El que ja anunciàrem fa un mes ha acabat materialitzant-se el passat 9 d’abril: les dues principals forces polítiques tradicionals d’Alemanya, els democratacristians de la CDU-CSU i els socialdemòcrates de l’SPD conclogueren un acord de coalició per a governar el país.
Tanmateix, aquesta combinació està en bona part desproveïda de la seva substància històrica, quan es coneixia com a “gran coalició”. Si bé als anys 60 la unió dels dos principals partits aconseguí controlar aproximadament el 90% del parlament federal, enguany supera amb prou feines el 50% dels escons.
El seu avantatge legislatiu és tan magre que fa unes setmanes els líders dels dos partits s’uniren amb l’altra força política tradicional supervivent, els ecologistes (els liberals, l’habitual frontissa parlamentària, han literalment desaparegut del mapa legislatiu). L’objectiu, aprovar a correcuita una esmena constitucional que ha de permetre un gegantesc pla d’endeutament.
Calia votar la mesura ràpid, abans que s’estreni la nova legislatura, en la qual les forces polítiques que hi estan a favor ja no reuneixen les dues terceres parts dels escons necessaris.
S’espera que Merz sigui nomenat canceller d’Alemanya a començaments de maig.
Cal apuntar que el candidat a canceller i líder democratacristià Friedrich Merz ha aconseguit un acord de coalició de forma inhabitualment ràpida pels estàndards alemanys. Això seria degut a la tensa situació internacional, marcada per la guerra comercial llançada des dels Estats Units pel president Donald Trump, i per l’amenaça que suposa la Rússia de Vladímir Putin.
El programa del govern de coalició pactat entre cristianodemòcrates i socialdemòcrates preveu retallades d’impostos per a empreses, incentius a la inversió i una rebaixa del cost de l’electricitat.
En matèria d’immigració, la CDU-CSU s’ha desdit de les seves promeses més ambicioses davant la negativa de l’SPD, limitant-se a “reduir en bona part la immigració il·legal”, tot i que s’ha compromès a llançar una “ofensiva de repatriacions” i suspendre la reunificació familiar. No obstant això, l’acord manté l’estatus d’Alemanya com un “país d’immigració”.
D’altra banda, en declaracions a la premsa Merz es mostrà molt prudent envers els Estats Units, presentant Alemanya com un soci ferm, i insistint que compliria les seves obligacions en matèria de defensa i incrementaria la seva competitivitat.
La lletra petita de l’acord és l’ús de l’endeutament com a principal instrument de govern, desfent un dels escassos avantatges competitius que encara conservava Alemanya. El govern obrirà un fons especial de 500.000 milions d’euros fora de control pressupostari ordinari.
La gran coalició de Merz basarà doncs el creixement econòmic en l’endeutament massiu. No deixa de ser una extensió de la sèrie de rescats camuflats en plans de recuperació que les institucions europees i els governs dels estats membre han emprat des de la pandèmia per evitar la depressió econòmica.
Així doncs, en darrer terme el pla de govern de Merz està concebut per a prolongar i accentuar una situació que és a la llarga insostenible, i que beneficia més als partits tradicionals que busquen mantenir-se al poder a tot preu davant l’auge dels extrems. La nova gran coalició és, al cap i a la fi, un govern de salvació, però de salvació pròpia, no pas d’Alemanya.
La nova gran coalició és, al cap i a la fi, un govern de salvació, però de salvació pròpia, no pas d'Alemanya Share on X
Loading ...
