Mai el feminisme havia manifestat una posició de força com la d’aquesta setmana, que culmina amb la vaga del 8-M, de la que caldrà fer una valoració dels seus efectes. Però, sens dubte, la qüestió més important és si tot aquest moviment es tradueix en vots, conseqüència que es farà visible el pròxim 28-A, perquè mai el dia de l’eclosió feminista s’havia celebrat tan pròxim a unes eleccions.
De les enquestes publicades és possible extreure algunes conclusions i hipòtesis. La primera, i més evident, és que els principals beneficiaris haurien de ser els dos partits que passen el tall de l’aprovat en feminisme, Podemos i el PSOE. El bloc format per aquests dos partits s’hauria de veure beneficiat electoralment, mentre que VOX i PP serien els perjudicats, Cs s’instal·laria en una via intermèdia. Per exemple, acudeix a la manifestació però refusa el manifest que la justifica.
Però aprofundint més la qüestió es revela com més incerta. El nombre més gran de persones que es declaren feministes, i allà on la proporció ha crescut més en els últims cinc anys és en els joves de 18 a 24 anys. Afirmen aquella condició el 64,5% de les noies i el 45,9% dels joves, però precisament aquest és el segment de població que participa menys en les eleccions. El segon grup en adhesió al feminisme és de majors de 55 anys, que mostra una afinitat entre les dones entre el 54,6% i 51,8%, i del 37,9 al 42,7 entre els homes. Aquests com més grans (majors de 65) més feministes. Però en la seva intenció de vot, si bé el PSOE hi té un pes històric, la tendència a votar la dreta és majoria, de sempre. Fet que no ha variat en les actuals enquestes.
En el gruix central de la població, compresa entre els 35 i 54 anys, el feminisme és minoritari en les dones, entre el 48,9% i 40,6%, i molt minoritari entre els homes, del 29,2% al 22%. És a més en aquesta franja d’edat on es concentra la màxima activitat laboral, productivitat i ocupació de llocs de responsabilitat. En aquestes cohorts de població no sembla que el dia 8-M tingui un impacte electoral favorable al feminisme. Algunes dades poden avalar-ho
Un qualificatiu tan extrem i inapropiat com el de “feminazi” el consideren “molt bé” el 25% dels homes i un 24% de les dones; un de cada cinc homes declara tenir por davant aquest feminisme, i un 44% considera que ara les dones són més egoistes que abans. Una opinió que abunda entre els majors de 65% i que contrapesa la seva declaració més feminista com a grup de població. Un 33% dels votants consideren que les dones cerquen una revenja. Opinions com que el feminisme ara és massa radical, i que les dones ja han assolit la igualtat real, estan molt esteses.
Perquè el reclam electoral del feminisme funcioni és necessari que el bloc PSOE-Unidas Podemos creixi. Si no és així, serà senyal que l’augment socialista procedeix bàsicament del trasllat de vot de gent que en els anteriors comicis va optar per Iglesias. El mateix es pot dir del bloc tripartit de dretes. El que sí sembla perceptible és que VOX capitalitza el vot més refractari al feminisme, i que aquesta orientació ha portat al PP a mantenir una posició més bel·ligerant en no acudir a la manifestació. El “sorpaso” o no de Cs en relació al PP seria un altre indicador de si el feminisme té capacitat o no d’alterar el comportament electoral, o simplement actua com una escenografia externa. Perquè la qüestió de fons és aquesta: treu o no dóna vots en la seva actual formulació? Les reaccions contraries tenen més impuls transformador del sentit del vot que les adhesions favorables?
Les espases estan en alt.
