Pedro Sánchez s’aferra al poder, però els símptomes d’esgotament del seu Govern ja són impossibles de dissimular. La situació recorda cada cop més al final del llarg mandat de Felipe González: un Executiu que ja no governa, que amb prou feines resisteix el dia a dia, sostingut únicament per les peculiaritats del sistema institucional espanyol.
A Espanya, a diferència d’altres democràcies parlamentàries, no existeix una moció de censura dirigida simplement a fer caure el Govern en exercici. Aquí, per censurar el president, és obligatori presentar un candidat alternatiu amb majoria parlamentària, cosa que converteix l’operació en una tasca molt més complexa.
Tampoc no existeix la moció de confiança com a eina activa de l’Executiu per legitimar-se davant del Parlament, ni els ministres reprovats estan obligats a dimitir. Tot queda en mans del president del Govern, una anomalia que té les seves arrels en la Transició, quan l’objectiu era blindar l’estabilitat del sistema davant de partits encara febles.
El resultat, dècades després, és un sistema cada cop més allunyat dels principis de la democràcia representativa. Espanya s’ha convertit en una partitocràcia on l’Executiu pot mantenir-se sense tenir en compte el Congrés ni el Senat. I Sánchez sembla decidit a esgotar el seu mandat, confiant que el pas del temps li retorni una correlació de forces més favorable.
Però la realitat ho desmenteix. No hi ha govern viable quan la majoria parlamentària està fracturada en el que és essencial: la política exterior i de defensa. En qualsevol altre país europeu seria impensable que un Govern no pogués presentar pressupostos de defensa —per segon any consecutiu— i recorregués a tripijocs financers per esquivar el Parlament. En les condicions actuals, Sánchez no pot complir amb els compromisos adquirits amb l’OTAN ni amb la Unió Europea.
La situació s’agreuja per la deriva internacional del president
En el seu recent viatge a la Xina, Sánchez pretenia reforçar el seu perfil exterior. Però en lloc de projectar lideratge, ha quedat retratat per la desconfiança que genera entre les cancelleries europees i l’advertència ferma que li va llançar el secretari del Tresor dels Estats Units: explorar alternatives comercials a Washington, va dir, seria “com tallar-se el propi coll”.
A això s’hi afegeixen tensions institucionals d’alt voltatge: xocs entre Congrés i Senat, enfrontaments entre el Suprem i el Constitucional, una Fiscalia qüestionada, i un clima polític en què cada decisió de l’Executiu es basa més en el tripijoc parlamentari que en una estratègia de govern.
Mentrestant, els grans problemes nacionals continuen sense resposta: política migratòria, natalitat, habitatge, finançament autonòmic, la precarietat juvenil o l’estancament de la renda per càpita. Cada dia perdut per sostenir un Executiu esgotat és un dia que Espanya deixa d’avançar.
Sánchez pot intentar resistir, però ja no governa. I el país ja no es pot permetre simplement aguantar.
La situació recorda cada cop més al final del llarg mandat de Felipe González: un Executiu que ja no governa, que amb prou feines resisteix el dia a dia, sostingut únicament per les peculiaritats del sistema institucional espanyol Share on X
Loading ...
