjor, però, no va ser la negligència tècnica, sinó la resposta política.
Sánchez va guardar silenci fins a les sis de la tarda, deixant la població en un limbe d’incertesa. En les seves tres compareixences posteriors, inclosa una l’endemà, va afirmar no tenir “cap causa concreta” per explicar l’apagada, però —sorpresa!— va descartar immediatament qualsevol responsabilitat de les energies renovables, mentre carregava contra la nuclear amb afirmacions falses i assenyalava les empreses com les grans dolentes. Un ciberatac? No ho va descartar, tot i que Red Eléctrica ho havia negat categòricament hores abans.
La ministra i la presidenta de Red Eléctrica, una destacada militant socialista amb un sou astronòmic i nul·la preparació tècnica per al càrrec, van brillar per la seva absència, reapareixent només en entrevistes manipulades en mitjans afins, on van poder deixar anar el seu guió sense enfrontar-se a preguntes incòmodes. Així, amb aquesta barreja d’opacitat i descaradura, tracten els ciutadans: com a peons en el seu joc de poder.
I com si això no fos prou, només uns dies després, un altre fiasco: un col·lapse ferroviari a la línia Madrid-Andalusia que va afectar desenes de milers de persones.
Trens aturats enmig del no-res, sense llum, sense aigua, sense assistència, amb passatgers forçats a baixar per fer les seves necessitats en condicions dantesques. La causa? Una avaria, un robatori de cables de coure —delicte, per cert, massa habitual— i una resposta tardana que va deixar un tren de Renfe aturat durant quatre hores.
Aquest és el vuitè incident greu als ferrocarrils des que Óscar Puente va assumir el Ministeri de Transports, un càrrec que sembla usar més per llançar dards a l’oposició que per gestionar la seva cartera. I quina va ser la seva reacció? Llançar la culpa a un suposat “sabotatge deliberat”, sense cap prova ni investigació en curs que ho recolzés. La Guàrdia Civil, per la seva banda, es limita a investigar el robatori de cables, però per a Puente, qualsevol excusa és bona per tal de no assumir responsabilitats.
El colofó va arribar amb la intervenció de Sánchez a Barcelona, anunciant amb pompa una “consulta pública” sobre l’OPA de BBVA al Banc Sabadell.
Una decisió tècnica, ja aprovada per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, que el govern pot acceptar o rebutjar per “interès general”. Però Sánchez, sempre disposat a vendre fum, va presentar aquesta consulta com un exercici de “democràcia participativa”.
El mateix Sánchez que es nega a sotmetre al Congrés un augment de més de 10.000 milions d’euros en despesa militar? El mateix que eludeix debats i votacions al Parlament per a decisions d’enorme transcendència? És difícil no riure davant el cinisme: populisme de manual amb la fusió de dos bancs, però secretisme i autoritarisme quan es tracta d’armes i exèrcit.
Si Europa vol parlar de populisme, que miri primer a Espanya. Aquest govern Sánchez ha perfeccionat l’art de culpar els altres —empreses, sabotejadors, ciberatacs, l’oposició, l’univers sencer— mentre esquiva qualsevol indici de responsabilitat. Els ciutadans, mentrestant, som tractats com a mers instruments per mantenir-los en el poder, no com a persones amb necessitats i drets.
La lliçó és clara: necessitem un sistema on les decisions importants es debatin de manera oberta i transparent, amb un Congrés que exerceixi la seva funció de control i no sigui una mera comparsa. Les consultes públiques, si es fan, han de ser clares, freqüents i vinculants, no un truc més en el barret de Sánchez. Perquè, si alguna cosa demostren aquests desastres, és que estem en mans d’un grup de personatges l’única prioritat dels quals és mantenir-se en el poder, costi el que costi. I això, estimats lectors, és tan perillós com sona.
És difícil no riure davant el cinisme: populisme de manual amb la fusió de dos bancs, però secretisme i autoritarisme quan es tracta d’armes i exèrcit Share on X
Loading ...
