Tot i ser minoritaris en proporció, els votants de centredreta i dreta a Catalunya constitueixen un grup significatiu que inclou tant la dreta catalanista (per exemple, alguns votants de Junts per Catalunya, tradicionalment de l’antiga Convergència) com la dreta constitucionalista espanyola (votants del PP, Vox i anteriorment Cs). Aquests subgrups difereixen en l’eix nacional, però comparteixen certes prioritats clàssiques de la dreta.
Dreta espanyolista
Un tema central per als votants de dreta espanyolista és la unitat d’Espanya i l’estabilitat institucional. Tendeixen a donar suport a enfocaments durs contra l’independentisme i valoren la defensa de la Constitució i l’ordre legal. Missatges de llei i ordre, suport a les forces de seguretat de l’Estat i rebuig a concessions al separatisme els resulten mobilitzadors.
Per a aquest segment, doncs, les qüestions identitàries patriòtiques (bandera, llengua espanyola, rebuig als privilegis regionals) són fonamentals. Així mateix, solen preocupar-se per la seguretat ciutadana i la immigració en major mesura que la mitjana dels catalans; partits de dreta han explotat temes com l’ocupació il·legal d’habitatges, la delinqüència urbana o la gestió de la immigració per guanyar suports en barris populars.
Dreta catalanista
D’altra banda, els votants de la dreta catalanista (una franja tradicional associada a l’antiga CiU, de perfil més conservador en l’àmbit econòmic però catalanista en l’identitari) prioritzen temes com l’economia, l’empresa i la gestió eficient, juntament amb un desig d’ampliar l’autogovern, però sense estridències que perjudiquin l’economia.
Solen ser partidaris de polítiques liberals (baixar impostos, atreure inversió, infraestructures) i reclamen estabilitat per als negocis. Aquest perfil, que podria englobar certs votants de Junts, vol preservar la identitat catalana (llengua, competències) però alhora mantenir bones relacions comercials amb la resta d’Espanya i Europa. Per això, un enfocament reeixit envers la dreta catalanista combinaria el missatge de “Catalunya forta econòmicament” amb reivindicacions de més finançament/autonomia dins de la legalitat. En contrast, la dreta espanyolista prioritza “Catalunya integrada a Espanya” per damunt de qualsevol diferencial econòmic.
Punts en comú
Hi ha, però, punts en comú: ambdós sectors de dreta valoren l’ordre, l’estabilitat i la reactivació econòmica mitjançant l’empresa privada. Temes amb tirada aquí inclouen la reducció d’impostos i burocràcia, el suport a emprenedors, la seguretat jurídica per a les inversions i un major pes del sector privat en àmbits com l’educació o la sanitat.
De fet, un 19,1 % de catalans (no només de dretes) creu que els serveis públics funcionarien millor gestionats per empreses privades, però aquesta idea cala especialment en votants de dreta liberal. També hi ha sintonia en la crítica a certes polítiques de l’esquerra: els votants de dreta solen oposar-se a les quotes lingüístiques en comerç o audiovisuals, a les ocupacions il·legals, i veuen amb mals ulls l’anomenada “enginyeria social” del progressisme (per exemple, lleis de memòria històrica o algunes iniciatives LGTB+).
Per tant, missatges de defensa de la llibertat individual davant d’imposicions ideològiques, suport a la família tradicional i als cossos de seguretat, i mà dura contra el crim i la corrupció són eficaços en aquest calador.
En resum, per atraure el votant de dreta a Catalunya es necessiten enfocaments diferenciats segons la seva sensibilitat nacional:
A l’espanyolista, parlar-li d’unitat nacional, fermesa davant de l’independentisme i ordre públic; al catalanista, posar èmfasi en la bona gestió, el pragmatisme econòmic i un catalanisme moderat (pactista) que no comprometi la prosperitat. Tots dos apreciaran promeses d’estabilitat, rebaixes fiscals i crítica a l’“esquerranisme” del Govern.
No obstant això, cal recordar que aquest grup és limitat: només aproximadament un de cada deu catalans se situa a la dreta ideològica, així que el seu pes electoral és menor, concentrant-se principalment en determinades zones de Barcelona ciutat i l’àrea metropolitana amb més població originària d’altres parts d’Espanya.
Enfocaments en l’eix catalanisme-espanyolisme (autonomistes i independentistes moderats)
L’altre gran eix de la política catalana és el nacional: entre el catalanisme i l’espanyolisme. Aquí convé distingir els electors clarament independentistes o unionistes “durs” d’aquells que podríem anomenar autonomistes i independentistes moderats, que representen posicions més centrades i nombroses. Aquests últims inclouen els qui desitgen més autogovern (i fins i tot un Estat federal) dins d’Espanya i els qui, simpatitzant amb la idea d’un Estat català, prefereixen vies graduals, pactades i sense ruptures unilaterals.
Actualment, després dels xocs del 2017, sembla que el votant mitjà catalanista s’ha desplaçat cap a la moderació, valorant la necessitat de diàleg amb Madrid. Paral·lelament, molts catalans no independentistes accepten que hi ha d’haver un major reconeixement de la identitat catalana. Així, els enfocaments que més èxit poden tenir en aquest eix nacional són els que apel·len a l’entesa i a solucions intermèdies.
Per al segment autonomista/federalista (vinculat en gran part al PSC i a espais com En Comú Podem), els missatges guanyadors són aquells de conciliació i millora de l’autogovern sense ruptura. Per exemple, propostes de reformes constitucionals que reconeguin millor la realitat plurinacional d’Espanya, un millor finançament per a Catalunya, la protecció de la llengua catalana dins d’un marc bilingüe, i en general un tracte respectuós cap a Catalunya per part de l’Estat.
Aquests votants rebutgen la independència, però molts donarien suport a un referèndum acordat per tancar el tema democràticament. Per tant, un enfocament de “més autonomia i pacte” –similar a l’esperit del nou Estatut que es va intentar el 2006– pot atreure’ls.
A més, valoren l’estabilitat: després d’anys de conflicte, prioritzen tornar a la normalitat institucional on Generalitat i Govern central col·laborin. El PSC ha capitalitzat aquest sentiment amb el seu discurs de “passar pàgina” del procés i centrar-se en “el que uneix”: economia, serveis públics, etc., mantenint alhora una afirmació de la identitat catalana (per exemple, defensant la immersió lingüística però sense buscar la secessió).
Per la seva banda, els independentistes moderats (que podem identificar majoritàriament amb votants d’ERC i una part de Junts) aspiren a la independència, però han après la importància de la via dialogada i d’ampliar la base. Per a ells, resulten convincents els enfocaments que prometin avenços reals però graduals cap a la sobirania, evitant aventures unilaterals abocades al fracàs. Temes com l’amnistia o indults per als encausats de l’1-O, la negociació d’un referèndum pactat a llarg termini, o pactes concrets en matèria de finançament, infraestructures i competències són ben vistos.
L’anomenada via escocesa (referèndum acordat) continua sent un ideal per a molts, tot i que entenen les dificultats. Mentrestant, posar èmfasi en la millora de la vida de la gent (el lema d’ERC de “millorar la vida de la ciutadania”) mentre es treballa per la independència és crucial.
Aquesta facció vol demostrar que l’independentisme governa per a tothom i que ser independentista no està renyit amb gestionar bé la sanitat o l’economia. Per això, aplaudeixen un relat que combini pragmatisme i determinació: per exemple, exigir competències fiscals per a Catalunya (un concert econòmic similar al basc) com a pas intermedi, o impulsar una consulta popular no vinculant per conèixer l’opinió actual, però sense declarar la independència immediatament.
Qualsevol enfocament de negociació amb l’Estat que arranqui concessions concretes (ja sigui inversions o cessions de poder) sol ser presentat com un èxit del catalanisme moderat.
En l’extrem oposat, cal esmentar que fora de les categories “moderades” hi ha tant independentistes durs (que volen una declaració unilateral immediata, ara representats per sectors de Junts o la CUP, i fins i tot l’emergent Aliança Catalana d’ultradreta independentista) com espanyolistes durs (votants de Vox/PP que neguen qualsevol singularitat catalana i demanen recentralitzar). Aquests grups requereixen enfocaments totalment diferents (confrontació oberta, discurs dur).
Tanmateix, electoralment els moderats sumen més: la majoria dels catalans (al voltant del 70 %) rebutja les posicions extremes i se situa en fórmules intermèdies (ja sigui un catalanisme pactista o un unionisme reformista).
Mostra d’això és que, segons un sondeig del 2025, el suport a la independència s’ha reduït al 38-40 %, mentre que el 54 % hi està en contra, però entre aquests contraris molts accepten més autogovern. Així mateix, fins a un 71 % dels catalans diu preferir una república com a forma d’Estat davant de la monarquia, cosa que suggereix que fins i tot molts no independentistes comparteixen valors republicans (anti-monàrquics) que es poden canalitzar.
Un missatge de futur compartit podria ser eficaç: per exemple, plantejar una Espanya federal en què Catalunya sigui reconeguda com a nació, amb un encaix singular (una cosa que puguin acceptar autonomistes i fins i tot alguns independentistes moderats com a mal menor).
Resumint, els enfocaments amb més potencial en l’eix nacional avui són aquells que fugen de l’immobilisme i la unilateralitat, buscant terceres vies. Prometre diàleg, referèndum pactat o acords de més autonomia atraurà molts catalanistes moderats.
D’altra banda, garantir estabilitat, respecte al bilingüisme i millora econòmica dins d’Espanya tranquil·litzarà els autonomistes no independentistes. La clau està a percebre empatia envers ambdues identitats: una força política que combini sensibilitat catalanista (defensa de la cultura i les institucions catalanes) amb lleialtat a un projecte comú espanyol té opcions d’èxit entre la gran franja central de l’electorat.
Els enfocaments amb més potencial en l’eix nacional avui són aquells que fugen de l’immobilisme i la unilateralitat, buscant terceres vies Share on X
